El diputat del PSC-CPC, Toni Comín, deia fa uns dies a una entrevista a El Singular Digital el següent: "En l'era d'internet i el TGV, la proporcionalitat d'un home i un vot no és discutible. En aquest punt tots els partits s'han de sacrificar una mica. Si algú perd, perd molt poc, en canvi s'evita la confusió de que qui té més vots no tingui més escons. No estem davant d'un problema de partits, sinó davant d'un problema sistèmic".
El fenomen a què es refereix Comín pot ser analitzat des de diverses perspectives. Mirem si el què diu és congruent.
Una de les condicions necessàries perquè una democràcia pugui ser qualificada com a tal és la satisfacció del principi d'"una persona, un vot". No obstant això, en la gran majoria de països del món, aquest principi es respecta formalment –cap ciutadà té més vots a la seva disposició que la resta-, però no empíricament: l'exemple català, de nou, és clar: un escó a Lleida és més fàcil de guanyar que un escó a Barcelona. Necessites menys vots per un mateix diputat. En terres lleidetanes, en termes de representació parlamentària, el vot té un valor superior en més del doble al d'un de Barcelona.
Ja vam veure fa uns dies que aquest fenomen (en l'argot politològic anomenat malapportionment) és comú. Per tant, Comín no l'encerta del tot. La majoria de països del món intenten equilibrar el principi una persona-un vot amb el principi de representació territorial.
En l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, el professor Ignacio Lago (de la UPF) calcula si en les eleccions autonòmiques els diputats es reparteixen de forma "desigual". El gràfic següent ho mostra:
Segons es pot veure, Canàries és on la desviació és més alta. Un 34% dels seus diputats autonòmics no es reparteix proporcionament a la població dels districtes. A Catalunya aquesta xifra és de l'11%.
Així doncs, és difícil donar-li al diputat de CPC tota la raó. Pocs països del món compleixen absolutament el principi d'un home, un vot.
Rebutgem, doncs, les seves paraules?
No del tot. Comín es passa de llarg, perquè complir el principi un ciutadà-un vot és gairebé impossible, però va pel bon camí. En un estudi recent, Samuels i Snyder mostren com el sistema català estaria situat entre els quinze països amb una desviació proporcional més gran (en una mostra de 78 parlaments). En l'estudi s'ubicaria just per sobre d'Espanya i només superat, entre els europeus, per Islàndia. És a dir, per dir-ho clar, és un dels que donaria més pes a les zones rurals (les menys poblades).
Elements de debat necessaris si algun dia algú decideix fer la Llei Electoral Catalana. Aquesta és una qüestió crucial. No es pot aixafar les zones menys poblades ni exigir un gran sobreesforç a les més poblades. Però la situació pot canviar si en un termini mitjà es concedeix el dret de sufragi actiu als immigrants estrangers. Atès que la majoria viuen a Barcelona, el problema s'accentuaria més. I segurament la desigualtat en la influència individual del vot en els districtes arribaria a nivells difícilment justificables.
(Fa un temps vam publicar això, que anava en el mateix sentit).