La revista Valors, publicació mataronina amb la que col·laboro des de fa un temps, em va demanar un article sobre el llibre Política i Valors, de Dani Ortiz. El llibre es va presentar a la meva ciutat en un acte organitzat per Valors i la Fundació Lluís Carulla. Us adjunto el que he escrit:
Quan l’Atenes clàssica començava a perdre l’aureola de ciutat virtuosa i noble, els sofistes, a qui fins al moment s’havia atribuït la grandesa dels seus èxits, van començar a ser titllats de corruptes, de pertorbadors d’ànimes i, en definitiva, de culpables de la degradació política i moral de la ciutat. Als “negociants de l’ànima”, com els anomenava Plató, se’ls va acusar de relativistes i d’emprar discursos buits de contingut amb l’única finalitat d’enriquir-se. La crítica generalitzada va acabar derivant, amb els anys, cap a la necessitat platònica de construir líders virtuoses o de forjar sistemes de govern en què només els més preparats tinguessin la possibilitat d’entrar-hi.
Uns quants segles després, el món actual sembla haver donat la raó a les democràcies liberal-socials. Des de la caiguda del socialisme real, cap sistema pot plantar cara als “governs del poble” que s’han anat construint en la majoria d’estats del món, que superen en quantitat a qualsevol alternativa real que es pugui plantejar. Però la democràcia no es pot comparar amb la resta de sistemes i donar-se per satisfeta. En d’altres paraules, el conflicte és entre el bé i el bé: en la capacitat dels sistemes “del poble” per produir democràcies de qualitat.
I és aquí on la democràcia troba el principal escull. Daniel Ortiz, prou bé que ho sap. L’origen del seu llibre (Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la política? Fundació Lluís Carulla – Esade) ho exemplifica: “Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: ‘Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones, els creients i els arribistes. Els primers serien ingenus, somiatruites, babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts”. La simplificació lleugera, però punyent, ens acosta a la dificultat dels sistemes actuals per involucrar a la ciutadania, per estirar-la cap a la gestió del bé col·lectiu, per satisfer-la en el seu quefer diari. La democràcia és inqüestionable, però la seva qualitat es troba en entredit.
La política és, sobretot, el que fa. De la mateixa manera, un ciutadà ho és en tant que exerceix com a tal. La tensa relació entre ciutadans i polítics, entre política i ciutadania, ha empès a molts a construir el polític “gestor”, és a dir, a excloure l’ètica del món públic. La política és problema-solució, raonament, tecnificació, diuen. El problema rau en què la matèria primera de la política són també les esperances, els ideals i, fins i tot, els sentiments. Certament, apel·lar només als sentiments, oblidant els interessos, ens portaria al populisme. Però oblidar que la política mobilitza idees, valors, porta a la tecnocràcia, a deixar la nostra governació en mans d’especialistes suposadament asèptics.
La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d'èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d'objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles.
Per aquest motiu, la qualitat de la democràcia, ens adverteix Daniel Ortiz, no sempre passa per grans reformes institucionals o proclames de soufflé peremptori. La política, la “ciència de les ciències” aristotèliques, necessita fer el viatge cap a les essències: a recuperar la virtut, l’emoció, la vocació i l’autolimitació.
El camí no és fàcil. Isaiah Berlin ens advertia sàviament que les nostres societats són plurals i que la realitat ve marcada per un “pluralisme agonístic” de valors, sovint incompatibles entre ells, que la democràcia liberal havia de ser capaç d’integrar.
En el llibre, Daniel Ortiz ens ofereix un camí. Catalunya és difícil que sigui coneguda pels seus recursos, la seva matèria o el seu poder. Només queda la força del seu capital ètic. Per això, les seves pàgines són un actiu important per recuperar el camí que no s’hauria d’haver perdut mai. Cert és el cant churchillià que la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tota la resta. Però precisament per això cal exigir-nos una actitud de millora política i moral de les nostres democràcies.
