El pati descobert

Ens traslledem!

2010-01-07T18:46:00.004+01:00

El Pati Descobert canvia de disseny i de plataforma de suport!

A partir d'ara funcionarem amb Wordpress, de manera que la nova adreça és http://elpatidescobert.wordpress.com.

Si us connecteu a través de elpatidescobert.cat ja us conduirà a la nova pàgina web.

Esperem que us agradi!

El Pati Descobert

Pd/ Recordeu els que ens teniu sindicats al google reader o a altres plataformes d'actualitzar-ho!

Les festes dels doctorands?

2009-12-30T22:14:00.003+01:00

Avui simplement us volem deixar amb un gag impressionant de la gent de PhD Comics sobre les vacances dels doctorands!

Com que es diu que "any nou, vida nova", de cara al 2010 des de El Pati Descobert ens hem plantejat un clar propòsit: millorar la imatge del bloc!
Apa, que tingueu una bona entrada d'any!

Les consultes com a "joc" o com a fenomen "sense límits"?

2009-12-28T13:45:00.007+01:00

Ja fa uns dies de les consultes del 13-D. Les reflexions van arribant i des d'El Pati ens hem animat a fer-les a través de dades numèriques en un dels apunts amb més visites de la curta història d'aquest bloc col·lectiu.

Els politòlegs, que segons sembla últimament surten com "bolets", segueixen reflexionant. A l'últim número de la Revista d'Òmnium i trobem les reflexions de Quim Brugué, professor de la UAB i de Roger Buch, politòleg membre de la Junta d'Òmnium. Us en deixo una pinzellada:

Quim Brugué (aquí):

"En un tema com la participació ciutadana, la confusió i la indefinició no són acceptables. Potser no s’expressa amb veu alta, però la consulta d’Arenys de Munt és més semblant a allò que fan les Zodiac de Greenpeace quan assetgen un vaixell balener que als referèndums que periòdicament es convoquen a Suïssa. No tinc res en contra ni de les mobilitzacions de Greenpeace ni de les que es promouen des dels moviments sobiranistes. Fins i tot puc sentir-m’hi proper i, en qualsevol cas, són un símptoma de vitalitat de la societat civil. En canvi, crec que no podem confondre la gent amb paraules que no es corresponen amb la realitat. No podem generar il·lusions d’aprofundiment democràtic quan, de fet, podem estar usant interessadament una indefinició més o menys calculada. La democràcia és massa important per parlar-ne a la lleugera."

Roger Buch (aquí):

"Una de les virtuts de l’onada de consultes sobiranistes és que obre un debat sobre els conceptes de legalitat i legitimitat. El seu esclat ens porta a preguntar-nos perquè la gent es llança amb tant entusiasme a votar en una consulta no vinculant. Un dels electors d’Arenys va dir a televisió que no sabia què votaria en un referèndum «de veritat», però que era conscient que, anant a votar, estava lluitant perquè un dia es pogués fer. La resposta sembla senzilla: els ciutadans anant a votar denuncien que una possible consulta vinculant sobre la independència està prohibida i no entenen perquè ha d’estar prohibit opinar sobre determinades coses. Per què es pot parlar i votar sobre qualsevol matèria excepte de quines han de ser les línies frontereres entre els estats?"

Bones Festes!

2009-12-25T12:21:00.006+01:00

No podríem acabar l’any sense oferir dades. El CiS va fer una enquesta a nivell estatal sobre les preferències de les persones durant l’època de Nadal. La mostra per Catalunya és suficient perquè la puguem considerar.

Al següent gràfic podem veure les preferències dels catalans i catalanes durant el Nadal (percentatge de persones que van manifestar que feien les següents opcions).

L’activitat més comuna és la de convidar familiars o parents a casa. La menys comuna és fer un viatge o anar a missa del gall.

Per cert, l’època nadalenca sembla que fins l’any 2004 no va crear molts equilibris financers (percentatges).

Ja se sap: per gener a vegades se’ns baixa la verge i de sobta ens revela que ens en sortim.

Bones festes a tothom!

"Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents"

2009-12-23T20:30:00.005+01:00

Fa uns dies vaig poder tenir el plaer d'entrevistar per la revista Valors a José Ramon Montero, un dels "pares" de la Ciència Política a Espanya. Us en deixo un extracte. La podeu llegir sencera clicant aquí.

Des de la ciutadania es té la impressió que, sovint, la política es mou més a cop d'enquesta que en base a la reflexió serena.

Les enquestes et donen orientacions. Reaccionar quan veus que les enquestes no et donen la raó no sol ser positiu. Canviar d'opinió sobtadament desconcerta, sobretot si anteriorment el partit ha estat dilatant una decisió important. Però tot plegat és complicat. La situació és enrevessada perquè qualsevol moviment dels partits és criticat amb acusacions i contra acusacions. És un procés d'apatia global, de manca de confiança.

De desafecció?

Així és. És un fenomen recent i no sabem quan acabarà ni tenim la solució perfecta. A l'Estat hi ha un grup de ciutadans que veuen que la política és una cosa aïllada, que no serveix de res. Es tenen percepcions negatives vers la política i actituds de desídia. Els partits comproven que hi ha desafecció. El que és preocupant és que poc a poc va afectant tots els ciutadans. La política és necessària i insubstituïble.

A Catalunya molts partits reclamen que, en aquest moment de desencís, el que convé és més política.

La relació normalitzada entre els ciutadans i els partits s'hauria de fer a través de l'interès o la participació de les persones en la vida pública. Però en compte: serveix de poc que els ajuntaments, els organismes públics en general, creïn mecanismes de participació: cal que la ciutadania els faci servir. I no només des de l'àmbit polític. Es poden fer moltes coses fora de la política que tenen efecte directe sobre el món polític. Formar part d'associacions, involucrar-se en el barri... Hi ha països, com Suècia, on hi ha associacions que controlen els polítics. Són mecanismes senzills però que ajuden a castigar als polítics dolents i premiar als bons.

La relació entre la política i la ciutadania és a casa nostra un problema de cultura política?

La cultura política no és tant baixa com es diu. Fixeu-vos quan hi ha catàstrofes. Es recluten molts mitjans, es recapten diners de seguida; tothom es solidaritza. Hi ha una gran capa-citat d'organitzar-se i de crear xarxes de complicitat social. El problema és que involucrar-se en qüestions més diàries no és tant comú. Això afecta a la política o a d'altres àmbits, com el trànsit o la conciliació laboral.

Anatomia del 13-D

2009-12-21T11:28:00.006+01:00

Avui el diari AVUI publica un article sobre la participació en les consultes del 13-D que hem dut a terme en Jordi Muñoz i jo mateix. S'explica, de manera planera, els resultats de l'estudi que hem estat duent a terme aquests dies, i del qual ja n'havíem presentat algunes conclusions en aquest bloc. Gràcies per tots els vostres comentaris aquests dies!

Podeu consultar l'article a http://paper.avui.cat/article/politica/180544/anatomia/d.html. Us l'adjuntem també a continuació.

Anatomia del 13-D

VOT NACIONALISTA · Els municipis amb un fort vot catalanista registren més participació a la consulta IMMIGRACIÓ · La població forana va votar poc per problemes de llengua i desconeixement de la realitat política GRANS CIUTATS · El percentatge de vot baixa als grans centres de població

Jaume Clotet

Tot just fa una setmana que es va celebrar i la consulta sobiranista del 13-D ja és objecte d'estudi a les universitats. Els primers que han acabat una anàlisi sobre la participació i les seves causes han estat els politòlegs Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Marc Guinjoan, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que han estudiat les xifres de participació i les han creuat amb altres dades per tal d'intentar determinar les causes que van motivar una major o menor participació.

La principal conclusió a la qual arriba l'estudi és que els municipis amb més implantació del vot nacionalista, ja sigui de CiU o d'ERC, van registrar una major participació a la consulta. Segons els autors, els organitzadors van aconseguir la mobilització d'aquests segments electorals, que van donar suport massivament al sí.

Per contra, els percentatges del vot a ICV no són gaire significatius, tot i que sí que hi ha una tendència general que indica que els municipis amb més vot ecosocialista van experimentar una menor participació. Muñoz i Guinjoan només han avaluat el comportament electoral d'aquests tres partits perquè són les úniques forces polítiques que van donar suport oficial al 13-D.

Encara en relació a la dinàmica participativa de cada població, l'informe també conclou que els municipis amb una més gran "tradició participativa" van notar una major afluència a les urnes de la consulta. Per tradició participativa s'entén tant un bon percentatge de participació electoral en les diferents convocatòries a Catalunya com un teixit associatiu potent.

Precisament en relació al dinamisme social, l'estudi fa especial atenció al cas d'Osona, que va registrar la participació rècord. Segons els dos autors, la participació addicional en relació a d'altres territoris catalans s'explica pel bon nivell organitzatiu de la coordinadora comarcal, que hauria tingut una plasmació directa "en la intensitat i eficàcia de la mobilització".

L'estudi també analitza un dels fets que més van xocar els mateixos organitzadors del 13-D: la baixa participació de la població immigrant. El fet que li donessin la possibilitat de votar a la consulta va incrementar notablement el cens de votants, però com que els estrangers van votar poc, el percentatge global de participació se'n va ressentir. Segons Jordi Muñoz, aquesta era una conseqüència previsible, perquè "els immigrants sempre han votat poc quan han pogut, per exemple a les eleccions municipals del 2007, on els romanesos podien votar però majoritàriament no ho van fer". Al seu parer, les causes d'aquest abstencionisme cal buscar-les en "el desconeixement de la llengua i en el poc o nul coneixement de la realitat política catalana".

Un altre dels aspectes més rellevants de l'estudi és el fet que detecta que la participació cau en la mesura que el municipi on se celebra la consulta té més població. Aquest fet, segons Muñoz, pot tenir part d'explicació per la dificultat logística i operativa de muntar una consulta sense suport institucional en una gran ciutat. Aquest va ser el cas de Sant Cugat, un terme molt ampli que va tenir un nombre de meses limitat. Precisament en resposta a les veus que avisen que dur a terme un referèndum sobiranista a Barcelona podria ser un fracàs sonor, el politòleg de la UAB avisa que "és difícil fer extrapolacions" a partir de l'estudi "perquè cada cas és diferent". En aquest sentit, alerta que "no sabem com es comportaria, per exemple, l'electorat convergent a la capital arribat el cas".

La majoria de municipis on es va fer la consulta van comptar amb el suport de l'Ajuntament a través de les mocions de suport que s'hi van votar prèviament. L'estudi conclou que hi ha evidències que aquest suport oficial es va traduir en un increment de la participació. A banda d'aquests factors, els analistes van comprovar altres dades, com la meteorologia o la densitat de població, que no van aportar informació rellevant de cap mena.

Com expliquem la participació (II)

2009-12-16T21:07:00.003+01:00

Sembla clar que el factor principal que explica la participació en les consultes sobiranistes del passat diumenge és la dimensió de la població, i més concretament, el logaritme d'aquesta. Ara bé, tal i com ha quedat pal·lès en els moltíssims comentaris que hem rebut en el darrer dels apunts al blog (moltes gràcies a tots, de veritat!) hi ha molts matisos que cal tenir en compte al moment d'explicar la participació. Sense entrar en un anàlisi qualitatiu dels resultats -que és necessari igualment-, pretenem en aquesta segona part de l'explicació dels resultats, continuar l'anàlisi amb la incorporació de noves variables.

Mitjançant igualment el procediment de la regressió lineal pel mètode d'OLS hem anat incorporant, conjuntament amb el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Muñoz, noves variables que poden explicar la participació en les consultes. A continuació en presentem algunes, a l'espera de poder treure en un futur ben pròxim un article d'anàlisi una mica més profund sobre les consultes. Totes les variables que es presenten són significatives al 99%. Vegem-les:

1. Dimensió de la població: aquest continua essent un mecanisme molt potent per explicar la participació. Malgrat que difícil d'interpretar, direm que per cada augment marginar en el logaritme de la població, la participació decreix en més de dos punts.

2. Vots a ERC: el partit que és capaç d'explicar un major percentatge de la participació. Sembla ben clar que Esquerra va mobilitzar bastant els seus votants.

3. Vots a CiU: Té menys capacitat per explicar la participació (la meitat dels vots a ERC), si bé continua essent un mecanisme molt potent.

4. Vots a ICV: sorprenentment també explica la participació si bé en menor mesura que els anteriors partits. Es pot explicar probablement per un major grau de catalanisme dels votants del partit ecosocialista en els pobles amb tradició nacionalista. En altres ciutats del país probablement aquesta variable cauria.

5. Estrangers (log): lamentablement a mesura que augmenta el percentatge d'estrangers, la participació cau bastant en picat. Per cada augment marginal del logaritme en el nombre d'estrangers, la participació cau dos punts; es tracta d'un percentatge molt elevat, que manifesta que aquesta consulta no va aconseguir majoritàriament atraure el vot de la nova ciutadania. Sens dubte, uns deures a fer pel catalanisme.

6. "Efecte López-Tena": ja dèiem en els comentaris de l'anterior apunt que tot semblava indicar que el fet de celebrar-se la consulta a Osona ja de per si feia augmentar la participació.
Doncs bé, es confirma: controlant per totes les anteriors variables, el fet que la consulta s'hagi fet a Osona suposa un augment en un 10% de la participació. Què vol dir això? doncs que comparant dos pobles amb el mateix percentatge de vots per a CiU, ERC i ICV, amb la mateixa població i amb el mateix nombre d'immigrants, el poble d'Osona hauria registrat una participació 10 punts per sobre de la del poble de fora de la comarca. Simplement, espectacular; cal sens dubte felicitar a la gent d'Osona Decideix per la gran feina feta.

Malgrat que hi ha algunes altres variables que sembla indicar que poden influenciar en la participació, de moment us deixem amb aquestes sis. Continuarem treballant-hi!
Apa, a debatre!

Com expliquem la participació?

2009-12-14T16:06:00.009+01:00

Analitzant una mica les dades sobre les consultes sobiranistes d'ahir qualsevol observador podria veure a primer cop d'ull que ens els municipis petits és on hi ha hagut més participació, mentre que en els grossos és on n'hi ha hagut menys.

Si dividim les poblacions en funció del seu nombre d'habitants obtenim les següents dades de participació:

Gràficament:

Veiem clarament com a mesura que augmenta la mida del municipi, el percentatge de vots decreix molt considerablement.

En canvvi, el percentatge de respostes favorables al Sí no manté cap mena de relació amb la dimensió del municipi.

Però quant pot explicar la mida del municipi el percentatge de vots registrats?
Amb una simple regressió lineal podem obtenir aquests resultats. Cal en primer lloc que procedim a convertir la varible independent "participació" al seu logaritme, atès que aquesta no és una variable que mantingui estructures lineals: no és el mateix passar de 20 habitants a 21, que de 100.000 a 100.001 (sense entrar en més detalls, direm que aquest és un procediment comú en l'ús de la variable població). La variable dependent, el que volem explicar, és el percentatge de participació.

Els resultats els presentem gràficament (atès que l'equació obtinguda es fa difícil d'interpretar per la presència del logaritme, l'ometem, i donem només l'R2):

Al gràfic es pot veure clarament a mesura que la població augmenta, el percentatge de vot decreix molt considerablement.

I més concretament: una R2 de 0,438 vol dir que el 43,8% de les diferències de participació entre municipis s'expliquen per la dimensió de la població.

Per tots els qui esteu avesats a aquest tipus d'anàlisi ja sabreu que explicar pràcticament el 45% de la variança amb una sola variable és espectacular. Pels que no esteu acostumats a aquests tipus de termes, creieu-nos, és un percentatge elevadíssim!

Algunes dades sobre el 13-D

2009-12-14T15:28:00.004+01:00

Presentem els rànquings de guanyadors en diferents àmbits:

PARTICIPACIÓ

Pinell de Solsonès	98,8%
Sant Jaume de Frontanyà	90,5%
Alpens	69,6%
Sora	69,1%
l'Estany	65,9%
Santa Eulàlia de Riuprimer	64,5%
Malla	64,2%
Vidrà	63,7%
La Floresta	63,2%
El Brull	63,1%

VOTS A FAVOR

Pardines	100,0%
Toses	100,0%
Riudaura	99,5%
Sant Jordi Desvalls	98,9%
Alpens	98,9%
Sant Julià de Vilatorta	98,8%
Santa Cecília de Voltregà	98,7%
Folgueroles	98,6%
Gurb	98,5%
Alfés	98,4%

VOTS EN CONTRA

l'Arboç	10,4%
La Jonquera	10,1%
Els Hostalets de Pierola	9,1%
Gallifa	8,9%
Llardecans	8,5%
Constantí	8,1%
Palau de Santa Eulàlia	7,5%
Sunyer	7,4%
Roses	7,1%
El Papiol	6,9%

VOTS EN BLANC

Bolvir	14,1%
l'Estany	10,3%
Torrebesses	8,9%
l'Albi	7,5%
Beuda	7,1%
Pedret i Marzà	5,9%
Maià de Montcal	5,8%
Clariana de Cardener	5,7%
Mieres	5,7%
La Vall de Boí	5,4%

VOTS NULS

Sant Vicenç de Torelló	4,7%
Callús	2,5%
Cornellà del Terri	2,2%
Tortellà	2,0%
Les Piles	1,4%
Sant Cugat del Vallès	1,2%
Cardedeu	1,1%
Santa Maria de Besora	1,0%
Els Prats de Rei	1,0%
Premià de Mar	0,9%

A part, ens hem pres la molèstia de passar els resultats a Excel. Si us el voleu descarregar per començar a jugar amb les dades, tal i com hem fet nosaltres, ho podeu fer aquí.

Crònica del 12-D

2009-12-14T10:04:00.002+01:00

Avui publiquem una crònica de la Consulta a Sant Jaume de Frontanyà del dissabte, mentre anem preparant un anàlisi amb tot detall de les consultes celebrades ahir. L'article és de l'amiga i politòlogca Roser Rifà.

Amb en Marc i l’Eloi arribem a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de deu del matí, després de fer uns 150 km en cotxe. Ens mou el rau-rau de la curiositat i de la il·lusió en aquest dia en què els frontanyencs diran la seva en la consulta popular per la independència de Catalunya. Sant Jaume es converteix en el segon poble que duu a la pràctica aquesta iniciativa popular, després que el 13-S ho fes Arenys de Munt i un dia abans que ho facin desenes de pobles catalans –més de 160–, d’un total de 231 que tenen previst fer-ho (http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3).

Sant Jaume de Frontanyà –una plaça, una església romànica, dos carrers– ens rep i ens embolcalla amb el fred i la boira. Busquem ràpidament resguardar-nos d’aquest dia gris i entrem als baixos de l’ajuntament, on abans hi havia l’escola i on ara hi ha la biblioteca municipal, el lloc on es fa la consulta. Com a biblioteca i lloc de trobada dels frontanyencs, la cambra és modesta però l’espai és suficient. Avui, però, la sala queda petita: és plena de reporters i periodistes. I de gent curiosa com nosaltres.

Només entrar, en Joan, veí de Sant Jaume, ens mostra durant uns segons abans de posar-la al sobre, la papereta del “Sí”, i tot seguit diposita el seu vot dins de l’urna. Ell és el segon dels 21 censats amb dret a vot que a aquesta hora ja s’ha acostat fins aquí i la premsa li demana atenció. És contundent davant dels micròfons: “Aquest és un bon començament per tenir el país que volem, un país lliure i sobirà”.

Sortint de la biblioteca, només hem de travessar la plaça –decorada per l’ocasió amb estelades i cartells pel “Sí”– per anar fins a la fonda, on reservem una taula per dinar. És l’hora dels esmorzars i el menjador és ple a vessar de gent congregada per l’ocasió. Nosaltres marxem i anem a fer el volt per agafar gana. Ja somniem amb el civet de senglar que menjarem per dinar...!

Amb el cel encara gris, tornem a ser a Sant Jaume de Frontanyà cap a quarts de tres, i ens sorprèn trobar la biblioteca tancada. Més tard sabrem que, donat que al poble hi ha 21 persones que tenen dret a vot –ve a ser com una gran família–, han decidit tancar a migdia per anar a dinar, i també es permetran el luxe de tancar el col·legi a les 6 de la tarda.

Havent dinat –un civet per sucar-hi pa!–, tornem a la biblioteca i ens informem sobre com va el procés. Es respira alegria perquè a l’urna ja hi ha 18 dels 19 vots esperats sobre els 21 censats –una veïna ja va dir que no vindria per motius personals i un veí tampoc ho farà per motius laborals– i perquè s’espera una victòria aclaparadora dels partidaris de l’autodeterminació. Ens confessen que s’ensumen que hi haurà un vot contrari, pertinent a un veí de Barcelona empadronat al poble i simpatitzant del PP en anteriors comicis. I és que, a Sant Jaume de Frontanyà, no hi ha secrets –en conseqüència, el vot tampoc ho és–, i tampoc els fa falta disposar del cens per poder convocar un referèndum. Tots i cadascun dels veïns del poble tenen el cens electoral al seu cap, amb noms i cognoms inclosos. Així ho demostra la llista de les cases que ja han votat, escrita a mà pels responsables de la mesa.

A quarts de cinc, marxem cap a casa, ja de fosc, completament convençuts de la victòria del “Sí”. Diria que el camí se’m fa més curt que a l’anada. Potser perquè ja em conec el camí, potser perquè la il·lusió de l’experiència viscuda en el dia d’avui em fa somniar com feia temps que no gosava fer.

Les consultes del 13D

2009-12-12T16:48:00.005+01:00

Dia de reflexió. Demà diumenge, dia 13, 700.000 persones de 166 municipis tenen la possibilitat d'anar a votar i respondre a la següent pregunta:

"Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?"

De fet, avui dissabte ja poden votar 21 persones amb dret a vot a Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya.

Les consultes, abans que es comenci a votar, ja són un èxit, per la capacitat de mobilització que han tingut entre els que s'hi han implicat. De fet, l'acció col·lectiva generada hauria d'emmirallar fins i tot a aquells que opten per fer boicot a l'acte en forma d'abstenció.

Membres d'El Pati Descobert han participat activament en la seva organització com a col·laboradors. Per aquest motiu, els darrers dies n'hem parlat de forma àmplia i així ho farem quan se sàpiguen els resultats.

Per altra banda, aprofitant la visita d'en Marc i la companya politòloga Roser Rifà a Sant Jaume de Frontanyà, li hem demanat a aquesta darrera que ens faci una crònica de l'experiència viscuda.

N'hem parlat i l'ocasió es mereix que en seguim parlant.

Els reptes de futur dels politòlegs de Catalunya

2009-12-10T11:54:00.004+01:00

L’Associació d’Antics Alumnes de l’UPF organitza avui dijous dia 10 a les 18:45h una taula rodona sota el títol “La responsabilitat social i els reptes de futur dels politòlegs/gues de Catalunya“. La trobada farà especial èmfasi en la presència dels politòlegs a la xarxa, i en aquest sentit hi inclourà una petita presentació del projecte ‘Politòlegs de Catalunya’, així com la presència d’alguns dels col·laboradors del projecte.

Des de l'organització, l'Andreu Orte ens va demanar que presentéssim aquest humil bloc. I ho farem encantats. Explicarem el per què del seu origen i, sobretot, els canvis que pretenem fer en un futur.

Hi esteu tots convidats.

La qualitat de les nostres democràcies

2009-12-09T00:11:00.002+01:00

La revista Valors, publicació mataronina amb la que col·laboro des de fa un temps, em va demanar un article sobre el llibre Política i Valors, de Dani Ortiz. El llibre es va presentar a la meva ciutat en un acte organitzat per Valors i la Fundació Lluís Carulla. Us adjunto el que he escrit:

Quan l’Atenes clàssica començava a perdre l’aureola de ciutat virtuosa i noble, els sofistes, a qui fins al moment s’havia atribuït la grandesa dels seus èxits, van començar a ser titllats de corruptes, de pertorbadors d’ànimes i, en definitiva, de culpables de la degradació política i moral de la ciutat. Als “negociants de l’ànima”, com els anomenava Plató, se’ls va acusar de relativistes i d’emprar discursos buits de contingut amb l’única finalitat d’enriquir-se. La crítica generalitzada va acabar derivant, amb els anys, cap a la necessitat platònica de construir líders virtuoses o de forjar sistemes de govern en què només els més preparats tinguessin la possibilitat d’entrar-hi.

Uns quants segles després, el món actual sembla haver donat la raó a les democràcies liberal-socials. Des de la caiguda del socialisme real, cap sistema pot plantar cara als “governs del poble” que s’han anat construint en la majoria d’estats del món, que superen en quantitat a qualsevol alternativa real que es pugui plantejar. Però la democràcia no es pot comparar amb la resta de sistemes i donar-se per satisfeta. En d’altres paraules, el conflicte és entre el bé i el bé: en la capacitat dels sistemes “del poble” per produir democràcies de qualitat.

I és aquí on la democràcia troba el principal escull. Daniel Ortiz, prou bé que ho sap. L’origen del seu llibre (Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la política? Fundació Lluís Carulla – Esade) ho exemplifica: “Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: ‘Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones, els creients i els arribistes. Els primers serien ingenus, somiatruites, babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts”. La simplificació lleugera, però punyent, ens acosta a la dificultat dels sistemes actuals per involucrar a la ciutadania, per estirar-la cap a la gestió del bé col·lectiu, per satisfer-la en el seu quefer diari. La democràcia és inqüestionable, però la seva qualitat es troba en entredit.

La política és, sobretot, el que fa. De la mateixa manera, un ciutadà ho és en tant que exerceix com a tal. La tensa relació entre ciutadans i polítics, entre política i ciutadania, ha empès a molts a construir el polític “gestor”, és a dir, a excloure l’ètica del món públic. La política és problema-solució, raonament, tecnificació, diuen. El problema rau en què la matèria primera de la política són també les esperances, els ideals i, fins i tot, els sentiments. Certament, apel·lar només als sentiments, oblidant els interessos, ens portaria al populisme. Però oblidar que la política mobilitza idees, valors, porta a la tecnocràcia, a deixar la nostra governació en mans d’especialistes suposadament asèptics.

La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d'èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d'objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles.

Per aquest motiu, la qualitat de la democràcia, ens adverteix Daniel Ortiz, no sempre passa per grans reformes institucionals o proclames de soufflé peremptori. La política, la “ciència de les ciències” aristotèliques, necessita fer el viatge cap a les essències: a recuperar la virtut, l’emoció, la vocació i l’autolimitació.

El camí no és fàcil. Isaiah Berlin ens advertia sàviament que les nostres societats són plurals i que la realitat ve marcada per un “pluralisme agonístic” de valors, sovint incompatibles entre ells, que la democràcia liberal havia de ser capaç d’integrar.

En el llibre, Daniel Ortiz ens ofereix un camí. Catalunya és difícil que sigui coneguda pels seus recursos, la seva matèria o el seu poder. Només queda la força del seu capital ètic. Per això, les seves pàgines són un actiu important per recuperar el camí que no s’hauria d’haver perdut mai. Cert és el cant churchillià que la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tota la resta. Però precisament per això cal exigir-nos una actitud de millora política i moral de les nostres democràcies.

Sobirania nacional o autonòmica?

2009-12-06T17:00:00.005+01:00

Llegim amb molt d’interès l’enquesta acabada de publicar de la UOC sobre la independència de Catalunya. Sorprèn a primer cop d’ull els resultats tan favorables a la secessió per part dels catalans, valors bastant allunyats de les dades amb les que fins al moment s’havia estat treballant. De totes maneres, i a manca de més detalls sobre l’enquesta, tot sembla indicar que el procediment emprat per la seva realització és totalment vàlid i que el nombre d’enquestes realitzades és fins i tot més elevat que anteriors ocasions, per la qual cosa, el marge d’error també és més petit.

Avui ens interessa centrar-nos però en una qüestió no gens menor, malgrat que sovint desatesa i incompresa: en qui rau la sobirania? És a dir, qui és subjecte de dret tal que pot decidir sobre el seu futur de manera sobirana? I per fer-ho, emprarem dues opinions ben contrarestades.

Des del punt de vista legal, l’article 1.2 de la Constitució espanyola ens deixa ben clar que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Aquesta mateixa setmana a més a més, la Confederación de Entidades Culturales Regionales en Cataluña ens recordava en un manifest que les decisions que "afecten tot Espanya corresponen a tots els espanyols", de manera que formalment els ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya poden determinar el seu futur en una qüestió garantida per la Constitució com és la unitat d’Espanya.

Legalment queda clar que el dret a l’autodeterminació en el context actual és completament inviable. Ara bé, arran de l’enquesta feta pública aquesta setmana per la UOC, es posa de manifest que un elevat percentatge de catalans desafien en certa manera el marc legal existent: un 67% creu que en cas de conflicte entre les lleis i els principis democràtics haurien de prevaldre aquests darrers. El valor però encara augmenta quan preguntem si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur: un 82% considera que sí. Aquest percentatge augmenta fins al 98% entre els que estan a favor de la independència, és del 72,6% entre els que s’abstindrien, i del 52,4% dels que estan en contra de la independència.

Aquestes dades posen de manifest doncs que, malgrat el que les lleis puguin dir, la societat considera a la “Comunitat Autònoma de Catalunya” com a una entitat subjecta de dret amb capacitat per autodeterminar-se el seu futur.

I és que cal tenir clar que malgrat el que puguin arribar a dir les constitucions, la força del poble és la que mou la història. En democràcies liberals avançades com al Regne Unit o al Canadà, i tot i que cap llei els reconeix tàcitament el dret de secessió (això només succeeix en les constitucions d’Etiòpia i de Saint Kitts i Nevis), els ciutadans dels respectius estats entenen a escocesos i quebequesos com a subjecte de dret, habilitant-los doncs per decidir el seu futur de manera lliure i sense coaccions. A l’estat espanyol és cert que aquest dia encara sembla lluny d’arribar. Però també és cert que dins mateix de Catalunya cada cop són més les persones que consideren el país prou madur com perquè pugui decidir per ell mateix. I això és difícil d’aturar.

Article publicat a Crònica.

Creix la tensió per les consultes del 13-D

2009-12-03T23:45:00.003+01:00

El tret de sortida de la campanya per les consultes sobiranistes del 13D a 161 pobles i ciutats del país no ha tardat gaire a generar reaccions contràries. D’una banda, la Falange Española y de las JONS ha repetit les amenaces que ja va fer en el referèndum d’Arenys de Munt, però aquesta vegada multiplicades per 161 (els municipis on es farà la consulta). El partit feixista ha anunciat una protesta a cada poble on es faci la consulta i, segons es pot llegir a la seva pàgina web, demana a la Fiscalia que actuï contra aquests actes. A més a més, alerta de l’amenaça que han comportat les protestes institucionals contra els retards de la sentència de l’Estatut i recorda l’existència de l’article 155 de la Constitució espanyola, que autoritza el Govern central a prendre les “mesures necessàries” per fer complir la llei a les comunitats autònomes que se n'apartin. Representants de la Coordinadora per les Consultes —Anna Arqué, Josep Calduch i Uriel Bertran— es reunien aquesta mateixa tarda amb el secretari de seguretat pública de la Generalitat, Joan Delort, per demanar-li que les manifestacions feixistes es canviïn de lloc.

D’altra banda, avui mateix la Confederació d’Entitats Culturals Regionals de Catalunya (CECREC) ha fet públic un comunicat, titulat "La CECREC por la legalidad democrática", en què titlla d’immadurs els líders d’ERC i CiU, alhora que els culpa de generar una confrontació innecessària promovent consultes sobre una qüestió que no és legal i que, en tot cas, correspon decidir a la sobirania nacional, que resideix en tot el poble espanyol (fent referència a l’article 1 de la Constitució). El mateix comunicat considera que les entitats organitzadores que ho fan “en nombre de la sociedad civil catalana no la representan en su totalidad”. El darrer paràgraf del text, canviant de to, aprofita per expressar el suport de la CECREC a l’editorial conjunt "La dignitat de Catalunya" en defensa de l’Estatut perquè “el refrendado Estatut de Catalunya ayuda a continuar el trabajo que realizan nuestras entidades, permitiéndonos compartir ideas, objetivos, experiencias y tradiciones, reforzando así nuestra convivencia e integración en la sociedad catalana, de la cual formamos parte”.

Malgrat que aquestes reaccions han coincidit en el temps —les dues notícies s'han publicat avui mateix— i probablement, també, que coincideixen en la ignorància del procés democràtic endegat per la societat civil, és important distingir-hi el gra de la palla. Les amenaces de la Falange Española y de las JONS representen un anacronisme que seria difícil d’explicar, per exemple, a un ciutadà alemany. Resulta lògic, doncs, que, tot i l’anomalia incomprensible que representen, els organitzadors de les consultes negociïn amb els responsables de seguretat pública un 13D lliure d’amenaces feixistes, intolerables en una societat que es fa dir democràtica.

Les crítiques de la CECREC, però, apunten un aspecte de fons que no ha de ser menystingut o relegat als aspectes pràctics. Aquesta associació de cases regionals, deixant de banda la seva representativitat o tacticisme, assenyala un aspecte essencial que el moviment del 13D ha de tenir present, sobretot de cara al futur. Els processos polítics transformadors, en aquest cas sobiranistes, requereixen un consens transversal imprescindible. Un consens que va tenir l’autonomisme en la reforma de l’Estatut, un 90% del Parlament —i que sembla que també té la seva defensa de la sentència del TC—. Un moviment secessionista emergent, probablement, no pot aspirar a representar “la totalitat de la societat civil” com diu la CECREC, però el seu èxit depèn que s’hi acosti al màxim possible.

La lluna de mel del president Obama

2009-11-27T15:33:00.002+01:00

Les eleccions acostumen a ser èpoques de forta tensió ideològica. És normal i, fins a un punt, desitjable. Els candidats s’han de diferenciar entre ells i marcar la diferència amb la resta. No deixa de ser com un mercat: dos venedors busquen un mateix comprador (el vot). Cada un d’ells defensarà de la millor manera que el producte que té a les mans és el millor.

Tot i aquestes diferències, generalment, quan hi ha un guanyador, les aigües tornen al seu curs. Els ciutadans tenen la sensació que han de donar confiança al vencedor, encara que no hagi estat la seva primera opció. Aquest és un efecte que, simbòlicament, es coneix com a “període lluna de mel” (honeymoon period). La popularitat del nou president es manté elevada en els primers mesos després de les eleccions. Passat un temps, ja es considera responsabilitat del nou president si la popularitat baixa, es manté o puja.

Què ha passat amb el president dels Estats Units, Barack Obama? El gràfic següent és prou il·lustratiu:

Les altes expectatives que moltes persones hi havien dipositat semblen haver generat un cert efecte frustració. La llista és llarga: Guantánamo, reforma sanitària o crisi econòmica, entre d’altres. Sigui o no responsabilitat seva, esclar.

Amb tot, veient les dades, Obama haurà de tenir en compte que la seva lluna de mel ja s’ha acabat. Només el futur ens dirà si la relació entre el president i la ciutadania és com aquelles relacions en les quals, al principi, només hi trobes pals a les rodes, però el temps ho acaba d’arreglar tot. Si no, només queda el divorci, opció que acostuma a ser més frustrant i, sobretot, bastant més cara.

Confiança sanitària i docent

2009-11-24T13:46:00.003+01:00

Remeno amb curiositat el darrer estudi del CEO titulat Percepció de capital social a Catalunya (novembre del 2009). Entre les interessants preguntes que es formulen, es demana als ciutadans quines professions li generen més confiança (en una escala del 0, cap confiança, al 10, molta confiança). Adjunto el gràfic de les mitjanes.

Vistes les dades, em quedo perplex, no per les dades dels polítics, en certa manera esperables, sinó per la dels militars.

I, si em permeten, també m'he preguntat quan deixarà la política de trobar-se "entre l'obscè i el macabre" (que diria Joan Sales a Incerta Glòria).

Quan tornarà la política al lloc que li pertoca, al costat del personal sanitari o el cos docent.

Seguirem esperant...

Joventut (politòloga) i desafecció

2009-11-20T15:01:00.004+01:00

Avui el diari La Vanguardia publica una carta al director de Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. La Mariona, professora dels quatre integrants del bloc, fa la següent reflexió, que segurament compartirem tots plegats:

"Inma tiene 25 años, nació y creció en pleno desarrollo de la democracia, pero muestra un fuerte escepticismo hacia el sistema democrático, la clase política y los partidos. La corrupción y la percepción de que las reglas de juego no son iguales para todos son una antesala de la desafección estructural y de la crítica al modelo de democracia representativa. Este es un fenómeno generalizable que se observa en los estudios empíricos sobre las actitudes políticas de un sector cada vez mayor de la juventud. Mis alumnos (estudiantes de Ciencias Políticas) tienen capacidad crítica, y muchos de ellos han escogido sus estudios como primera opción. Ahora bien, si les preguntas por su visión de la política institucionalizada, la gran mayoría (algunos, rara avis, pertenecen a las juventudes de distintos partidos) son profundamente críticos con los partidos y noto que cada vez más escuchan los contenidos sobre el funcionamiento de la democracia representativa con incredulidad, aburrimiento o impaciencia. Si esto sucede en una facultad de Ciencias Políticas, ¿qué esperamos que pueda suceder en la calle?"

Bases de dades: un bé públic? (II)

2009-11-19T07:38:00.005+01:00

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) ha renovat el seu portal web. Segons sabíem, era una decisió que portava temps meditant i que, finalment, han pogut aplicar. El portal, molt més funcional, permet veure els diferents baròmetres, sondejos i enquestes realitzades.

Ara bé, no tot són flors i violes. El CEO, organisme públic i, com a tal, subvencionat amb diner públic, no ha fet el pas que molts esperàvem. D’altres, com el CiS, sota la presidència de Belén Barreiro, han sigut més valents. L’organisme espanyol va veure que els diners que guanyaven amb les bases de dades eren una minúcia en relació al prestigi que la institució adquiria si s’obria a la societat.

En canvi, el web del CEO assegura que “presencialment, prèvia sol·licitud, identificació i autorització, es pot accedir a les matrius de dades dels estudis del CEO”. Per tant, no hi ha descàrrega directa de les bases de dades. Es poden sol·licitar els estudis i, si cal, acostar-se a la seva seu on et deixen un ordinador per fer els creuaments necessaris. Espero que no et posin un home/dona al costat controlant què fas...

Sensació de feixuguesa i percepció que Gabriel Colomé, president del CEO, se situa en paràmetres antics. No es demana que les bases de dades es donin el dia després d’haver acabat el treball de camp. No. Si ells fan els estudis, tenen dret a treballar-hi tant com vulguin. Però després d’un temps “necessari” (un any? Dos?), en què la base de dades ja no es tocarà mai més, quin sentit té guardar-les en pany i forrellat?

Recordo un article de Salvador Cardús, fa uns dies, a l’Avui. Deia que Catalunya, si precisament s’havia caracteritzat per alguna cosa, era per la seva voluntat democràtica a tots nivells. Radicalment democràtica. I no sempre aquesta voluntat passa per grans paraules i reformes electorals estranyes. Tot sovint els passos que s’han de donar són tan simples i fàcils com deixar descarregar unes quantes dades que, a la pràctica, només acabaran mirant quatre “politoxicòmans” com els d’El Pati Descobert.

Bases de dades: un bé públic?

La multiplicació dels pans i els partits

2009-11-13T11:34:00.002+01:00

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.

La Catalunya Nord: 350 anys després

2009-11-07T11:14:00.003+01:00

El 7 de novembre de 1659 va entrar en vigor el Tractat dels Pirineus, que posava fi a la sobirania catalana sobre les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, l’Alta Cerdanya i Fenolleda. 350 anys després, aquest bonic territori de muntanyes i de mar, viu un situació d’indefinició.

Com tota la seva història.

Però, més enllà dels objectius d’Estat, què ha passat més enllà de la Jonquera?

Les guerres mundials com a vicissitud històrica crucial: hi ha un consens més o menys ampli en afirmar que les guerres globals van trencar un territori d’identitat catalana i el van arrossegar cap al republicanisme francès. La mort de nombrosa població i el patriotisme encès d’aleshores han convertit a la població en francesa.

La immigració: Un percentatge molt elevat de persones de la Catalunya nord no són originàries del territori. En un espai amb identitats fràgils, l’arribada de població forana (francesa o no) va accelerar la “francesització” del territori.

Joan Lluís-Lluís, al setmanari Presència, diu: “La ideologia nacional francesa té pocs competidors al món pel que fa a l’autoconvenciment d’una superioritat intrínseca, tant dels seus ciutadans com dels seus polítics i dels seus intel•lectuals. La seua potència assimiladora és enorme i els resultats d’aquesta potència”. Té tota la raó, però fins i tot en aquest cas han calgut dos esdeveniments d’importància per accelerar el procés.

En quina situació es troba avui la Catalunya Nord?

Després d’anys d’abandonament, sembla que la història dóna a aquest petit territori dels Pirinieus-Orientals una segona oportunitat. No tant amb la identitat, que ja sabem que és un fenomen més arrelat a les consciències individuals (tot i que voluble a llarg termini). Sobretot en la seva relació amb els veïns del sud.

Els llaços amb Catalunya s’han incrementat, sobretot en el terreny econòmic, i la voluntat que el territori deixi de ser el “cul de França”, com alguns nadius l’anomenen, ha portat a moltes persones i governants locals a mirar sud enllà.

Si bé feble, la percepció d’“identitat catalana” dels catalans del nord és avui més forta que fa cinquanta anys, com també es manté a l’alça la voluntat d’aprendre i conèixer la llengua catalana. La clau, per tant, no només rau en la necessitat d’explotar la sensació d’abandonament d’aquesta magnífica llenca de terra, sinó de saber teixir complicitats més enllà dels elements folklòrics i històrics.

No serà fàcil: l’equidistància i les barreres estatals seran fortes, però sembla que la història vulgui donar una segona oportunitat a dos territoris que han anat separant el cos, però s’han oblidat que els unien moltes més coses que el cordó umbilical.

Més sobre la corrupció

2009-11-01T19:46:00.004+01:00

Llegeixo amb interès l’apunt de l’exalcalde de Mataró i actual diputat del PSC al Congrés dels Diputats, Manel Mas, en el seu blog. En el darrer dels posts, el diputat, encara molt compungit pel sotrac que ha causat en la política catalana el darrer dels afers de corrupció, planteja un parell d’idees que em semblen interessants de valorar.

En primer lloc, es qüestiona sobre necessitat de redelimitar els poders dels ajuntaments en el que es refereix a les competències urbanístiques. Per tots és ben conegut l’auge urbanístic que ha patit el nostre país en els darrers anys, situació que ha vingut massa sovint alimentada des dels propis consistoris. En un context de vaques magres a les arques locals, la possibilitat d’aconseguir fortes inversions per al propi poble ha fet del creixement urbanístic una arma molt interessant per als ajuntaments. A més, la gran quantitat de recursos econòmics que mou el mercat de la construcció facilita corrupteles de tot tipus; el pressupost d’un ajuntament i el sou d’un alcalde és tan minso en comparació amb els diners que es toquen en la construcció, que és terra adobada per a actuacions fraudulentes com el suborn, el tràfic d’influències, etc.

Havent trinxat el país com ho hem fet en els darrers anys, i en vista a la facilitat de grans empreses per comprar la voluntat dels polítics, la solució de delimitar les competències urbanístiques em sembla una proposta interessant i fins i tot necessària. En Manel Mas ho complementa amb la “necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics”.

Aquest últim apunt el lliga amb la necessitat d’anar una mica més enllà, i de dur a terme directament una regeneració interna a dins mateix dels partits. En paraules seves:

“Potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics. (...) El PSC, per exemple, (...) per què no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? ".

Si fins aquest moment he estat plenament d’acord amb la presentació de les motivacions i les solucions proposades pel diputat Mas, en aquest cas se’m planteja un dubte essencial: aquest departament d’afers interns no serviria simplement per “netejar els draps bruts” a dins de casa mateix? No faria això encara menys transparent el funcionament intern dels partits? Que no havíem quedat que per tal de combatre la desafecció política s’hauria de fer molta més didàctica del funcionament dels partits i millorar-ne aspectes problemàtics com ara l’obscurantisme que s’amaga darrere el seu finançament?

Els partits politics han de vetllar perquè els seus propis càrrecs actuïn d’acord amb la llei, tan pel benefici que comporta pel propi partit com per la política en general. Per aconseguir això però potser no n’hi ha prou només amb la bona voluntat: la limitació de les competències dels ajuntaments en matèries sospitoses d’acollir a comportaments corruptes podria ser una altra via. Però l’augment de la transparència interna dels partits i, sobretot, el control del seu finançament, em semblen de vital importància, molt més que no pas la simple creació d’un departament d’afers interns dels propis partits. Això, al cap i a la fi, només afegiria un pedaç a una situació degenerativa estructural que, a parer meu, s’ha de solucionar a través de canvis radicals.

Són els votants de CiU més immunes a la corrupció?

2009-10-27T23:42:00.005+01:00

L’altre dia el president de la Generalitat, José Montilla, va fer les següents afirmacions, en clara al·lusió a Convergència i Unió: “a la dreta i al seu electorat li afecta poc la corrupció”. Van ser unes declaracions prèvies al cas Santa Coloma, que d’una batzegada s’ha emportat el seu alcalde, als exconsellers Prenafeta i Alavedra i a un bon grapat de càrrecs electes locals i de gestors d’organismes públics. Montilla, doncs, criticava una certa incapacitat de l’electorat convergent de ser crític amb els seus polítics i de castigar-los quan calia.

Els efectes de la corrupció sobre el vot continuen sent un dels grans misteris del comportament electoral, sobretot perquè generen una clara paradoxa: per què continuem votant als polítics corruptes?

A l’espera que un company nostre que està estudiant el tema en tregui l’entrellat, es poden fer algunes reflexions:

L’explicació més convincent acostuma a apuntar a la nostra “ceguesa” política, a la manera en què tenim d’avaluar el món públic. Així, quan esclata un cas de corrupció a un partit proper al nostre, tendim a considerar que aquest ha estat un cas aïllat. Flor d’un estiu. En canvi, quan la corrupció afecta al partit rival, de seguida ja considerem que tota la formació és corrupta.

Des d’aquest punt de vista, i posats a especular parcialment, Montilla podria tenir raó: força estudis acostumen a assenyalar que CiU té un nucli dur d’electors i que, en canvi, el PSC té uns electors més volàtils. Almenys a les autonòmiques.

Una segona aproximació, però, l’hem de trobar en el mapa conceptual que els electors “dibuixen” a l’hora de decidir el seu vot. Dins d’un diagrama multidimensional la corrupció és només un dels temes més a tenir en compte i acostuma a anar per darrera d’altres temes com l’economia, les polítiques socials o, en termes generals, la proximitat ideològica amb un partit. Això no vol dir que no es doni importància a la corrupció, sinó que a l’hora de decidir el vot es donen prioritat a temes que es consideren més importants.

Aquí els socialistes ja no surten tan ben parats, sobretot si analitzem la dècada dels noranta i com el PSOE va obtenir victòries malgrat els continus escàndols de corrupció que es destapaven. Fins i tot la “dolça derrota” de l’any 1996 s’atribueix més a l’abstenció d’una part important d’electorat socialista que al càstig dels seus electors per la corrupció destapada en els darrers anys.

Amb tot, siguin o no certs els casos de corrupció, la imatge de la política ja queda tocada, sobretot per les generalitzacions que es fan urbi et orbe. Per això, declaracions com les del President, apel·lant a la ignorància o “vena als ulls” d’una part dels ciutadans poden ajudar a embrutir una mica més el panorama i, a dia d’avui, fins i tot se li pot girar tot en contra.

En general els estudis sobre corrupció ens indiquen que el càstig electoral (accountability) acostuma a ser reduït i que depèn en bona part de què ofereix l’oposició com a alternativa. Vincular casos de corrupció amb pèrdua immediata de suport s’acostuma a fer, però la demostració que el mecanisme funciona dista de ser perfecte.

Fa un temps algú va dir que “si presentem una escombra, guanyem igualment”, fent referència a la poca capacitat dels votants d’un municipi per valorar o castigar la feina feta per l’alcalde de torn. I podia tenir raó, sobretot si l’escombra de l’oposició tenia forats i no era capaç de presentar un projecte creïble.

Així doncs, el problema sembla que no és tant d’escombres, sinó d’un sistema i d’una determinada forma de fer política que desacredita a aquells que s’hi impliquen per convicció i voluntat i desgasta uns ciutadans que s’ho miren sense saber quina cara posar.

Vacances i riquesa

2009-10-24T19:35:00.002+02:00

El Pati Descobert fa dos estius va comprovar si la duració de vacances estiuenques incrementava la productivitat un cop l'etapa de vacances havia passat. Ho podeu llegir aquí.

Ara és The Economist que ha volgut mirar si les vacances es relacionen amb la riquesa. Segons conclouen, el seu "work ethics" pot explicar la generació de riquesa americana. Tanmateix, segons es veu al gràfic, no sembla que per les poques vacances que tenen la riquesa sigui molt més elevada que la resta de països.

Potser els hauríem de recomanar, com fèiem fa dos anys, que a més vacances, més productivitat...

Sobiranisme a la jamaicana?

2009-10-22T11:34:00.012+02:00

L’actualitat política alemanya ha donat aquests dies una sorpresa fins i tot als analistes polítics més perspicaços. A l’Estat federat de Saarland s’ha format una coalició de govern, amb un únic precedent a la ciutat d’Hamburg, amb els conservadors de la CDU, els liberals de l’FDP i el partit ecologista Die Grüne (Els Verds). Els darrers tenien la paella pel mànec, ja que, amb menys del 6% del vot, feien de frontissa entre una possible majoria d’esquerres sumant amb el centreesquerra a la baixa de l’SPD i l’esquerra a l’alça de Die Linke. L’antipatia entre la militància ecologista envers la figura d’Oskar Lafontaine, líder de Die Linke, sembla que ha estat el que ha acabat permetent aquest pacte de govern. Un acord que ja ha estat qualificat de contranatura per alguns líders dels verds, com ara l’històric militant d’esquerres i eurodiputat Daniel Cohn-Bendit. En tot cas, la premsa alemanya no ha tardat a trobar un símil humorístic a partir dels colors corporatius que identifiquen aquests partits: el negre, el groc i el verd; i han qualificat la coalició com a “jamaicana” per la semblança amb la bandera de l’estat del Carib de Jamaica.

Per uns la coalició de govern formada a Saarland evidencia la moderació ideològica dels ecologistes alemanys, situats a l’extrema esquerra no fa pas gaires anys. La coalició jamaicana és per aquests, doncs, la constatació que Die Grüne ha deixat de ser un partit d’esquerres. Per uns altres, és una prova que la política consisteix en la capacitat de buscar suports, de bastir pactes, més enllà de les diferències apriorístiques. Més al nord, a la Gran Bretanya, el president escocès Alex Salmond sembla que s’ha acollit a la darrera hipòtesi fent seva l’estratègia jamaicana. Conscient que el seu partit està en minoria al Parlament de Holyrood i de la dificultat que això pot comportar per tirar endavant els seus plans sobiranistes, s’ha posat a treballar per buscar suports. Si bé ja comptava amb el suport dels verds, els darrers dies, aprofitant el congrés del seu partit a la localitat d’Inverness, ha buscat la complicitat dels liberals, que segons algunes filtracions podrien simpatitzar amb les demandes sobiranistes de l’SNP. I ho ha fet oferint la possibilitat d’incloure solucions intermèdies a la secessió en un hipotètic referèndum sobre la qüestió, i remarcant la voluntat de mantenir Escòcia dins la corona britànica. Així doncs, Salmond busca probablement reforçar les seves propostes al Parlament anant de la mà dels diputats verds i dels liberals, en certa manera a la “jamaicana”, com a Saarland.

Tot i que en el cas escocès els colors de la coalició no són exactament els de Saarland, les semblances amb la via jamaicana són prou interessants. L’illa de Jamaica, colonitzada pels britànics, aconseguí separar-se de la Gran Bretanya. Després de formar part d’una mena de federació inestable de les Índies Occidentals del 1958 al 1962, optà per la secessió quan aquesta federació quedà finalment dissolta, però es va mantenir dins la corona britànica d’Elisabet II. Els deu anys posteriors a la independència, amb un estat propi, Jamaica va créixer un 6% anual.

Article Publicat a Tribuna Catalana

Paraula contra paraula

2009-10-21T13:49:00.002+02:00

Una de les citacions de Pujol ha creat debat i ha merescut una rèplica de Raimon Obiols (PSC).

El text el teniu aquí.

Obiols diu el següent:

"Però és que, a més, recordo bé aquell debat del 26 d’octubre de 1981, en el que per cert participava també (Pujol l’oblida) en Josep Verde i Aldea. Va ser una discussió molt animada. En cap moment vaig dir res del que Pujol diu que vaig dir. En un moment donat, vaig dir (ho reprodueixo de l’hemeroteca de La Vanguardia) que “per a nosaltres i els nostres fills volem que CDC canviï d’opinió“, no donant suport a la decissió de Calvo Sotelo d’entrar abruptament a l’Otan (seqüel.les del 23 – F!). D’aquesta frase a la que “cita” Pujol hi ha, em sembla, una distància sideral".

Desconec si alguna hemeroteca ho guarda. Si no, tot plegat serà qüestió del terreny sempre pantanós de la política.

Despotisme il·lustrat socialista

2009-10-18T16:21:00.003+02:00

Com el primer volum, apassionants les memòries de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. De frases, en podríem destacar moltes. Així ho farem quan el llibre l'hagi acabat. De la primer part, però, sobresurt la important crítica que reben els socialistes (sobretot els socialistes catalans) en alguns dels passatges. Aquí en podeu trobar tres exemples.

“Els socialistes tenen mentalitat de despotisme il·lustrat. Un despotisme, ben entès, compatible amb la democràcia. Diuen: “Nosaltres indicarem el poble què s’ha de fer”. Als anys vuitanta, quan el PSOE governava amb majoria absoluta i era [...] el “rei del mambo” a Espanya, la tendència se li va acusar molt. Tant, que l’any 1988 va decidir celebrar amb tota solemnitat i tota la pompa el segon centenari de la mort de Carles II, el rei que més clarament ha representat a Espanya el despotisme de què parlem”.

“A partir del moment que en Calvo Sotelo va haver de formalitzar la petició d’ingrés a l’OTAN, l’oposició de les esquerres es va fer molt virulenta. [...] En un debat que va mantenir amb en Miquel Roca i en Joaquim Molins, en Raimon Obiols, el líder del PSC, va arribar a dir: “Aquests senyors de CiU estan disposats a permetre que els míssils de la Unió Soviètica amenacin els nostres Jordis i les nostres Núries”. Aquestes paraules em van fer molt mal”.

“Els socialistes no han tingut un projecte de país, i crec que no el tenen. Parlaven de la conveniència de l’alternativa al nostre govern, cantaven “visca, visca, visca, Catalunya socialista!”, creaven institucions i equipaments paral·lels als nostres com a contrapoder, però un programa sòlid i engrescador, un programa que es pogués encarar al nostre no l’han tingut. Només ERC, amb la idea de la independència, després mal administrada, va dir una cosa nova, il·lusionant, a la qual molta gent es va enganxar”.

On ens porta tot això?

2009-10-16T15:01:00.008+02:00

Fa pocs dies, en una tertúlia informal, un home no adscrit a cap partit polític ens preguntava sobre les consultes populars municipals. Ens deia “I ves, on porta tot això?” Tot i que hi donava suport i participava activament en l’organització de la consulta del seu poble per al proper 13 de desembre, tenia aquest dubte lògic i existencial. Per a què serveix tot plegat? La reflexió era fruit de constatar que, malgrat l’eclosió de consultes, el mapa resultant dibuixa allò que ja sabíem: una Catalunya sobiranista a l’interior, als pobles petits i mitjans majoritàriament catalanoparlants, alllò que se n’ha dit rerepaís; i una Catalunya que no s’ocupa d’aquesta qüestió o que, senzillament, hi està en contra. Dues Catalunyes, per tant. Només cal comparar el mapa de consultes populars amb el que va confeccionar Marc Belzunces, a partir de dades d’enquesta, per adonar-se que són un veritable calc. Aquesta constatació ens porta a una hipòtesi plausible: les consultes són una mobilització sobiranista allà on ja hi ha sobiranistes, una mobilització equiparable a fer manifestacions, xerrades o penjar estelades al balcó. En resum, una reiteració d’allò que ja sabíem amb l’objectiu de fer-ne una fotografia municipi per municipi acompanyada d’una litúrgia diguem-ne pseudoelectoral que amplia un xic el repertori d’acció col·lectiva sobiranista. És aquest, doncs, el producte final de les consultes populars? Pensem que no. Les qüestions derivades de les consultes populars poden ser diverses i més interessants que una mera constatació del que ja ens deien les enquestes.

En primer lloc, són una clara reivindicació del protagonisme de la societat civil davant dels partits polítics. Malgrat la composició de la plataforma Decidim.cat, el marge d’actuació dels partits polítics queda constret pel requeriment legal que les consultes siguin organitzades des d’entitats privades. Aquesta imposició de la justícia estatal és un veritable entrebanc a l’hora d’organitzar els comicis; però ha fet un favor a la societat civil imposant-ne per llei el protagonisme. Només hi ha consulta allà on una entitat ho impulsa. Es garanteix, per tant, que la tutela dels partits a l’estil top-down sigui complicada d’exercir. En segon lloc, el caràcter constitutivament democràtic de les consultes crida a participar col·lectius que queden desplaçats en una mera manifestació o mobilització clàssica. Aquesta virtut permet que el debat sobre la secessió surti del tabú en què ha viscut els primer trenta anys de la democràcia i sigui una opció a a tenir en compte dins les equacions i futuribles polítics de la ciutadania. En tercer lloc, aquesta normalització del debat secessionista permet reobrir el debat sobre la naturalesa del catalanisme, considerat autonomista per uns i federalista per d’altres; el secessionisme democràtic es postula com un element regeneracionista del catalanisme del segle XXI. Així doncs, lluny de ser una fotografia estàtica d’allò que ja sabíem, les consultes ens plantegen una oportunitat de regeneració democràtica, impulsada des de la societat civil i marcada per elements que han estat constitutius del catalanisme: modernització innovadora i democratització. A desgrat d’aquest apunt optimista és cert, tal com s’ha dit des de les mateixes entitats organitzadores, que aquestes qualitats es poden pervertir fàcilment. D’una banda, cedint el protagonisme que la legalitat ha acabat atorgant a aquestes entitats; de l’altra, fent-ne un ús partidista i publicitari descuidant les garanties democràtiques que ha de tenir tot procés electoral que es vulgui anomenar així. Tot dependrà, com sempre, d’allò que la ciutadania sigui capaç de defensar.

Article publicat a Crònica.cat

-----------------------------------------------------------------------------------------

Vegin, però, que no són pas tot flors i violes en aquest procés:

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

http://tribuna.cat/opinio/politica/49/90285-consultes-politica-i-societat-civil

La Catalunya sobiranista

2009-10-12T22:51:00.005+02:00

Avui us deixem amb un mapa molt interessant que hem trobat al diri AVUI sobre la Catalunya sobiranista, o almenys aquella que ho intenta.
Sobten o ens agradaria remarcar algunes coses:

la gran majoria de poblacions que volen fer el referèndum estan a la demarcació de Barcelona.
fins i tot poblacions amb elevats nivells de població immigrant volen fer-la, com El Papiol, Molins de Rei o Vallirana. Veurem què passa allà amb la participació...
Important presència de consultes a la Plana de Lleida però en canvi ni una a la zona prepirinenca i pirinenca.
Minoritària presència de consultes a la zona del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. En comarques com el Baix Camp amb clar domini Convergent, o del Priorat, amb més presència d'ERC sobta que no se n'hagin tirat més endavant. I més sabent que quan la consulta d'Arenys es va plantejar, es va dir que hi havia poblacions del Baix Camp interessades. Qüestió de coordinació entre municipis? ja arribaran en la segona tongada?
Cada dia més es manifesta una Catalunya central molt nacionalista, sobretot a les zones de l'Annoia, el Bages, part del Vallès Oriental, i especialment a Osona. En aquesta darrera comarca, faran referèndums en la pràctica totalitat dels municipis.
I en darrer lloc: per què a la "perifèria" hi ha tan pocs referèndums, Catalunya peca, igual que Espanya, de centralisme? I la resposta molt em temo és que sí!

En fi, què en penseu?

Quin és el sostre electoral del PSC?

2009-10-04T20:00:00.004+02:00

L’altre dia, al sentir un comentari que faltava un any i pocs dies per les eleccions, discutíem sobre la capacitat (possibilitat i realitat) del PSC de guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot plegat venia arrel d’unes declaracions de Miquel Iceta, en les quals afirmava que el partit havia guanyat set eleccions seguides a Catalunya. I no li falta part de raó. Mai cap partit català havia tingut tant poder, amb presència absoluta en totes les administracions. Tot i això, no sembla que a un any de les eleccions els resultats siguin radicalment favorables als socialistes catalans. La pregunta que ens fèiem era senzilla de plantejar, però no vam estar d’acord amb la resposta. Dèiem: quin és el sostre electoral del PSC?

Un company d’El Pati deia que el sostre l’havíem de trobar en els millors resultats trets a qualsevol tipus d’elecció. D’altres dèiem que no, que el referent es trobava a les eleccions catalanes. Referents d'un o altre tipus, sembla clar que el partit actua com Janus en diferents terrenys electorals.

Com es veu en el següent gràfic, la mitjana de vots d’unes i altres eleccions és diferent. El millor resultat a unes eleccions al Congrés és l’any 1982 (45,84% dels vots) i l’any 2003 al Parlament (31,16%). De fet, en totes les eleccions al Congrés a excepció del 77 i el 79 han tret sempre millor resultat que en qualsevol elecció al Parlament català.

Per què el PSC no és capaç de mantenir l’electorat en les eleccions catalanes?

S'acostumen a esmentar dos fenòmens:

Vot dual: Persones que acostumen a votar a un partit a unes eleccions (el PSC-PSOE) i un altre a les catalanes (CiU i, en menor mesura, ICV).

Abstenció diferencial: Persones que voten a uns comicis (generals) però s’abstenen en les catalanes.

Fa un temps s’argüia una tercera hipòtesi: gent que no sentia atracció cap a les institucions catalanes i decidia quedar-se a casa. És una hipòtesi que, al meu parer, no és del tot exacte. Primer perquè les eleccions de segon ordre (com les catalanes), com bé deien els politòlegs Reif i Schmitt, acostumen a tenir sempre una abstenció més elevada. Després, perquè nombrosos estudis han mostrat com part de l’abstenció a Catalunya és estructural (gent que no vota mai, xifrada en un 20%) i una part d’abstenció és conjuntural i depèn de cada moment. La prova més fefaent és que en les darreres eleccions municipals l'abstenció també va ser molt elevada. I d'eleccions municipals se'n celebren a tots els països democràtics.

El PSC fa molts anys que es troba en el poder i té molts recursos per a la mobilització ciutadana. No obstant això, sembla que les eleccions catalanes se li resisteixin. En aquestes eleccions, però, la novetat radica en el fet que es troba en el poder. En un pla teòric, el govern surt sempre en una posició de força; és la referència, positiva o negativa, impulsada de forma important pels mitjans de comunicació. Serà aquest cop així?

Quin serà, doncs, el seu sostre electoral? Al meu parer dependrà de la seva capacitat de quedar-se amb els votants que marxen cap a d’altres partits, sobretot CiU, quan s’ha d’escollir el Parlament. En una situació de desgast i d’insatisfacció (que no de desafecció), sembla difícil atraure a votants que basculen més cap a l’abstenció que cap a l’urna.

Amb tot, millorar els (pèssims) resultats electorals de les anteriors eleccions no sembla molt difícil. Formar govern (i amb qui) ja és una altra qüestió, sobretot si, com es preveu, els socis de govern acaben perdent força.

Però de com el peix gran es menja el petit ja en parlarem un altre dia...

Premis Blocs Catalunya

2009-10-03T22:13:00.002+02:00

Raül Romeva, diputat d'ICV al Parlament Europeu, va ser el vencedor dels Premis Blocs Catalunya de l'any 2009. El bloc es diu Construïnt sinèrgies.

Felicitats!

Premis Blocs Catalunya

2009-10-02T08:20:00.007+02:00

Avui a la nit els membres d'El Pati Descobert anirem cap a la capital d'Osona per seguir en directe l'entrega de Premis Blocs Catalunya (organitzat per Stic.cat). La cita és a l'edifici del Sucre de Vic.

Ho tenim difícil, però ja se sap: allò que és important, és participar!

Per cert, els blocs amb els quals competim són els següents:

Bloc d'en Jaume Solé (aquí)

Raül Romeva: construint sinèrgies (aquí)

Apunts desendraçats (aquí)

Xavier Mir (aquí)

Recipient d'experiències dels governs locals de Catalunya - Bloc de Carles Bassaganya (aquí)

El blog de Pia Bosch (aquí)

Theplateishot (aquí)

Tarragona 2016 (aquí)

El Bloc Gran del sobiranisme (aquí)

Per cert, prometem després dels premis iniciar una reforma important d'El Pati. Ja gairebé hauran passat dos anys, així que ja toca!

Debat de política general (II)

2009-10-01T15:10:00.003+02:00

President d’ERC, Joan Puigcercós

“Escoltin, no volem que s’enfonsi ningú, no li desitgem cap mal al Govern espanyol, que tot vagi bé, perquè també ens afecta: en política fiscal, en política energètica, en política laboral, en política social; ens afecta, malauradament ens afecta massa. Però és l’hora que Catalunya decideixi per si mateixa”.

“En segon lloc, hem cosit el Partit dels Socialistes a la nació. Després de passar pel Govern de la Generalitat i de patir en carn pròpia el que és el centralisme i l’Estat, el PSC ja no pot ser el mateix. Ha vist definitivament el que és un govern central «amic», com les gasta; les dificultats de negociar competència a competència; la incomprensió, moltes vegades, perquè aquí no es tracta ni de dreta ni esquerra, es tracta de Catalunya i Espanya. I a aquells manifassers que deien ara fa sis anys que s’acabava l’eix Catalunya-Espanya, Déu els conservi la vista, perquè fixin-se que en aquests anys hem parlat bàsicament d’això”.

Diputat del PPC, Daniel Sirera

“Vostè ahir, senyor president de la Generalitat, va parlar de l’èxit de Ferran Adrià. Però no va dir ni una sola paraula, senyor president, dels propietaris i treballadors dels petits restaurants que han de tancar a Catalunya sense que el seu Govern hi posi remei”.

Diputat d’ICV-EUiA, Jaume Bosch

“Vostè, president, parlava ahir que aquest Govern catalanista i d’esquerres no serà un parèntesi, per nosaltres tampoc. I miri si ho tenim clar, Iniciativa per Catalunya Verds -Esquerra Unida i Alternativa en un futur pot estar al Govern o a l’oposició, però el nostre compromís públic és que només serem al Govern si aquest és d’esquerres i pacta un programa d’esquerres. Per alguns això és autolimitar-se les possibilitats de pacte; per nosaltres és un exercici de transparència i claredat davant la ciutadania”.

Debat de política general

2009-09-30T23:15:00.006+02:00

President de la Generalitat, José Montilla

"Són la confirmació que l’acció de govern es concreta en obra feta, que el Parlament és capaç de donar al país una llei plena de futur, que la col·laboració institucional ben plantejada i treballada seriosament dóna fruits. Que l’Estatut, malgrat les cassandres de torn, es desplega i s’aplica, i que la cultura del diàleg i de l’acord amb la societat està ben arrelada".

"És probable que de tan obvi, de tan prosaic, de tan real i de tan feixuc, alguns no el volen veure o se’ls fa avorrit, per això recorren a les grans proclames que suposadament demà mateix ens haurien de convertir, o haurien de convertir el país, en el millor dels móns possibles".

"He dit en començar que l’atenció prioritària a la situació econòmica no era contradictòria amb la dedicació a vetllar per l’autogovern, i més concretament pel desplegament de l’Estatut. El que no fa ni farà el Govern és especular sobre futuribles. Nosaltres ens hem traçat una línia de conducta diàfana, transparent. La resposta a com reaccionarem davant d’una hipotètica adversa del Tribunal Constitucional està implícita en la línia de conducta que hem mantingut fins i que, recordin, ha permès, entre altres coses, arribar a un acord de finançament, després d’un procés llarg i aspre negociador, en el que hem vençut tota mena d’obstacles i d’inèrcies".

Cap de l’oposició, Artur Mas

"L’altra cosa que m’agradaria comentar-li de la seva intervenció és que tot allò que vostè va dir que s’havia fet i que estigui ben fet, nosaltres li ho agraïm –nosaltres li ho agraïm– perquè... Escolti’m, en definitiva, una manera no retòrica sinó pràctica d’estimar el país és que, ho faci qui ho faci, si està ben fet ens està bé. Per tant, allò que estigui ben fet ho donem per bo: queda per al país, és bàsic per al futur, és bo, endavant. Tothom, al conjunt de Catalunya, en recollirà aquesta bona herència".

"Després d’escoltar-lo encara ens reafirmem més que aquest país necessita un canvi – necessita un canvi– perquè sincerament, escoltant-lo ahir jo tenia la sensació que vostè, doncs, no està en la realitat del país, o que les persones que li preparen el discurs estan, doncs, en una torre d’ivori. Estan instal·lats allà perquè..., si del que es tractava és que la gent escoltés com es pensen superar les dificultats i com s’orientarà la superació de la crisis i com s’aixecarà aquest país, doncs, escolti’m, es van quedar sense resposta, senyor president; aquí no hi ha projecte – aquí no hi ha projecte – i, per tant, cal un canvi, cal un canvi per respondre a les necessitats, e les expectatives i a la realitat del nostre país".

"Jo només li dic una cosa: quan vostè diu: «ni un pas enrere», li agafem la paraula i l'agafarem de la mà, en el millor sentit de l'expressió, eh? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Oi que és això? Ni un pas enrere respecte al que va votar el poble de Catalunya. Doncs, escolti'm, «ni un pas enrere» vol dir que políticament –políticament– nosaltres no hem d'acceptar cap retallada de l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya. «Ni un pas enrere» vol dir això; ni una. «Ni un pas enrere», ho va dir vostè, vol dir això: ni una retallada acceptada políticament".

Nota: No és que vulgui incentivar el bipartidisme, però la quantitat de pàgines de la transcripció dels discursos no m'ha deixat temps suficient per llegir-los tots. Demà més.

Pros i contres d’estendre la consulta sobre la independència

2009-09-29T00:17:00.006+02:00

Aquest dijous es van celebrar els Plens municipals a bona part de Catalunya. De moment 20 municipis han donat suport a la consulta, molts d'altres encara es troben en processos per aprovar-la. Analitzarem els pros i contres d'aquesta allau d'iniciatives municipals.

D'una banda detallarem les avantatges d'aquestes consultes:

Principi democràtic. En una democràcia representativa, les decisions es deleguen als polítics. Però en qüestions de base cal una consula/referèndum, per saber allò que el poble demanda. Així s'exemplifica clarament que les decisions més efectives són aquelles que es decideixen més properes a la ciutadania.

Equitat en la defensa de la independència. Un dels àmbits que comprèn la participació política és la participació en grups polítics ( juntament amb la participació electoral, la protesta i la participació en el consum). Aquesta primera -col·laborar amb un partit polític o grup d'acció ciutadana- és la que agrupa a un percentatge més reduït de ciutadans en comparació amb els altres àmbits. Entre l'1% i el 7% de la població. Aquesta baixa participació en grups polítics es deu al cost de realitzar-la. És a dir, col·laborar en aquest tipus d'entitas representa un cost de temps, d'informació i de recursos econòmics importants. Es produeix una escletxa entre gent amb recursos econòmics, de gènere i educació; i la gent que no en té. Amb la consulta es dóna la oportunitat de donar veu a aquella gent que en altres condicions té més difícil involucrar-se en aquests aspectes, per falta de recursos.

Espiral d'independència. En aquelles municipalitats on es convoqui la consulta, la majoria de forces polítiques seran defensores de la independència. Per tant, s'esperaria que els ciutadans d'aquests municipis votessin en majoria a favor de la independència. Això crearia un clima optimista i esperançador sobre la sobirania de Catalunya, contagiant l'optimisme d'Arenys de Munt a la població catalana. Silenciant aquelles opinions que no serien tant favorables ( espiral del silenci).

Mesura de pressió. Aquesta bola de neu en forma de convocaòria de consulta d'independència -encara que sense resultats- pot pressionar en un sentit favorable la sentència del Tribunal Constitucional, la qual ha de sortir a la llum a la tardor. Els magistrats del TC poden creure que donant una mica més de corda a Catalunya serà més fàcil mantenir la calma.

Situació ideal. Ens trobem en una conjuntura política ideal perquè aflorin sentiments independentistes. Propiciades per una sentència del Tribunal Constitucional poc legitimada, i per la poca resolució que ha tingut l'Estatut a l'hora d'articular Catalunya dins de l'entramat de l'Estat espanyol.

Però d'una altra banda, hi ha opinions que exposen que l'allau de consultes no farà més que anar en detriment de la indepenència. Seguidament comentarem algunes opinions que van en aquesta direcció:

Associació preponderant. Per celebrar aquesta consulta cal que una associació s'encarregui de les tasques organitzatives i logístiques de la mateixa. És escàs trobar associacions municipals que integrin la majoria de sensibilitats independentistes i que puguin agregar a la majoria dels ciutadans. Encara que amb la creació de la Coordinadora per la consulta sobre la independència aquesta tasca por arribar a ser més senzilla.

Soscavar l'exemple d'Arenys de Munt. Sospitem que el "sí" guanyarà en gairebé totes les contrades on es realitzi la consulta. Tot i així, si no es donen una sèrie de condicionants que s'han produït a Arenys de Munt, la participació pot ser entorn el 20% ( percentatge que estipulen les enquestes) això restaria legitimitat a les consultes. A més, generaria que el cas d'Arenys de Munt quedés com un cas aïllat i inaudit.

Sofisticació de la resposta. Un cop s'hagin realitzat diverses consultes, el factor "novetat" quedarà diluït, i els partidaris de l'autodeterminació començaran a buscar respostes més sofisticades al "sí". Així ho expressava Jaume Bosch, que argumentava que hi ha molta gent a favor de l'autodeterminació, però no necessàriament de la independència. Bosch considerava que primer s'hauria de fer una consulta gradual, on s'expossessin diferents escenaris polítics: confederació o federalisme asimètric entre d'altres.

Veiem que sobre aquest tema no hi ha un únic punt de vista. Tot i així, la possibilitat de celebrar la consulta pot fer visible una massa crítica, on s'aconsegueixi la primera espurna.

Article publicat a Crònica.

Educació: equitat i excel·lència

2009-09-23T01:16:00.008+02:00

Avui faré corporativisme. Es presenta l'estudi Informe de la Inclusió Social 2009 elaborat per un equip d'investigadors , en el qual he estat col·laborant diversos mesos de la meva vida. Aquest estudi es divideix en dues parts: Salut i Educació. Les dades no fan més que confirmar allò que altres estudis han posat de manifest o per intuïció es podria pensar. Però em centraré en els resultats d'aquesta última. Donarem algunes pinzellades a les conclusions.

1) El principal factor explicatiu de l'èxit educatiu és el nivell educatiu dels pares i les mares. Així els pares amb educació universitària són 4,9 vegades més proclius a escolaritzar els fills amb 1 o 2 anys. Això ja condiciona la situació amb què els nens inicien l'escolarització obligatòria. També, a igualtat de condicions ( és a dir, controlant per altres variables) els estudiants de 15 anys que tenen una mare universitària tenen una millor excel·lència escolar. Però la incidèncial parental no només afecta a l'excel·lència escolar, sinó també a la igualtat d'educació; ja que la proporció de joves entre els 18 i 24 anys que no tenen titulació universitària post-obligatòria és 12 vegades més gran que aquelles famílies on la mare té estudis universitaris. A més, els pares que tenen estudis superiors també aspiren a titulacions més altes pels seus fills que aquells que no les tenen. I donen més facilitat a l'accés de béns culturals ( contactes amb poder, classes estiuenques a Massachussetts, esperonar amb converses intel·lectuals sobre Kafka...)

2) L'èxit educatiu segons la tipologia del centre. Els estudiants de centres privats i concertats obtenen fins a 56 punts més en matemàtiques i comprensió lectora que els centres públics a les proves PISA. La recerca mostra que el motiu principal d'auqesta diferència rau en què els centres públics acullen fins a 5 vegades més famílies amb baixos recursos educatius que l'escola concertada i privada. Si s'ajusta l'anàlisi ( en un cas hipotètic) dels centres a la composició social dels alumnes, independentment de si són públics o privats, la seva excel·lència educativa és pràcticament la mateixa. Ara bé, l'entorn de la classe condicona molt, per tant si un alumne amb pares amb alts nivells de capital educatiu i econòmic es troba en un entorn on la majoria d'alumnes no ho té, la probabilitat de que l'excel·lència sigui més baixa agmenta i a la inversa. Dins d'aquesta mateixa lògica s'ha realitzat una simulació - través d'una imputació- amb les dades dels resultats de matemàtiques dels estudiants de 15 anys si tinguessin uns pares amb el nivell educatiu de les famílies finlandeses i els centres tinguessin alguna qualitat finlandesa -implicació dels pares sobre l'equip directiu, capital social i composició social del centre. Segons la simulació la mitjana de les proves PISA augmentaria en 20 punts, i l'Estat espanyol se situaria molt més alt en el rànquing. En canvi, les característqiues de les escoles finlandeses ( horaris, densitat a l'aula...) no es produeix aquest efecte. Cal dir que s'ha realitzat la simulació amb Finlàndia perquè obté les puntuacions mñes altes en les proves.

Així, aquests són alguns punts tractats en aquest informe, en el qual es pot concloure que el nivell educatiu dels pares i el capital social de la família són els factors clau que milloraran tant la igualtat en l'educació com l'excel·lència educativa.

PD: Hi ha alguns mitjans de comunicació que han tractat el tema -vegeu aquí- el titular evoca a confusions, ja que s'ha interpretat com quelcom hederitari genètic, quan només és quelcom cultural .

Quan guanya un llicenciat?

2009-09-22T09:44:00.006+02:00

Un think-tank ha fet, per l'OCDE, un informe que mesura què guanyen els llicenciats de més en relació als que no tenen un degree. L'Economist ho registra. Curiosament, Corea del Sud i l'Estat espanyol són els dos únics països en què la diferència entre el sou d'una llicenciada respecte una que no ho és, és més elevada que el sou d'un llicenciat respecte un que no ho és. Llàstima que no s'indica la metodologia i podem veure d'on surten aquestes dades.

Política-ficció a Arenys de Munt

2009-09-15T23:30:00.010+02:00

Dos dies després del referèndum sobre l'autodeteminació de Catalunya a Arenys de Munt, i un cop ja hem pogut llegir un gran reguitzell d'opinions sobre l'efemèride, volem aprofundir una mica en els resultats electorals, i tal i com ens agrada fer sovint a "El Pati Descobert", fer una mica de política-ficció quantitativa per tal d'esbrinar què hauria passat en aquesta localitat maresmenca en cas que el referèndum hagués estat vinculant.

Tal i com bé s'ha dit en el referèndum hi han votat 2.671 persones, que representen el 41,0% del cens, de les quals, un 96,2% han dit que estan a favor de la independència de Catalunya, mentre que tan sols un 2,28% s'han mostrat contraris a la secessió.

Independentment de si la participació ha estat o no baixa, qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l'afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s'hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 a 18 anys que aquest cop podien votar. Tenint present que tant els col·lectius de persones joves com els d'immigrants (i més els que no tenen papers!) tenen tendència a votar molt menys, és probable que de no haver-se inclòs aquest parell de col·lectius el percentatge hagués pogut augmentar un punt percentual més. D'altra banda, potser la orografia d'Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. Però vaja, en tot cas aquest no és el tema central que volem abordar.

En aquest article estem interessats en el per què tan poques persones van votar en contra del referèndum. De fet, n'estem convençuts que un percentatge important de la gent que no ha anat a votar –però que sí que ho fan en altres eleccions– són defensors del No que, en vistes de la tendenciositat de la consulta, van preferir quedar-se a casa. De fet, i tal i com ja apuntàvem en un article just després de conèixer-se el resultat, el context en el qual s'ha desenvolupat la consulta ha generat un "espiral del silenci" (fenomen que es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge) procliu al sí i contrari al no.

Ens preocupa doncs saber què hauria passat si les persones que són contràries al no haguessin anat a votar. Per això, hem dut a terme una projecció estadística* que, partint de la participació en les darreres eleccions generals a la població d'Arenys (70,49%), i corregint per l'augment del cens que hi ha hagut en les presents eleccions, pretén proporcionar una visió una mica més completa dels resultats que hi hauria pogut haver a Arenys en cas d'una consulta vinculant. (Cal mencionar que els vots en blanc i els nuls els hem mantinguts constants).

A continuació presentem el gràfic de quins haurien estat els resultats electorals en funció del vot que haguessin fet les persones que no van anar a votar. Començant per el supòsit més conservador, assumim que el 100% d'aquestes persones haguessin anat a votar en contra de la independència (supòsit no cal dir-ho, totalment irreal). Fins i tot en aquest cas, el percentatge de vots a favor de la independència seria del 56%, un punt per sobre del que Montenegro va necessitar per proclamar-se independent l'any 2006.

Evidentment a mesura que anem avançant en repartiment de vots contraris i favorables a la independència, el percentatge total de secessionistes augmenta. Vegem per exemple en aquesta taula el repartiment de vots que hi hauria en funció de diferents combinacions dels vots mancats en contra i a favor:

Està clar doncs que Arenys de Munt és una població amb un ampli suport per a la independència de Catalunya. Fins i tot plantejant supòsits ben desfavorables a aquest plantejament, els resultats indiquen sempre uns percentatges molt elevats en favor de la llibertat de Catalunya.

Article publicat a Crònica.cat

* En cas que algú vulgui el document de càlcul emprat per fer aquests càlculs, amb molt de gust li proporcionarem si ens el demana en aquest correu electrònic.

Premis blocs Catalunya

2009-09-15T11:58:00.003+02:00

Acabem de saber que aquest bloc col·lectiu s'ha convertit en finalista de la segona edició dels Premis Blocs Catalunya.

Estem molt contents de ser al costat de blocs molt més llegits i treballats que aquest que esteu visitant.

Moltes gràcies per la nominació!

D’arenys només n’hi ha un i és Arenys de Munt

2009-09-13T22:38:00.005+02:00

Acabem de saber els resultats de la consulta d’Arenys de Munt, població del Maresme, epicentre dels mitjans aquests dies i “capital de Catalunya” per uns moments, tal com Carles Móra, el seu enèrgic alcalde, ha manifestat de forma reiterada. Quines claus ha tingut la convocatòria?

1. Participació. Han votat 2.671 persones. El 41% del cens. Qualsevol persona que hagi anat a Arenys de Munt sap que l’afluència ha estat massiva. Aquesta xifra és més alta que qualsevol consulta feta fins avui. A més, cal tenir en compte que al cens s’hi afegeixen, avui, els empadronats al municipi de nacionalitat no espanyola i els habitants de 16 i 17 anys (ambdós inclosos) que aquest cop podien votar. Si retires el 40% d'ambdós grups (la participació que hi ha hagut), el percentatge final de participació puja força. D'altra banda, potser la orografia d’Arenys de Munt (amb urbanitzacions un xic aïllades) i el fet que el dia D caigués en un pont poden haver rebaixat la xifra. En tot cas, pures especulacions.

2. La preconsulta, la clau de tot plegat: Fer un contrafàctic i afirmar què hauria passat si el rebombori previ no s’hagués produït és, a hores d’ara, difícil. No obstant això, és indubtable que els tribunals (i, per tant, la premsa i la societat en general) han donat volada a un fet que, probablement, no hauria estat tan transcendent. Han augmentat la utilitat d'anar a votar.

3. Seriositat i prestigi. Els organitzadors han donat en tot moment imatge de seriositat i bona feina. Han actuat, en definitiva, com si fos una consulta institucional. Això ha generat confiança entre la ciutadania, necessitada de referents i de feina “ben feta”. També ha provocat que la transversalitat augmentés: gent de tota mena s’ha acostat avui a les urnes.

4. Banalitat i crítiques absurdes. D’opinions, n’hi ha hagut de tota mena. Ja se sap. Hi ha de tot, a la vinya del senyor. Tanmateix, d’opinions coherents, n’hi ha hagut poques. S’ha arribat fins i tot a dir que els ajuntaments no poden donar suport a un “fet” que no és competència seva. Quantes mocions o decisions prenen els plens municipals en favor o en contra de coses que no són competència seva? Argumentar que el poble no parli (i amb això no vull caure en populismes barats) és difícil i, perquè això passi, les circumstàncies han d’ajudar-hi. Aquest cop ha estat impossible.

5. Espiral del silenci. Ho comentàvem aquest matí i els resultats ho han confirmat. S’ha generat un “espiral del silenci” procliu al sí i contrari al no. El nombre de vots en blanc ho acaba de corroborar. Aquest fenomen es produeix quan una de les parts és capaç de sobreposar el seu missatge per damunt de tots els altres, de manera que la part contrària té poca capacitat de fer arribar el seu missatge (a l’estil del “si tu no hi vas, ells tornen”, per entendre’ns). Això no vol dir que si la consulta hagués estat “real” no s’hauria produït el mateix resultat. Però en un país “de menjar bé i pair bé” com el nostre, això pot haver desincentivat a més d’un.

6. Si la consulta hagués estat real...de ben segur que més gent s’hauria acostat a les urnes. Per part de les dues bandes. L’experiència mostra que els referèndums apropen a més població a votar (la utilitat del vot augmenta) i que els debats previs són fonamentals per explicar el comportaments d’uns i altres.

En resum, i seguint un article que ja vam publicar fa un temps, podríem dir (de forma agosarada) que Catalunya ha viscut la seva primera experiència (o intent) de secessió en una democràcia liberal.

Pd/ perdoneu però internet està col·lapsat. Els resultats que puc haver ofert poden ser lleugerament erronis. D’altra banda, que em perdonin els d’Arenys de Mar pel títol, però crec que, per un cop, els “veïns de la muntanya” tenen raó.

Absurditats i política

2009-09-10T09:25:00.003+02:00

L'asseguradora britànica Aviva ha fet una enquesta per triar les frases més incoherents i sense sentit. De fet, ha elaborat la Llista de les declaracions més absurdes. De les deu primeres, set són de polítics.

1.- George W. Bush. Expresident dels EUA. "Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen de pensar mai en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres tampoc" (5 d'agost de 2004).

2.- Arnold Schwarzenegger. Governador de Califòrnia. "Crec que el matrimoni gai hauria de ser entre un home i una dona" (Campanya electoral de 2003).

3.- Donald Rumsfeld. Exsecretari nord-americà de Defensa. "Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També hi ha coses desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha algunes coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem" (12 de febrer de 2002).

6.- Gordon Brown. Primer ministre britànic. "La despesa pública total seguirà augmentant i serà d'un 0% en el període 2013-2014" (1 de juliol de 2009).

7.- Bill Clinton. Expresident dels EUA. "Depèn de quin sigui el significat de la paraula 'és'. Si 'és' significa 'és i un mai ha estat', això és una cosa; si significa 'no hi ha cap', llavors va ser una declaració completament certa" (el 1998 durant el seu testimoni davant el gran jurat del cas Lewinsky).

9.- George W. Bush. Expresident dels EUA. "Jo sé el que crec. Seguiré expressant el que crec i en què crec. Crec que el que crec és el correcte" (22 de juliol de 2001).

10.- Boris Johnson. Alcalde de Londres. "No podria discrepar menys amb tu" (el 2003).

(informació extreta d'El Periódico).

Col·lapse estatutari?

2009-09-09T10:35:00.002+02:00

El col·lectiu Ara Itaca! publica aquesta interessant teranyina conceptual.

Política quotidiana, normalitat autonòmica

2009-09-02T15:15:00.004+02:00

Érem molts els qui pensàvem que les eternes discussions d’aquest agost sobre la possible publicació de la sentència del TC serien fer volar coloms. Efectivament, només ha calgut arribar al primer dia del nou curs, amb gairebé tothom ja reincorporat, per tornar a la política quotidiana. I al nostre país això significa mirar cap a Madrid abans de prendre cap decisió arriscada, no fos cas que prenguéssim mal.

Tot i les possibles tensions generades per l’anomenat sector catalanista del PSC, ahir l’executiva del partit es reunia per decidir “esperar la sentència sense estridències” i proclamar que la sort de l’Estatut va lligada a la del president del Govern espanyol, o al revés. Mentrestant, CDC feia la primera reunió del secretariat i, curiosament, decidia aparcar l’assumpte de l’Estatut i centrar-se en la gestió de la crisi, és a dir, en el debat de política general al Congrés espanyol. D’altra banda, els republicans ja havien anunciat l’inici de les negociacions sobre el vot als pressupostos amb la “cartera catalana” de Joan Ridao sobre la taula; i Dolors Camats declarava que ICV votarà a favor dels pressupostos si s’impulsaven les reformes fiscals previstes.

La gravetat de la situació que planteja la sentència del TC ha estat remarcada per Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, que reitera la necessitat d’anar més enllà del “peixalcovisme” clàssic. I és que aquesta és l’estratègia plantejada pel conseller Saura després de la primera reunió de Govern aquest curs polític: aplicar l’article 150.2 competència per competència, amb una llei orgànica per a cadascuna, que requereix majoria absoluta al Congrés dels Diputats. “Sis anys de negociació estatutària no han de servir per això” es lamenta Porta. I es lamenta amb raó, si cal avançar en l’autogovern a base de transferències puntuals serem un altre cop a l’escenari dels anys noranta, tal com ha dit el president Pujol. I tenint en compte que l’article 150.2 només s’ha aplicat una vegada en trenta anys —pel traspàs de trànsit durant els pactes del Majèstic—, ens haurem d’esperar asseguts.

De l’inici del curs polític, però, en podem treure una conclusió. Si és cert que els tempos són clau en la política, caldria plantejar-se d’una vegada per totes com marcar-los des del nostre país. No és seriós que d’un dia per l’altre, havent arribat al final de l’estiu i tornat a la política quotidiana, passem a comportar-nos com una autonomia més. La batalla política sovint comença marcant l’agenda, les prioritats, del debat polític per tal de treure’n profit. Sembla ser, però, que tornem a les negociacions a Madrid, al desencís de pensar que el finançament dependrà sempre dels pressupostos generals i les competències d’una llei orgànica. La normalització autonòmica comença aquí, acceptant un altre cop la política quotidiana, o és que només som país a l’agost?

Publicat a: Tribuna Catalana

Cafè per a tots? No! El molc jo!

2009-08-31T20:50:00.005+02:00

En certs cercles intel·lectuals, acadèmics i polítics d’arreu d’Espanya, es comença a estendre la idea que el procés autonòmic ha anat massa enllà. Els arguments són amplis, heterodoxos i, en alguns casos, provocadors: les comunitats generen ineficiència, empitjoren la crisi, regne de taifes, creen un pork barrel a l’espanyola, debiliten la identitat nacional...

En certa manera, no els falta la raó en alguns aspectes. El model territorial espanyol s’ha anat construint a mesura que passaven els anys, sense un model al cap predefinit, i a ressò de la voluntat dels governs i, sobretot, de la manca de majories parlamentàries sobre les quals assentar-se. És, en certa manera, un OPNI (Objecte Polític No Identificat) territorial. Després d’anys d’anàlisis i discussions diverses, sobre el possible caràcter “regional” o “federal” de l’Estat, sembla que s’hagi arribat a un cert consens respecte el caràcter “regional” de l’Estat, amb tints “federals” que només conformarien l’“esperit” del model que es va creant a mesura que passen els anys.

En general, se sosté que qualsevol estat vol descentralitzar-se per dos motius: primer, per donar resposta a sensibilitats culturals. Seria el cas de Catalunya, el País Basc o, en d’altres latituds, el Québec. Segon, per motius d’eficàcia. Seguint l’argument “el govern, com més a prop de la gent, millor”, els estats decideixen crear unitats governamentals més properes a un territori concret. Sota aquest concepte se situaria el famós principi de subsidiarietat de la Unió Europea.

Com no, l’Estat espanyol ha sigut un cas sui generis, aplicant el primer dels criteris i un criteri ad hoc (calmar barons regionals? Motins? Qüestió d’oportunitat?) que ha acabat donant forma al que avui en dia coneixem com Estat de les Autonomies.

Es pot ara desmantellar part del poder de les CCAA i tornar enrere de forma fàcil?

Aquesta pregunta acostuma a camuflar dos debats:

1. Es presenta, sovint, el poder de les CCAA com un joc de tensions entre les elits polítiques. A banda de les nacions històriques, s’acostuma a dir que les CCAA tenen més o menys autonomia en la mesura que són capaços d’influenciar el govern central. Sigui a través del partit (amb els famosos barons regionals) o formant partits regionals que puguin aconseguir recursos per la comunitat. Però el que s’oblida sovint és que els ciutadans també s’acostumen al poder de la comunitat autònoma. El següent gràfic (Cis, 2005) indica el percentatge de persones que ha respost “molt d’acord” o “d’acord” a la pregunta de “totes les decisions importants s’haurien de prendre a la comunitat autònoma”. Com es pot veure, el percentatge no és menyspreable.

La gent s’acostuma a conviure amb el poder del seu govern regional, els polítics envien missatges adreçats només al seu territori i les institucions ajuden a crear un marc polític propici perquè la comunitat sigui molt sovint la referència, en detriment del Govern central.

En resum, voler recentralitzar topa amb un element que sovint s’oblida: l’autonomia crea voluntat autonomista, fins i tot en aquells territoris on no existia voluntat de ser comunitat.

2. Tot Estat descentralitzat s’ha d’analitzar a partir de quatre eixos analítics. L’eix uninacional-plurinacional, l’unitarisme-federalisme, la centralització-descentralització i la simetria-asimetria.

Tot sovint, però, no queda massa clar si els que volen buidar les comunitats autònomes ho volen fer per qüestions de descentralització (tercer debat) o per qüestions nacionals (primer debat).

De fet, no deixen de ser les mateixes discussions que podem anar llegint als manuals d’història (antiga, moderna i contemporània) des que l’Estat espanyol es reconeix com a tal. I ja en van uns quants segles...

Article publicat a Crònica.

Un nom per a cada cosa

2009-08-27T08:55:00.003+02:00

Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d'articles interessants sobre la desafecció, l'abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.

Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):

"Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural".

"Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos."

En un dels articles, titulat abstenció i desafecció, es diu:

"Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda."

De què parlem, doncs? D'insatisfacció o de desafecció?

El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.

Democràcia incrustada?

2009-08-27T08:40:00.003+02:00

El Times ens informa avui que quatre soldats britànics van morir mentre custodiaven la província de Helmand amb l'objectiu que els afganesos anessin a votar.

En total, però, només 150 es van acostar a les urnes.

It's very disappointing, diu el general en càrrec de la seguretat...

El sistema polític català: fossilitzat o en mutació?

2009-08-24T23:11:00.005+02:00

El director del CEO, Gabriel Colomé, quan ha d’analitzar les enquestes que regularment treu el centre acostuma a esmentar dues o tres frases recurrents. Una d’elles és la fossilització del sistema de partits català i, sobretot, l’estabilitat en la intenció de vot dels catalans i les catalanes. Apreciacions encertades?

Com si es tractés d’un dinosaure en evolució, el sistema polític català pot canviar en un futur no massa llunyà. Aquesta és la conclusió principal a la qual ha arribat un estudi realitzat per l’historiador i politòleg, Xavier Casals, segons llegíem el diumenge a La Vanguardia. De fet, l’article comença: “el sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Ras i Curt.

És realment factible el que preveu l’estudi? Diversos dubtes planen sobre aquest exercici de futurologia política.

Vot útil. Donar el vot a formacions que no es troben dins del Parlament, les quals tenen una visibilitat inferior, no és fàcil. En la mesura que aquests partits puguin fer visible la seva “utilitat”, tindran opcions d’entrar al Parlament.

Barcelona és bona, si la bossa sona. Aconseguir escons fora de la província de Barcelona és complicat. Tanmateix, han de ser molts els vots per escó a la província principal del país per obtenir un seient.

Fragmentació, per a què? Parlaments més fragmentats poden provocar que la ciutadania reaccioni amb contrarietat. En cas que noves formacions entressin i (situats en un món hipotètic) i el clima s’enrarís, el votant podria tornar a un vot més segur. Però també pot passar el contrari, que el ciutadà s’enroqués i el clima pugés de to.

Abstenció i insatisfacció. Tots dos factors poden ajudar a què nous partits entrin al Parlament. El ciutadà, cansat de les formacions tradicionals, a qui jutja amb més capacitat crítica que a les noves formacions, es trasllada d’unes a les altres.

Nous missatges, portes obertes. L’estudi vincula l’entrada de nous partits al Parlament amb l’eclosió de nous missatges, sigui per nous missatges independentistes o per noves ofenses contra la immigració.

En definitiva, es generarà una estructura d’oportunitats favorables a l’augment de la fragmentació del Parlament? Explosionarà el sistema de partits català? O, ans al contrari, es reduiran el nombre de formacions?

El futur dirà.

(El gràfic indica l'evolució del Nombre Efectiu de Partits (eix esquerra) i dels partits que no van entrar a les eleccions del següent any (eix de la dreta))

La cruïlla escocesa

2009-08-23T20:25:00.000+02:00

Times.

La bellesa és poder

2009-08-20T12:31:00.006+02:00

La bellesa importa. Però si tots els partits decideixen nomenar candidats atractius, aquesta aposta basada en la bellesa no tindrà un gran impacte. Això sí: podem esperar una participació més elevada.

Aquesta és la primera i última frase d’un curiós article que analitza l’impacte de la bellesa (amb b alta) dels candidats sobre el vot. Importa si ets considerat el polític amb més bona planta? Una especialitat molt concreta del Comportament Electoral es dedica a estudiar de quina manera els ciutadans prenen les decisions. És a dir, quins són els determinants del vot. Com us podeu imaginar, no tots els electors disposen d’informació completa i el món polític els resulta massa complex.

Per aquest motiu, s’utilitzen mecanismes, “dreceres”, que permetin interpretar el món. Al contrari dels politòlegs (o alguna part d’ells), la majoria de ciutadans no s’informen de la política. Com prenen, doncs, les seves decisions? Aquí és on entra l’anomenada “heurística”. Dreceres cognitives que ajuden a formar-se opinions, fins i tot sense conèixer l’objecte del qual es parla. Per exemple, els mitjans de comunicació, les elits polítics o, fins i tot, l’escala esquerra-dreta, ajuden a conduir cap a aquest procés.

Segons alguns, la bellesa pot resultar ser una drecera cognitiva. Com que no conec els candidats, voto pel que em sembla més ben plantat (o ben plantada). Aquest és l’argument que utilitzen Rosar, Klein i Beckers. Què troben?

En eleccions competitives, en què els dos candidats es troben molt a prop en termes de vots (o almenys així es percep), la inclusió d’un candidat considerat atractiu pot acabar decantant la balança. Diuen: “L’efecte de la bellesa del candidat és més alt quan el nivell mitjà de bellesa és més baix. Per això hem titulat el nostre paper The Frog pond beauty contest. Els candidats atractius tindran més èxit si competeixen amb ugly toads [gripaus lletjos]".

Espero que no arribi el text a les mans d’alguns responsables de casa nostra. Ja els veig a tots fent enquestes sobre l’operació estètica preferida que faria al seu candidat.

(Per cert, si teniu curiositat i voleu perdre una mica el temps, l’article es diu The frog pond beauty contest: Physical attractiveness and electoral success of the constituency candidates at the North Rhine-Westphalia state election of 2005, publicat el 2008 per la European Journal of Political Research).

França: de dretes o d'esquerres?

2009-08-18T15:48:00.007+02:00

L’altre dia, mentre llegia un text i treballava unes dades, em vaig trobar amb una suggerent contradicció.

En una enquesta per les eleccions presidencials franceses de l’abril del 2007, als ciutadans, com és habitual, se’ls demanava que s’ubiquessin en la tradicional escala ideològica, que va de l’1 al 10, sent els primers valors l’extrema esquerra i, els últims, l’extrema dreta. A l’enquesta també se’ls feia la mateixa pregunta en una versió categòrica. És a dir, se’ls demanava si es consideraven molt d’esquerres, d’esquerres, ni d’esquerres ni de dretes, de dretes i molt de dretes. Els resultats són els següents:

Segons l’escala que va de l'1 al 10, la majoria dels francesos són de dretes: el 35% versus el 32%.

En canvi, segons l’escala categòrica, la majoria són d’esquerres! (36% versus 28%).

Només la proporció d’individus que s’ubiquen al centre és força semblant.

Curiós...

El paper de Catalunya a la UE

2009-08-16T12:47:00.005+02:00

Sovint s’esgrimeixen arguments culturals i econòmics per defensar la independència de Catalunya. No obstant, hi ha un altre argument molt important –del que no se’n sent tant a parlar: el paper de Catalunya a la Unió Europea.

Els Estats membres li han transferit algunes de les competències més importants a la Unió Europea. Aquesta institució legisla entre un 75-80% de tot el gruix de l’estat espanyol, -ja sigui directament (a través de Tractats) o indirectament (a través de Directives). Un volum gens menyspreable, i el qual condiciona en molts aspectes la nostra llibertat. El primer semestre de 2010 l’Estat espanyol ostentarà la presidència del Consell de Ministres, amb això s’adquireix un paper importantíssim ja que estableix la orientació política de la Comissió. Però nosaltres analitzarem com s’articula Catalunya a la Unió Europea.

El Consell de Ministres té molt poder: 1) Ha disposat en solitari del “poder legislatiu” fins al 1992, d’ençà ho comparteixen amb el Parlament Europeu. 2) Té competències que li són exclusives, com les agrícoles. Els representants dels estats membres d’aquest òrgan han de ser de rang ministerial i amb capacitat de comprometre al govern respectiu. Aquests dos condicionants col·lisionen amb estats que tenen estructura descentralitzada, com l’Estat espanyol. Es produeix un fet insòlit, les competències que l’Estat espanyol va transferir en règim d’exclusivitat a les Comunitats autònomes, quan l’Estat ha de negociar a la UE, les torna a recuperar. Això es deu a què majoritàriament és el ministre qui negocia en aquest òrgan.

Altres països descentralitzats també han patit aquest problema, tot i que la seva naturalesa federal han fet que les cambres territorials solucionin part del problema. A Alemanya, per exemple, es resol amb la participació del representant dels länders davant del consell federal (és a dir, no va el ministre). Però no passa així a Espanya. El dèficit de participació de les diferents comunitats autònomes a la UE es va intentar solucionar al 1992 amb la creació de la Conferència pels afers relacionants amb la UE. Aquest és un òrgan de coordinació entre l’Estat i les diferents Comunitats autònomes. Per poder articular adequadament les sensibilitats d’aquestes últimes es dóna una cooperació, consulta i deliberació entre elles. Però no és fàcil que 17 Comunitats Autònomes de naturaleses i colors polítics diferents puguin arribar a un consens satisfactori. Han de negociar amb altres Comunitats Autònomes i l’Estat central sobre competències que li pertanyen en exclusiva, és a dir, tenen reconegudes unes competències de iure que no són efectives de facto. Tot això fa soscavar la sobirania dels estats descentralitzats; i a més a més resulta una desconsideració de les preferències dels ciutadans.

Últimament el govern espanyol té el compromís de millorar aquesta representació. Semblen avançar gràcies al Comitè de les regions, la infuncional Delegació autonòmica o la Delegació de Catalunya, però no és suficient. Cal una revisió profunda internament.

Publicat a Crònica.

Vacances estadístiques

2009-07-30T23:28:00.002+02:00

Hi ha gent que passa les vacances a la platja, torrant-se per culpa del sol; a la muntanya, perseguint erminis; o a la plana, intentant planificar els dies per anar al primer o al segon lloc. D’altres, en canvi, anem a fer cursos d’estadística. Tot i que l’any passat ja vam demostrar que fer més dies de vacances comporta un augment del PIB al setembre, nosaltres som durs de mena i decidim no fer-ne. O sí.

Els tres “patidescobertencs” marxem demà cap a Ljubljana, Eslovènia, a participar en un dels cursos que ofereix l’European Consortium of Political Research (web).

Com no, he buscat informació del país:

Eslovènia és una República semipresidencial amb un cap d’Estat escollit cada cinc anys i un poder executiu triat per l’Assemblea Nacional. Té una estructura bicameral, asimètrica en favor de l’Assemblea Nacional (Drzavni zbor). Aquesta té 88 membres, escollits amb representació proporcional. Una part del Parlament està destinat a la minoria hongaresa i italiana que viu al país. Curiós és el paper del Consell Nacional (Drzavni svet), el qual té quaranta membres, escollits per representants i lobbies diversos.

Segons el Polity IV, ha obtingut un deu des que es registren les dades. Altres xifres interessants són:

El número efectiu de partits és 5,11, superior al d’Espanya (2,99), però inferior al de Finlàndia (5,93). [nota: només són exemples, no és cap rànquing]. La magnitud de districte és de 2,4, superior a la d’Espanya (1,91) i similar a la d’Estònia (2,22).

El cleavage d’ètnia és 0,22 (Espanya, 0,41), el de llengua 0,22 (0,41 per Espanya) i el de religió 0,29 (Espanya, 0,45).

Després d’aquestes interessantíssimes dades, anotem els objectius del viatge:

1. Intentar no “desaprendre” res (aprendre alguna cosa potser és massa agosarat).

2. Descobrir per què els que han anat a aquests cursos els defineixen com a “20% acadèmia i 80% d’extres”.

3. Entendre un 10% dels quinze power points i els tres articles que han penjat al web intern.

4. Pujar al Triglav o una muntanya semblant sense deixar-nos un turmell pel camí.

5. No haver d’explicar moltes vegades el “problema català” (bé, en el cas d’en Pablo, el “problema riojano”).

6. Conèixer algun gurú del món de la politologia, caure-li bé i que ens doni feina ad eternum.

7. Visitar el Parlament, l’executiu, les cases regionals i alguna minoria nacional/ètnica/cultural.

8. Intentar donar bona imatge.

Em sembla que no em deixo res. Intentarem fer algun apunt, però no garantim res.

Amics, saludats, però coneguts?

2009-07-30T12:50:00.003+02:00

Desmuntar tòpics, imatges que tenim del món, és potser una de les coses més gratificants que et poden passar. Les certeses que anem adquirint al llarg del temps esdevenen immutables i correm el perill de quedar-nos estancats.

La imatge de Josep Pla, col·laboracionista amb els colpistes de la Guerra Civil i conservador fins al moll de l’os, que tant va ser prodigada en un article de la Revista Sàpiens de fa un temps (i que servidor va llegir amb una manca de capacitat crítica gairebé insultant), l’ha intentada trencar Enric Vila en el seu darrer llibre, “El nostre heroi”.

Tot i que algunes parts em generen encara dubtes i més preguntes, la imatge del gran escriptor de la literatura catalana del segle XX m’ha canviat. D’exemples, molts. Entre ells, aquests dos:

"La monarquia trobarà sempre política per fer una política unitària. Per una raó molt senzilla. El problema català és l’únic problema que ha sentit i sent el poble castellà. És un poble aquest que històricament encara ha de néixer. És un poble que no ha sigut mai ell, que no té una història pròpia, ni un moment de personalitat autèntica. És un poble que ha fet la política dels altres, que les vegades que ha sigut alguna cosa fou en tant que instrument dels altres. És un poble ofegat dins de la història d’Alemanya, d’Anglaterra, de França o de l’Eslgésia. I és precisament perquè ha sigut sempre un instrument que ha conservat unes característiques nacionals ferotgement típiques. El problema català, per la part que té de crítica d’Espanya, revolta fins les entranyes la gelosia natural d’un poble, i això sobretot perquè nega una història. Per aquest cantó, doncs, les coses són encara més clares. I davant de la fatalitat ofensiva que té el nostre problema, no hi ha dret, si es vol conservar una posició catalanista honrada, a buscar un punt de sortida. No. No hi ha sortida."

(Fragment de Pla que l’autor diu extreure d’una revista a l’exili. Pàgina 337)

“Quin dia, però, ens adonarem que el material més infecte és el d’aquest tipus d’intel·lectual semianalfabet, espessament provincià, que es passa la vida donant consells de moderació i demanant el “fino y gracioso escepticismo” a totes les persones una mica ben orientades? Quin dia serà, però, que el públic es donarà de baixa de La Vanguardia, per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat? Si sentiu en Calvet, com si sentiu l’Escofet, si haguéssiu sentit ahir l’Oliver, el pobre fracassat, us faríeu creus de viure en un país tan tronat, tan deixat de la mà de Déu, tan insuportable. Si algú té raó, se li estira l’americana, tot recomanant-li calma i serenitat”.

(“El perfecte ridícul”, La Publicitat, Febrer de 1926).

La identitat de l'opi del poble (II)

2009-07-30T11:22:00.003+02:00

Perdoneu per l'absència, però les festes majors i la canícula estiuenca passen factura.

Permeteu-me un apunt ràpid.

Arrel del text que vam escriure sobre la identitat i el futbol (llegiu aquí), s'han escrit coses força interessants a la xarxa.

Una d'elles al bloc del valencià i historiador de la UPF, Vicent Baydal. Aquí i aquí.

Tot plegat, però, prové del bloc del sociolingüista Natxo Sorolla, que s'ha dedicat a "jugar" amb les dades. D'elles n'ha tret un gràfic d'allò més interessant, creuant l'interès per la selecció espanyola i l'eix esquerra-dreta. Us l'adjunto. (Aquí teniu l'apunt).

Incomplir l'Estatut, un error estratègic?

2009-07-23T15:06:00.001+02:00

La manca de suport mediàtic que tenen les crítiques de CiU al pacte del finançament no està ajudant a tenir en compte la gravetat d’haver incomplert l’Estatut. Aquest fet es manifesta en diversos aspectes però, sense cap mena de dubte, la qüestió de la bilateralitat és cabdal. La mostra de la gravetat d’aquest incompliment és la manca de resposta que ha trobat per part del Govern, que ha rebatut les crítiques de CiU en gairebé tots els aspectes excepte en aquest.

La bilateralitat és un element clau que es contemplava a l’Estatut de manera clara: (Article 210. 1.) La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. (...). Malgrat aquesta claredat l’acord entre el Govern i el PSOE no contempla aquest precepte i considera explícitament que de fet no cal que es reuneixi la Comissió Mixta abans d’arribar a cap acord. Això és el que va succeir dimecres passat amb l’acord del Consell de Política Fiscal ja que la Comissió no s’havia reunit prèviament.

Aquest incompliment planteja dues qüestions preocupants. En primer lloc, és un incompliment d’un text legal que, per tant, queda en paper mullat abans de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional en un títol tan delicat com el finançament. En segon lloc, la bilateralitat té un element de fons que tampoc pot ser menystingut. Aquest principi significa que les negociacions s’han de dur a terme de manera directa entre els dos governs i no pas de manera multilateral. Saltar-se aquesta forma de negociació certifica acceptar la impossibilitat de negociar un sistema propi de finançament.

Per tot això, la vulneració de l’Estatut pot resultar ser un error estratègic que no s’hagi calculat prou bé. Malgrat que el pacte del finançament podia convenir al Govern català i a la Generalitat per la situació límit a que s’havia arribat cal fer-ne un anàlisi realista. Amb un pacte que no se’n han assegurat les xifres concretes i que contempla uns terminis incerts (que també vulneren l’Estatut) no sembla que es pugui albirar un horitzó gaire prometedor. Malgrat l’alça de diners en termes quantitatius que es dedicaran a les Comunitats Autònomes; per Catalunya qualitativament és un mal pacte ja que queda subjecte a futures negociacions i no concreta les xifres.

Ara, d’una banda, caldrà veure si ERC continua defensant la solidesa d’aquest acord de cara a les properes eleccions; de l’altra, determinar si CiU seguirà apostant fort amb la crítica al finançament i farà propostes sobiranistes com ara la defensa del concert econòmic.

Publicat a Crònica.

La identitat de l'opi del poble

2009-07-20T16:41:00.004+02:00

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit realitzar una enquesta (o incloure unes preguntes a una part d’ella) per saber el perfil dels afeccionats als equips de futbol. Els resultats, segons llegim a la premsa, són els següents: la dreta sociològica és majoritàriament del Madrid, mentre que l’esquerra simpatitza amb el Barça. En termes de partit, només el 13,7% dels votants del PP simpatitza amb el Barça, percentatge que puja al 26% entre el PSOE i al 30% entre els d’IU. Només un 25% dels votants d’IU simpatitza amb el club blanc, fet que el converteix en l’únic partit d’àmbit estatal que compta amb més simpatitzants del barça que del Madrid.

L’estudi es prodiga amb més preguntes i alguna que altra fotesa, a més d’alguna interpretació periodística que obvia els (sagrats?) marges d’error. No sé si calia fer un estudi d’aquestes característiques per saber el que tothom sap. Potser, com diu un company del Pati, no cal mirar-se els números per saber que el sol sortirà cada dia (company: Hume et diria que és l’experiència la que et fa creure que el sol surt cada dia, però no tenim cap garantia que sortirà demà! Però diria que això ja és un altre tema...).

L’enquesta del CIS m’ha recordat a un article que vaig llegir recentment de Ramón Llopis, i que em va deixar astorat sobre la quantitat de producció (diguem-ne: acadèmica o amb pretensió de) que s’ha fet sobre la capacitat del futbol d’integrar, alienar i de nacionalitzar. El podeu llegir aquí.

Fa un temps Camacho, Del Bosque o Cruyff van declarar que els mediocres resultats de la selecció espanyola es devien “a la falta de sentiment nacional dels espanyols i, més concretament, dels seleccionats, fet que els fa perdre nervi, competició, il·lusió i bravura en la lluita”. L’argument, que s’assentava sobretot en la manca d’èxits de la selecció espanyola a nivell internacional, ha caigut pel seu propi pes. Sovint s’ha negat que existeixi la capacitat d’un equip de nacionalitzar un col·lectiu (fent política o no, això ja és un altre tema). En tot cas, el podríem encabir en el món del nacionalisme banal (aquí en Marc en parla, l'Aubachs o ho fa aquí i en d'altres enllaços que trobareu remenant). I l’èxit d’un Estat, d’una empresa o d’un equip de futbol n’afecten el resultat global.

En el seu estudi, Llopis presenta les següents dades sobre el seguidors del barça:

Per desgràcia, no presenta les mateixes pel Real Madrid (potser perquè no les té), fet que fa inevitable veure si aquesta associació “país-equip” també es produeix i, sobretot, en quina envergadura en el cas del club blanc.

En definitiva, Llopis conclou: “Amb la creació de l’Estat de les autonomies s’ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial” [??]. “Així doncs, la globalització suposa un repte per a la construcció de la identitat de l’Estat-nació, també en el cas del futbol. Els Estats han perdut la seva capacitat de perfilar una identitat comuna i l’esfera cultural esdevé més plural”. “En definitiva, la separació del futbol de l’espai Estat-nació es manifesta en una pluralització identitàries de la qual afloren identificacions múltiples i pertinences diverses”.

Es poden arribar a aquestes conclusions estudiant només el perfil de l’afeccionat del barça i el suport a la selecció espanyola? Tanmateix, si el futbol és el catalitzador d’uns determinats sentiments col·lectius, per què només ho haurien de ser per una part?

Pd/ Per cert, un company em recorda que enguany la nota de tall de CC Polítiques ha sigut d’un 5,82. Els professors del Pati Descobert que es preparin...

Qui té raó?

2009-07-19T18:49:00.006+02:00

Llegint avui el diari em pregunto:

Tenen raó ells?

O potser els altres?

Es troba la resposta aquí?

Economia i ecologia

2009-07-14T11:33:00.006+02:00

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

El CILMA en el seu informe assegura que l’anàlisi dels costos i els beneficis de soterrar el pas de la línia elèctrica no es pot fer exclusivament en base als costos directes de la realització de l’obra: “si només es consideren costos d'inversió, soterrar la MAT costa sis vegades més que la solució aèria”; tanmateix, si s’assumeix el valor de les propietats (valorades en dos milions d'euros per quilòmetre) i la devaluació patrimonial del territori, la diferència s'equipara. De fet, empren per fer més gràfica l’explicació el següent paral·lelisme: “Si a les comarques gironines se'ls atribuís un valor d'existència que fos tan sols d'un quart del valor que la Unió Europea ha atribuït als Pirineus, la millor opció ja seria el soterrament de la MAT”.

En aquest article no tenim interès en abordar el tema concret de la necessitat de soterrar la MAT sinó que volem emprar aquest cas com a mecanisme exemplificador de la necessitat d’incorporar en l’economia els costos (o beneficis) econòmics que se’n deriven de la seva interacció de l’home amb el medi ambient.

L’economia tradicionalment ha partit de la premissa que els únics costos que s’han d’atribuir al preu d’un producte són els directament i indirectament associats amb l’elaboració del producte o prestació del servei. Així, podem comprar actualment per exemple bitllets d’avió a preus completament irrisoris, que obvien per complet els 12kg de diòxid de carboni per persona i vol que emet cada trajecte. O, igualment, podem trobar al supermercat fruita vinguda de l’altra punta del planeta a preus més baixos que la pròpia fruita local.

El creixement al llarg del segle XX –i principis del XXI– s’ha dut a terme mitjançant l’ús extensiu dels recursos naturals, menant-nos a una situació que ja ben poca gent creu que pugui sostenir-se. L’economia del segle XXI ha d’incorporar en els seus càlculs de racionalitat econòmica les despeses que van associades al desgast dels recursos naturals i l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera, i el que és més important, és que aquesta nova línia d’actuació s’ha de dur a terme independentment del color polític del governs de torn. Malgrat que tradicionalment les esquerres han estat les més sensibilitzades en aquests temes, no sempre això ha estat així com s’ha fet recentment palès amb el cas dels conservadors britànics de David Cameron en front al laborisme de Gordon Brown.

És cert que l’assumpció del desgast dels recursos naturals i de les emissions de pol·lució pot resultar en alguns casos bastant dificultós donada la vaguetat dels conceptes. En tot cas, la millor tasca que es pot dur a terme en benefici del medi ambient i de la sostenibilitat del planeta és la conscienciació de població sobre els beneficis que ens aportarà a tothom el viure en un món més verd.

I probablement, la millor manera de començar a conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica és precisament la comptabilització de les despeses mediambientals sobre la gran majoria dels productes que consumim, tal i com des del CILMA han fet amb l’estudi sobre la necessitat de soterrar la MAT.

Amb tota seguretat aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt arribem a prendre decisions que són totalment irracionals. I és que ja se sap, fins que no ens fan gratar la butxaca hi ha ben pocs incentius per col·laborar...!

Article publicat a Crònica

Professor Requejo

2009-07-13T10:03:00.006+02:00

La setmana passada el setmanari El Temps realitzaven una entrevista al catedràtic de teoria política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo, en el marc d'un anàlisi sobre el present i el futur de Catalunya.

Cal recordar que Ferran Requejo, tan sols 3 o 4 anys ençà era un ferm defensor de l'Espanya federal i plurinacional. Vegem mitjançant amb unes quantes cites extretes de la revista, on ha quedat el seu federalisme:

"Zapatero passarà a la història com a "Zapartero I, El Embustero"

"el camí de l'autonomisme i el federalisme són morts"

"els partits catalanistes han d'avançar en allò que dic l'independentisme en castellà. Cal penetrar a l'àrea metropolitana, a les classes mitjes i baixes, fer entendre que paguen molt més del que reben"

"avui, part del discurs independentista és encara molt primari, poc elaborat i, de vegades, molt sectari"

"cal una estratègia de confrontació. Això vol dir mesures radicals, desobeir agunes lleis. Hem de començar a proposar com a una opció estratègica la desobediència civil"

"estic a favor del consens trasnversal entre partits, i del consens entre forces independentistes, amb lideratges i programes clars -i que es deixin de romanços de grupuscles adolescents- que permetin de crear moviments potents. Les alternatives independentistes, si són sectàries, són condemnades al fracàs"

"jo era federalista, defensava, fins fa poc, una tesi del federalisme plurinacional. Actualment m'he radicalitzat perquè veig que això és inútil. Espanya no té cap interès en federalitzar-se"

Els polítics a ritme de pop

2009-07-08T16:20:00.002+02:00

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM...

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.

Itàlia i el G8

2009-07-07T15:24:00.003+02:00

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

El nostre petit homenatge

2009-07-02T15:42:00.002+02:00

La cultura catalana no és una cultura petita. Per població, és equiparable a moltes cultures mitjanes d’Europa i de fora d’ella; per bagatge cultural, som una història d’èxit; per empenta col·lectiva, un cas digne d’admirar. Com Baltasar Porcel, sóc dels que penso que patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya quan, en realitat, i malgrat tots els malgrats, som una realitat col·lectiva en construcció i amb més actius que balanços pessimistes. Per això, en un dia com avui, el que probablement sigui el més gran dels prosistes en llengua catalana de l’últim terç del segle XX, mereix tots els honors. No us espereu grans homenatges o brots d’estima popular. Potser tampoc cal.

Però, des d’aquí, avui m’ha semblat massa banal mantenir les notes de la selectivitat i he decidit recordar algunes de les seves frases. De literatura i, com no, de política.

“Hi ha determinades tertúlies que són una banalització de la societat”.

“Anem cap a una societat amb una elit lectora i una massa no lectora. Els diaris són cada vegada més dirigits a les elits”.

“Hi ha publicacions subjectes a l’opinió d’un partit polític o d’uns interessos determinats i diaris on jo no voldria escriure”.

“Mai no dic que tinc la raó, exposo la meva raó. Allò que no s’ha de fer és enganyar; mai no he escrit res que no cregués [...] Més que l’objectivitat, és que les regles de joc han de ser exigents: pots tenir una teoria diferent però has de sostenir-la. No s’han de dir mentides i els diaris a vegades en diuen, de mentides”.

“Tinc una mala opinió del columnista en general; jo no els llegeixo perquè són un perill per a algú que treballa en el tema”.

“A Catalunya, a part de la conya ‘progre’, hi ha por a dir el que la gent pensa: el políticament correcte fa estralls. Predomina massa una opinió banal i mancada de qualitat”.

Les notes dels futurs politòlegs

2009-07-01T15:38:00.003+02:00

Aprofitant que d'aquí poc sortiran les notes de tall, he remenat per veure l'evolució de les notes de tall per accedir a les universitats catalanes on s'estudia Ciències Polítiques.

Algú s'atreveix amb la del 2009?

La Llei Electoral Catalana: per a què?

2009-06-24T22:55:00.003+02:00

El conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, ha anunciat que en breu entrarà un articulat concret sobre la proposta d’una possible futura Llei Electoral Catalana. Aquesta “quasi proposta” ha despertat l’atenció dels més ferms defensors de crear un nou sistema electoral, en certa manera una reivindicació d’una part important de la societat civil i de bona part dels partits polítics que, tot i tenir-ho al programa electoral, no sembla que s’hagin atrevit. Fins al moment.

Canviar una llei electoral no és fàcil. Les elits polítiques s’adapten al rol que el sistema desenvolupa i temen que amb el nou sistema puguin perdre pes. Dit d’una altra manera, l’escenari d’incertesa és més elevat. Els costos futurs es preveuen més alts que els beneficis presents. I no cal oblidar que els partits (tots) no faran cap llei que prevegin que els perjudiqui.

Però, per què Catalunya vol crear una Llei Electoral? L’Informe per a la Llei Electoral a Catalunya (les conclusions del qual han servit per fer l’actual articulat) esmenta el següent: “Se’ls ha retret que tendeixen a produir un biaix de sobrerrepresentació d’alguns partits i de subrerrepresentació d’altres en la distribució d’escons [...] es va criticar que l’ordre dels escons obtinguts fos diferent que l’ordre dels vots obtinguts [...] Recentment també hi ha hagut planys pels nivells d’abstenció electoral i crítiques a la distància entre els ciutadans i els partits” (pàg. 5).

A nivell general, es considera que els sistemes electorals han de complir dos principis, els dos en contínua tensió: el principi (filosòfic, si voleu) d’“una persona, un vot” i el de territorialitat. La visió comparada ens diu que cap país compleix el primer principi (vegeu aquí). La clau, doncs, rau en representar d’una forma més o menys correcte els diferents territoris, sense que això vagi en prejudici de la població. Diferents estudis indiquen que la proporcionalitat adquirida a Catalunya es troba a nivells normals.

On és, doncs, el problema? Entre els cinc criteris per fer una Llei Electoral, tres diuen: afavorir la participació electoral, relació més pròxima entre votants i representants i transparència i autogovern democràtics del procés electoral. Com es pot veure, cap d’ells es troba estretament vinculat amb els elements més “mecànics” del sistema. De fet, la proposta actual inclou fins i tot la prohibició d’inauguracions properes al període electoral.

I és que, des de veus diverses, s’insta fa temps al Parlament perquè Catalunya faci un salt qualitatiu en transparència i relació entre partits, ciutadà i govern. Però convé no oblidar que, per exemple, votar a través de llistes obertes no necessàriament soluciona el problema. L’experiència internacional ens diu que els ciutadans (la majoria d’ells) seguiran sense conèixer els candidats de la llista i acabaran optant pels primers.

Un nou sistema electoral no pot ser, per si mateix, la solució d’un problema de fons. Els nous mecanismes no faran augmentar de cop el nivell de confiança ni de insatisfacció amb els polítics catalans. La desafecció no serà història de la nit al dia. La Llei Electoral pot ser un escapament, potser sovint mal identificat. Al Regne Unit en tenim un bon exemple: en l’actualitat viu un profund debat sobre el canvi o no del sistema electoral, just en mig de gravíssims casos de corrupció.

A Catalunya, el debat del sistema electoral fa temps que dura. I és bo aplaudir-lo. Tanmateix, convé ser conscients que, amb tota probabilitat, no capgirarà ni canviarà substancialment el panorama polític. Pot ajudar a crear nous mecanismes per construir una nova relació entre el ciutadà i la política. Però aquesta dependrà de múltiples factors, tant de la capacitat dels nostres líders d’engrescar la ciutadania amb nous projectes, com de tots nosaltres per aconseguir solidificar una nova cultura política molt més democràtica que l’actual.

Amb 30 anys d’autogovern a les espatlles, aquest és un camí que, malgrat tot, pot ser un bon camí.

Publicat a Crònica.

Educació i vot personal?

2009-06-22T08:47:00.005+02:00

La setmana passada, en el marc del Second Workshop on the Political Economy of Democracy sobre Representació personal i partidista celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona es va presentar un -al meu entendre- polèmic article que presentava una correlació entre el nivell educatiu del país i la demanda de vot personal (entès com a un vot en el qual es dóna més importància a l'elecció del candidat que no pas al partit pel qual es presenta).
Concretament els autors, Paulo Trigo Pereira i João Andrade Silva, citen en el seu article "Freedom to choose MPs in the European Union: Why so Much Diversity?":

"Better educated citizens are more demanding concerning personal vote (...), even taking into account trade-offs that may exist (up to some point) with political fragmentation. (...)
[L]ower (or non existent) personal vote is in countries where, on average, education systems have, on average a low performance. Average scores on reading, maths and science are significantly lower in the first group when compared with countries in the second and third groups"

Després de sentir la presentació del ponent -per cert, doctor en economia, no en polítiques- amb l'amic Kanciller vam estar comentant que hi havia una manifesta relació espúria amb alguna altra variable que explica el nivell educatiu del país, com podria ser el PIB per càpita, o l'estat del benestar existent.
En tot cas, què en penseu vosaltres? hi ha relació entre el nivell educatiu i la demanda de vots més personals en contraposició al vot merament partidista?

Eta.sí, Eta.no

2009-06-20T18:38:00.006+02:00

A un estudi de Sánchez-Cuenca i Lluís De la Calle es posa de manifest les tendències que el grup terrorista ETA ha seguit des del 1978 fins al 2003, en relació a les seves estratègies, a la selecció de les víctimes i a la localització dels atemptats perpetrats.

Estableixen que hi ha dos tipus d'estratègies en relació als assassinats comesos: 1) Crear una situació insostenible, per tal de forçar a l'Estat a què accedeixi a la independència del País Basc ( ho han anomenat guerra de desgast) 2) Matar a determinades persones perquè deixin de fer determinades accions, amb l'objectiu de controlar a la població basca ( la socialització del patiment). Aquest segon no és un fi en si mateix, sinó que és un mitjà per fer més fàcil la primera estratègia.

La selecció de víctimes al País Basc és un procès molt acurat, ja que és la mateixa societat la que els ha de donar suport. És difícil establir una tendència clara, ja que aquesta selecció de víctimes depèn del lideratge de l'organització i la seva fortalesa. Observem una tendència segons el període analitzat. Es veu que a l'etapa 1995-03 augmenten considerablement els assassinats dels polítics a càrrec de l'Estat, però des de que es va donar la fi de la treva ( 6/6/2007) es tornen a centrar en policies i guardies civils, -si bé només s'han considerat el total de víctimes mortals que sumen 9 casos.

Pel que fa al lloc de realització de l'atentat, l'estudi concreta que una ETA dèbil actuarà a àrees on el control sigui intermig ( el vot nacionalista basc sigui entre el 50 i el 75%), és a dir, que hi hagi unes forces nacionalistes fortes que els hi puguin facilitar informació, però alhora que hi hagi una certa oposició del nacionalisme central, que resulti senzilla eliminar-la. Sembla que és el cas d'aquest últim lloc escollit, el municipi d'Arrigorriaga, on governa el PNV i a les últimes eleccions europees el PNV va obtenir un 35% del vot, el PSOE un 25%, un 15% del vot va anar a parar a II i un 5% a ERC-ARALAR. És a dir, un nivell intermig de suport ( el vot nacionalista basc suma més de 50% però menys del 75%). ETA sembla mantenir una mateixa línia d'actuació en aquest aspecte, encara que el 'comando' més actiu des de la ruptura de l'alto al foc, és el 'comando Bizkaia' ( també conegut com reloj despertador Casio)

Amb aquesta anàlisi superficial hem intentat veure si les estratègies d'aquests últims anys han canviat de rumb. Sembla que hi ha una certa variació respecte a la selecció de víctimes, en canvi, un continuisme a les localitats atemptades. Tot i això, és difícil d'analitzar, ja que últimament amb les desarticulacions dels 'comandos' i el ràpid ascens de les bases als lloc de poder, fa que les estratègies siguin molt més volàtils i canviants.

Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (III)

2009-06-17T22:52:00.006+02:00

Amb una mica de retard (perdoneu), retornem a les conseqüències de les eleccions basques. En vam parlar aquí i aquí. En els dos darrers apunts vam intentar mirar si el pacte del PP-PSE era la centralitat, tal com deia el líder del PP, Basagoiti. En termes d’esquerra i dreta ja vam veure, del dret i del revés, que el pacte entre socialistes i populars no significava pas el que es venia des de les files conservadores.

Però com molts dels nostres aguts lectors ens van fer notar (endevinant el tercer apunt), al País Basc la política no només es decideix en termes de dreta i d’esquerra (i de centre), sinó en termes de l’eix nacional (de les dues nacions: aquí no caurem en l’error de dir “no nacionalisme” a una cosa que traspua hormones nacionals per totes bandes).

Què ens diuen les dades? Mirem on posicionen els ciutadans a cada partit en l’eix esquerra-dreta i en l’eix nacional.

Posteriorment mirem els dos pactes possibles que es van plantejar i el càlcul en les dues dimensions (ho hem mirat en termes absoluts, i no quadràtics, fent les distàncies city-block. Assumim, per tant, que els dos eixos pesen el mateix).

Com veiem les distàncies absolutes entre el pacte PSE-PP (6,5) és més alta que la del pacte PNB-PSE (6,2).

PNV-PSE -------------1,8--------------4,4---------------6,2

PSE-PP-------------- -4,1--------------2,4---------------6,5

En volen més? Segons el CIS, només un 10% dels bascos dóna suport al pacte entre el PSE i el PP. La probabilitat que aquests siguin la centralitat del país, és força baixa.

Per tant, senyor Basaigoti, potser els seus votants s’ho creuen. Però els lectors del Pati Descobert, no. Serà una altra cosa, però el pacte PSE-PP al País Basc no és la centralitat.

El Pati Descobert a la xarxa

2009-06-17T09:51:00.002+02:00

Dos articles de dos integrants del Pati apareixen al web de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per Ciutadans pel Canvi per canviar la Llei Electoral Catalana.

Us els enllaçem aquí mateix:

Un ciutadà, un vot (II)

Paradoxes estratègiques (Dret de decidir XI)

Bona lectura!

Joventuts premonitòries?

2009-06-15T23:30:00.004+02:00

Mentre alguns preparem una investigació pel Congrés de Ciència Política de Málaga del proper setembre (sobre les conseqüències del procés de descentralització a Espanya a les comunitats “no històriques” –un dia en parlarem–), acabo el llibre de Paola Lo Cascio (Nacionalisme i autogovern). Paola fa un estudi detallat de les bases de l’hegemonia de CiU des de la Transició fins l’actualitat (hegemonia al Parlament de Catalunya, s’entén) i va un pas més enllà, intentant donar la clau de la longevitat del govern Pujol i del perquè de moltes de les polítiques que s’han fetdes de la plaça Sant Jaume. Parcticularment interessant és quan analitza l'ocàs de la federació i la política de pactes que havia de seguir, sigui amb el PSOE o amb el PP:

“I aquí arrelava un dels molts aspectes problemàtics del possible pacte entre nacionalistes i populars. Un pacte que els màxims dirigents de CiU consideraven convenient amb el cap, diguem-ne, però que el cor de la majoria dels militants, simpatitzants i fins i tot dels quadres i dirigents mitjans, sobretot de la CDC, no desitjava [...]”

“De fet, sobretot de CDC, s’aprecià una certa dificultat a acceptar pactar amb un partit que fins feia molts pocs dies havia estat –i no només en campanya electoral– no sols més que crític amb la gestió nacionalista de la Generalitat sinó feroçment bel·ligerant de cara a tot el que representava el nacionalisme català [...]”.

“En el cas de CDC, com s’ha vist, la perspectiva del pacte amb els conservadors espanyols havia generat des del principi més d’una opinió contrària, sobretot en els sectors més sobiranistes i en les joventuts del partit, que havien arribat al moment de la ratificació del pacte amb una explícita voluntat d’oposar-s’hi [...]”.

“A més d’un any i mig de la legislatura de l’acord, el govern central pràcticament no havia fet cap pas endavant significatiu”.

La Catalunya ‘blanca’

2009-06-09T23:27:00.005+02:00

Sobiranistes desencantats, desafectes, insatisfets, desinteressats amb remordiments democràtics o, fins i tot, persones sense el coneixement necessari que compleixen el tràmit. D’etiquetes del vot en blanc no en falten. De fet, podrien ser les mateixes etiquetes que rebria el vot nul, el vot a “altres” partits (formacions considerades minoritàries) o l’abstenció.

Encara amb la ressaca dels comicis europeus, i mentre els mitjans se centren més en l’anàlisi de la política de vol baix, la blogosfera catalana ha tornat a posar el dit a la nafra dels resultats: el vot en blanc. Diatribes d’uns i altres ens fan recordar que el vot en blanc sol ser una opció, freqüent o no, però que la gent acostuma a analitzar malament o, senzillament, l'obvia. Ho diu molt bé en David al seu bloc: “L'abstencionista no sabem qui és: tant pot ser aquell qui sistemàticament passa de la política, com gent que no es pot desplaçar fins al col·legi, o senzillament se li ha passat el termini per anar a votar per correu. Però que 60.000 persones es prenguin la molèstia d'anar al col·legi electoral per dipositar un vot en blanc hauria de ser objecte d'una seriosa reflexió”.

No només els mitjans. La Ciència Política ha fet poc cas a aquest tipus de vot. Etiquetat de vot “poc cognitiu”, s’acostuma a associar a gent poc coneixedora del sistema partidista o, en alguns moments, es vincula a una insatisfacció puntual. Però el vot en blanc, potser perquè amb el sistema d’Hondt afavoreix els partits principals, és vist com un mal menor: acabarà desapareixent o representarà ad eternum un percentatge residual.

Aquesta anàlisi, però, es basa en una premissa: que el vot blanc es mantingui constantment baix. Les dades de les últimes eleccions ho contradiuen: el vot en blanc va clarament a l’alça.

Sobretot en les dues darreres eleccions: més de 60.000 vots en blanc a les eleccions al Parlament del 2006 i gairebé la mateixa xifra a les de diumenge. Potser convé recordar que en el període 2005-2009 el nombre d’insatisfets amb la política catalana han passat del 59% al 75%.

Catalunya viu temps de profund desencaix entre la política i la ciutadania, o entre una manera de fer política i una manera de ser ciutadà. Ja no es tracta només que una part de la població no se senti identificada amb determinades institucions (no voten a tot arreu a les municipals? I a les europees). Per això avui és necessari, més que mai, escometre tots els factors de desarrelament entre uns i altres. I el vot en blanc ens pot ajudar a entendre una part de tots els colors de la paleta. Almenys la d’aquells que sembla que vulguin fer l’esforç però que algú no els acaba de deixar.

Primeres reflexions sobre els resultats electorals

2009-06-07T23:05:00.005+02:00

Fa poc més d'una hora que els resultats electorals de les eleccions a l'Europarlament s'han fet public i ja han sortit algunes preguntes, més enllà de les típiques anàlisi partidistes. M'agradaria fer un petit incís en aquests primers moments sobre dues qüestions que considero rellevants:

1. La setmana passada vam estar comentant encesament en aquest bloc sobre la candidatura d'Iniciativa Internacionalista, que al final, com bé sabeu tots no ha aconseguit representació parlamentària: els seus resultats han estat -tal com s'esperava- excepcionals al País Basc i a Navarra (erignt-se com la tercera força) però molt mediocres a la resta de l'estat.
Però, els ha faltat poc per aconseguir representació? La resposta rotundament és no. Tenint present la participació que hi ha hagut, la candidatura hauria d'haver recollit un total de 105.370 vots més, la qual cosa representa el 60% dels total vots que han aconseguit. No és pas una minucia.

2. La decisió del BNG d'anar amb la coalició liderada per Esquerra, Europa dels Pobles-Verds va ser encertada? Doncs atesos els resultats podem dir que va ser un gran error: sumant els 102.290 vots que el partit ha aconseguit a Galícia als 792.180 de la candidatura Coalició per Europa, de CiU i PNB, aquesta coalició hauria aconseguit 3 diputats enlloc de dos.

I la pregunta és: i Esquerra hauria perdut el seu representant? doncs no: s'hauria quedat amb 286.409, 6.191 vots per sobre del llindar que hauria donat el primer parlamentari. En aquest sentit doncs ha estat una mala decisió; no cal dir però que amb els resultats a la mà és molt fàcil parlar. Predir els pèssims resultats d'Esquerra abans de les eleccions no era tan senzill.

Contradiccions europees

2009-06-06T17:37:00.000+02:00

Tot i el resultat de les diverses enquestes, es considera que el Partit Popular parteix com a favorit. Això es traduiria en què el PP obtindria un escó més que el PSOE. Mentre que les altres formacions queden en un segon pla. Però descobrim certes contradiccions relatives a les opinions/ actituds de l’electorat.

En primer lloc, Segons informes del CIS, un 42% dels ciutadans els interessa bastant i molt les notícies relacionades amb la Unió Europea. Però aquestes dades subjectives no es constaten en dades objectives. Així es va observar que el debat televisiu entre els candidats a les eleccions europees que va retransmetre TV3 va tenir molt baixa audiència, 400.000 espectador de la cadena van abandonar el canal català quan va començar el debat, -el Sr. Cuní, va afirmar que havia estat un dels programes presentat per ell que havia batut rècords de baix share-.

En segon lloc, les enquestes del CIS també ens informen que la major part dels ciutadans espanyols –un 72,7%- creuen que les decisions de la UE afecten bastant o molt a la seva vida. És a dir, els ciutadans de l’estat no poden ser considerats naifs, ja que saben que les polítiques que es poden derivar del Parlament Europeu són importants al dia a dia. No obstant, un 61,3% dels enquestats afirma que la seva decisió de vot no dependrà de temes relacionats amb la UE i de les seves competències, sinó d’aspectes relacionats amb la situació política d’Espanya (la contaminació d’arenes electorals). Segurament, propiciat per la campanya electoral dels partits. Des del PP que les planteja com un plebiscit per constatar el desgast de Zapatero, el PSOE com una aprovació a les seves polítiques passant per ERC que lluita per la independència catalana, ICV vol eradicar la crisi interna, acabant amb Iniciativa internacionalista que aboquen per recuperar un procés de diàleg i negociació intern.

En tercer lloc, no s’observa el sentiment europeista molt acusat, només un 29% a Catalunya. En canvi, Carod-Rovira exposa que “hem sentit Europa com una cosa pròpia, encara que fos un amor difícil i sovint no correspost”, és a dir per deixar de banda el centralisme espanyol. Si més no el Parlament Europeu ha donat bones notícies als catalans com el pronunciament a favor de la immersió lingüística o Espanya no fes un ús abusiu de la llei de partits entre altres mesures preses. Sense aquest sentiment cada vegada serà més difícil construir una Europa política.
Veiem que els ciutadans s’interessen i donen importància les decisions polítiques europees, però s’hauria d’estudiar amb més profunditat si aquestes contradiccions són producte la desafecció política imperant, de la desaprovació del model de construcció d’Europa, o d’altres aspectes electorals.

El basquisme a Catalunya

2009-06-04T15:48:00.006+02:00

L’altre dia discutíem al bar del Pati Descobert sobre el basquisme a Catalunya. El tema era el de sempre: l’admiració que molts sectors de la població catalana tenen sobre el País Basc, la seva idoneïtat, la manca d’admiració de la població basca vers Catalunya o les relacions que s’estableixen entre totes dues. La discussió, però, no es focalitzava tant en aquest tema, sinó en el vot dels catalans i catalanes el proper 7 de juny. Com bé sabeu, les eleccions europees tenen circumscripció única, de manera que a Catalunya es podrà optar per partits que tenen el seu centre d’interès en un altre punt territorial. És a dir, diumenge hi haurà paperetes al col·legi electoral de partits que circumscriuen la seva acció en altres territoris de la península ibèrica.

Anem al gra. La discussió era la següent: dos membres del Pati Descobert creien que Iniciativa Internacionalista trauria més de 15.000 vots. Un tercer membre en discòrdia i un outsider pensàvem que no. Tot plegat arrel del suport de moltes CUP cap a aquest partit polític (aquí un exemple).

Així que hem decidit traslladar els raonaments al bloc. Primer observem els resultats reals (d'aquí).

Com bé es veu, Herri Batasuna va superar en més d’una ocasió el llindar dels 15.000 vots a Catalunya. El seu suport electoral no es podria precisament qualificar de baix.

Són xifres semblants a les que les CUP van treure les passades eleccions municipals: 16.191 (0,56%) vots. Sense concloure, òbviament, que un i altre perfil siguin coincidents. Caldrà veure-ho.

En tot cas, l'especulació que fèiem l'altre dia queda a l'aire: serà capaç Iniciativa Internacionalista d’obtenir un ampli suport entre un determinat sector a Catalunya? Es manifestarà aquest “basquisme” electoralment?

El barça augmenta la natalitat? (II)

2009-06-04T08:43:00.003+02:00

Em comenta una bona amiga que el nombre de naixements per mes sí que es troben registrats a l’Idescat (no es pot buscar les coses amb tantes presses...). Així que tornem a repetir l’anàlisi fet l'altre dia (aquí).

I és sorprenent. Primer veiem l’evolució general.

Ara observem la següent taula:

Nou mesos després de les copes d’Europa del 1992 i del 2006 el nombre de naixements no semblen augmentar de forma rellevant. Per exemple, l’any 1993, durant el febrer, hi va haver 4.360 naixements, per sota de la mitjana de l’any (4.645). En el mateix mes del 2007 n’hi va haver 6.229, també per sota la mitjana de 6.976. En tot cas es registren xifres força altes durant els mesos de gener o de març. Potser l’alegria va venir abans o després! Qui sap!

L'últim almogàver

2009-05-31T21:06:00.006+02:00

Metaliteratura, però amb un debat social que mai desapareix. Les obsessions d’un escriptor amb la sociologia d’una forma de fer. Carles Casajuana (Premi Ramon Llull) diu centrar-se únicament en el primer aspecte, però el segon resulta el més colpidor. L’últim home que parlava català és un llibre peculiar. I, com que a diferència del que he parlat, el llibre m’ha sorprès, i agradablement, us escric uns fragments suggeridors:

“L’escriptor català no només ha de competir amb la pantalla, sinó que ha de competir amb la ficció en castellà i en altres llengües. El territori que li queda és molt petit, gairebé marginal. Li queda el simbolisme, els poemes en prosa, les ficcions abstractes, la paròdia, la ironia. I, sobretot, li queda l’omfalisme victimista, és clar, el vell recurs de llepar-se les ferides i de mirar-se el melic. Aquesta és l’aposta de Rovira, oi? Cal reconèixer que és una aposta hàbil. Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria no vol ciutadans sinó màrtirs”.

“Però el llibre no pot ser una simple biografia del personatge, per reveladora que resulti. El protagonista no és el senyor Bernat sinó la llengua que morirà amb ell. El senyor Bernat només és el testimoni principal de la investigació del professor Rosenfeld, i la seva funció serà obrir-li camins, subministrar-li pistes, ser l’artèria principal de la narració. Lògicament, el senyor Bernat estarà orgullós de parlar català, i sempre ho haurà estat. L’últim almogàver no pot avergonyir-se de la llengua dels seus avis. Però, al costat, de jove, convé que hi pul·lulin tota mena de personatges que se n’empegueeixin, que parlin català com una llengua de segona classe, d’estar per casa. Un directiu d’un banc, per exemple, que fiqui els fills en un col·legi privat en què ensenyin en castellà, amb l’argument que, tot plegat, el català l’aprendran igual [...] Han de ser personatges i situacions trets de la vida diària, que resultin familiars al lector. No és pas difícil. Només es tracta de fer visible el vernís de vergonya omnipresent, el complex d’inferioritat que, de tan habitual, ja no sorprèn a ningú”.

El barça augmenta la natalitat?

2009-05-29T21:19:00.005+02:00

Davant de comentaris de tertulians enjogassats (o excitats) pels esdeveniments d'aquests dies, servidor, que els reptes d'aquesta mena també l'esveren, ha decidit buscar si el barça té efectes sobre la natalitat. Així que, abans de publicar la nostra secció quinzenal de Crònica, ens permetran la llicència de seguir jugant amb les dades com a nens petits.

Llàstima que no hi hagi dades mensuals (si algú les té, encanta't de poder rebre-les). La gràcia era calcular quin efecte tenien les copes d'Europa nou mesos després. Però data, is data, que diria el mestre. En tot cas, mirem-ho per Catalunya, no sembla quedar clar del tot que les Copes d'Europa hagin fet pujar el nombre de naixements.

Aquí us adjunto els valors absoluts:

Llàstima. L'efecte no s'intueix. Em queda el dubte de si, realment, importa l'abans, el durant o el després del títol. Sigui com sigui, elucubracions a banda, encara som a temps de fer trencar les estadístiques. Així que mans a l'obra!

Quantificar la glòria!

2009-05-29T12:03:00.000+02:00

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...(II)

2009-05-25T17:27:00.005+02:00

Seguim donant voltes a les paraules de Basagoiti (PP), reclamant pel seu partit el “centre” de la vida política basca. De les seves paraules se’n desprenien dues sensacions: 1) que el PP era el centre de la política basca i 2), en cas que alguns “eixelebrats” (la frase és meva) no ho veiessin així, el pacte amb el PSE els conformava a ambdós com el punt central. El líder popular ho reblava assegurant que era el tripartit català el que s’allunyava d’aquest centre. Radical, en definitiva.

La setmana passada ja vam veure que la distància entre PSE i PP i la d’entre ERC i PSC era molt més gran en el cas dels primers. Per tant, en termes comparatius, quedava descartada la posició centrista.

No obstant això, com bé deia en Pablo en un comentari, la utilització de les mitjanes de la posició de les persones en l’eix esquerra-dreta pot induir a errors. Els que s’identifiquen (o voten) un determinat partit tendeixen a allunyar el seu rival i a apropar al seu. Així, per exemple, un votant d’ERC que es posés al 2 situaria el seu partit a aquesta posició, malgrat que la població en general li atorga als republicans gairebé un 3. Al mateix temps, allunyaria a un altre partit rival (el PP, per exemple) a posicions extremes (al 10, per exemple, encara que la mitjana d’aquest partit és del 8,32).

Per tant, anem a veure què pensen els votants dels partits (convé dir que l’enquesta és la preelectoral del CIS, amb tots els problemes que això comporta). Una taula ens anirà bé:

Com es pot veure, la diferència és notable. Per exemple, per la població en general el PNB és de centre-dreta (6,36). En canvi, pels seus votants és de centre-esquerra (4,85). El PP també es mou més cap al centre: segons la població s’ubica al 8,66 i segons els seus votants al 6,46.

El més interessant del cas, però, és veure la distribució dels votants dels partits a l’eix esquerra-dreta (s’han obviat els votants d’EA, IU i Aralar a causa de les poques dades de la mostra). Fixi’s que al contrari del què passa amb la població en general, fixi’s que el PP no té cap valor al número 10 (extrema-dreta). Un gràfic ens hi ajudarà:

A simple cop d’ull no sembla que els votants de PSE i PP se solapin de forma significativa. De fet, si restem la posició de les dues possibles alternatives majoritàries (winning coalitions), tampoc ens surten els números:

Diferència votants PSE i PNB: 1,1
Diferència votants PSE i PP: 2,7

Per tant, senyor Basagoiti, ho lamento, però la coalició PP-PSE (o viceversa) no ocupa el “centre” ni pels propis votants dels dos partits.

Però hem de tornar als dubtes que vam expressar l’altre dia: Potser és que la prioritat no és l’eix esquerra-dreta?

----------------------------------------

Apunt de l'altre dia: Quan les ulleres ideològiques estan brutes... (aquí)
I la setmana vinent: Aritmètica espacial!

Quan les ulleres ideològiques estan brutes...

2009-05-19T21:42:00.004+02:00

El president del Partit Popular al País Basc, Antoni Basagoiti, ha ofert avui al diari La Vanguardia una entrevista en la que reflexionava sobre diversos temes. Principalment, parlava sobre les eleccions basques. En certs moments de l’entrevista el líder popular deixa anar uns quants titulars. El que més m’ha sobtat és el següent: “Cal enmarcar el pacte PSE-PP en la situació pre-democràtica que es vivia al País Basc i en la deriva d’Ibarretxe”.

Deixant de banda aquesta “perla”, la frase següent també és força sucosa: “Jo crec que l’aliança al País Basc és allò nou, allò que té futur, allò antic i obsolet és el model del tripartit català, on es pacta amb els radicals obviant la centralitat”. Entenc que amb aquesta frase Basagoiti se situa a ell mateix al centre i a ERC a la radicalitat (per cert, aprofito per recomanar-vos el post de fa un temps d’Aubachs sobre el terme radical). Per tant, des del Pati, ens podem preguntar: és el PP el centre? O, en tot cas, la distància entre PSE i PP és més curta que la que hi ha entre PSC i ERC?

Si agafem l’eix esquerra-dreta (en el qual el 0 és extrema esquerra i el 10 és extrema dreta), podem calcular a quina posició situa la població a cada partit (preelectoral del CIS pel País BASC i sondeig CEO març del 2008 per Catalunya). La següent taula ho resumeix:

Al País Basc, la mitjana indica que la posició ideològica és del 4,04 (centre-esquerra), posició més alta que la de Catalunya (a l’esquerra: 3,13). El PP no sembla pas que s’acosti ni a la mitjana de l’enquesta ni a la mitjana teòrica (5,5). Al País Basc la població situa el PP al 8,66 (gairebé extrema-dreta) i a Catalunya al 8,32.

Mirem ara la desviació respecte els socis de govern.

La distància entre PP i PSE és de 4,14. Per contra, la de PSC i ERC és de 1,33.

Queda clar, doncs, que el PSE al País Basc no ha decidit pas pactar amb la centralitat. Almenys si entenem el centre en termes d’esquerra i de dreta. Potser es refereixen a un altre tipus de centre, però fins i tot així em costa veure que ells ocupin aquest espai “central”.

Xiulada representativa?

2009-05-15T23:20:00.006+02:00

Anit escoltava per RAC1 una tertúlia on un dels convidats va realitzar una afirmació tan irracional com absurda: el contertulià afirmava que les persones que havien xiulat el rei i l’himne espanyol al camp de Mestalla en motiu de la final de la Copa del Rei eren una majoria a l’estadi però una minoria a Catalunya. En termes precisos aquesta persona va dir: “dels 25.000 seguidors que hi havia del Barça a l’estadi de Mestalla, devien xiular el 80%, és a dir, uns 20.000. Ara bé, són 20.000 persones sobre 7 milions de catalans; de fet, aquests són els mateixos de sempre”.

Sense entrar a fer judicis de valor –que no és el que es proposa aquest bloc- ens plantegem rebatre de manera tècnico-especulativa els arguments del contertulià. No cal dir que els arguments que es plantegen no tenen l’estimat suport de les dades, però esperem que amb la col·laboració de tots puguem treure l’entrellat de la situació que es planteja.

En primer lloc és evident que els 20.000 que xiulen no ho estan fent sobre el total de la població catalana, la gran majoria de la qual no va tenir l’oportunitat d’assistir al partit, sinó sobre els 25.000 catalans que deia que hi havia. Una enquesta de 25.000 persones –i assumint aleatorietat de la mostra, després tornarem sobre aquest punt– té un marge d’error de +-0,62% (amb un nivell de confiança del 95%), és a dir, un marge completament irrisori (que bascularia entre 79,38% i 80,62% pel global de la població catalana en cas que efectivament els que xiulessin al camp fossin el 80%).

Tanmateix, probablement assumir aleatorietat de la mostra com a representativa de la població de Catalunya és un xic –molt probablement– agosarat. Tot i això, i atès que els 150.000 socis del Barça van tenir tots per igual accés a les entrades per la Copa del Rei i aquestes es van adjudicar per sorteig, no hi hauria d’haver cap motiu pel qual aquesta mostra no fos aleatòria. Així doncs, en primer terme hauríem de suposar que aquest percentatge de xiuladors és representatiu de l’afició del Barça.

I aquest percentatge és representatiu dels simpatitzants del Barça? Molt probablement menys del que ho és dels seus socis: en primer lloc hi ha un component de classe que podria explicar per què menys simpatitzants xiularien al rei: ser soci del Barça requereix gaudir d’una certa condició econòmica, i és ben sabut que, entre les persones d’aquest rang, el sentiment de pertinença i voluntat alliberadora nacional hi està més arrelat. A més a més, en segon lloc, entre el soci del Barça hi ha un percentatge de catalanoparlants més elevat que no pas entre els seus simpatitzants. Ara bé malgrat que el percentatge de simpatitzants que xiulessin el rei podria disminuir, dubto que ho fes de manera dramàtica.

I encara un nivell més: és aquest percentatge representatiu de Catalunya? Probablement encara menys que dels simpatitzants del Barça. Sense ganes d’entrar en el típic determinisme sostrerià de què els seguidors de l’Espanyol –i del Madrid, per extensió– són espanyolistes (l’experiència m’ha ensenyat ben bé el contrari) sí que sembla bastant irrebatible que entre aquestes persones, i entre les persones que no tenen cap tipus d’adscripció futbolística, el sentiment catalanista-nacionalista hi està menys arrelat. Quan de menys? Això són figues d’un altre paner, i la seva resposta probablement no la sabrem mai.

En conclusió: si bé el soci del Barça sembla bastant clar que ideològicament no és perfectament representatiu de la població catalana, tenint present que un percentatge molt elevat de catalans són del Barça i que aquest és relativament semblant al soci del Barça, és agosarat dir que els que xiulaven a Mestalla són una minoria a Catalunya (argument que per altra banda ha emprat també la vicepresidenta Ma. Teresa Fernández de la Vega).

Quan alguns sectors de la premsa i del govern fan ulls clucs a una situació com aquesta, és de manera deliberada o realment creuen que els que xiularien són una minoria a Catalunya? Especular sobre el percentatge de catalans que xiularien al monarca és molt complicat; tanmateix, segons la modesta opinió d’un servidor, aquest percentatge seria bastant superior que la mencionada “minoria”. Què en penseu?

Això no és "La Pelota Vasca"

2009-05-11T18:45:00.003+02:00

La crítica més repetida al documental d’Isona Passola “Cataluña-Espanya” ha consistit en la comparació amb el de Julio Medem La pelota vasca (2003). I no ha estat precisament en sentit positiu, molts han considerat el film de Passola una còpia dolenta del de Medem. Als anuncis emesos per televisió la setmana de l’estrena fins i tot s’hi podia veure un suposat espectador que exclamava: “és La pelota vasca a la catalana!!!”. Però és “com La pelota vasca” el documental de Passola? És clar que no. I és així per dues raons força obvies: la primera és que, el conflicte basc, malgrat situar-se al mateix estat (o estats), no és ni de bon tros, com el català. Alguns hi voldrien veure paral·lelismes però el fet és que predominen les diferències. I la més gran és que el conflicte d’Euskadi, a diferència del català, és entre bascos i espanyols, però també, entre bascos mateix, tal com demostrà Díez-Medrano en una obra impecable (1).

La segona raó la donava fa uns dies la mateixa Isona Passola a la revista El Temps. Passola admetia que la idea del documental li va donar Medem però que “Així i tot he volgut fer una cosa diferent. La pelota vasca és feta en clau interna, mentre que a mi m’interessa més veure per què hi ha aquesta idea centralista d’Espanya”. No sabem si d’alguna manera Passola era conscient d’aquest diferència constitutiva entre els conflictes basc i català; o si simplement va triar fer “una cosa diferent”. En tot cas, ateses aquestes dues raons: que el País Basc no és Catalunya, i que Passola no és Medem; convé esmentar unes quantes consideracions.

En primer lloc, si l’objectiu era abordar el conflicte català, les opinions dels entrevistats, majoritàriament acadèmics, dista força de la realitat. Hi manquen els grisos que configuren la societat catalana entre els blancs i els negres de l’independentisme-unitarisme. Hi manca, per exemple, un equivalent català a Herrero de Miñón. En segon lloc, la profunditat del documental de Medem queda substituida per un excessiu conjunturalisme centrat en els conflictes del finançament i les infraestructures (revindicacions fonamentals, d’altra banda).

A més a més, quan s’aborda la qüestió purament identitària adquireix dimensions grotesques de la mà de Boadella, malgrat que també virtuoses de la mà de Lluís Cabrera. En tot cas són anecdòtiques al costat dels minuts dedicats al finançament o infraestructures. Aquest excés de conjunturalisme pot ser la causa de l’absència de polítics electes a les entrevistes, un aspecte que resta un punt de vista interessant per la ciutadania i que sí que feia Medem. Finalment, si l’objectiu no era el conflicte català sinó, tal com diu Passola, l’anàlisi del centralisme espanyol, s’entén que per projectar el film a sales de tot l’Estat, potser s’hi hauria d’haver donat veu a representants d’altres sensibilitats de la resta de l’estat afectades per aquest centralisme.

Malgrat tot, és un documental ple de dades, molt complet en els aspectes que discuteix. Si el de Medem era d’impacte emocional aquest sembla ser més racional, amb una bateria de greuges al centralisme difícils de rebatre des de Madrid. Sintetitza, en resum, allò que va dir Jordi Pujol fa uns dies: “El projecte no només polític o econòmic sinó de dimensió històrica (...) que ha estat la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya durant els darrers quaranta anys ha entrat en crisi”. Una crisi que Passola fotografia de manera excel·lent.

Díez Medrano, Juan (1999) Naciones divididas : clase, política y nacionalismo en el País Vasco y Cataluña, Madrid : Centro de Investigaciones Sociológicas : Siglo XXI

Un ciutadà, un vot (II)

2009-04-30T21:22:00.006+02:00

El diputat del PSC-CPC, Toni Comín, deia fa uns dies a una entrevista a El Singular Digital el següent: "En l'era d'internet i el TGV, la proporcionalitat d'un home i un vot no és discutible. En aquest punt tots els partits s'han de sacrificar una mica. Si algú perd, perd molt poc, en canvi s'evita la confusió de que qui té més vots no tingui més escons. No estem davant d'un problema de partits, sinó davant d'un problema sistèmic".

El fenomen a què es refereix Comín pot ser analitzat des de diverses perspectives. Mirem si el què diu és congruent.

Una de les condicions necessàries perquè una democràcia pugui ser qualificada com a tal és la satisfacció del principi d'"una persona, un vot". No obstant això, en la gran majoria de països del món, aquest principi es respecta formalment –cap ciutadà té més vots a la seva disposició que la resta-, però no empíricament: l'exemple català, de nou, és clar: un escó a Lleida és més fàcil de guanyar que un escó a Barcelona. Necessites menys vots per un mateix diputat. En terres lleidetanes, en termes de representació parlamentària, el vot té un valor superior en més del doble al d'un de Barcelona.

Ja vam veure fa uns dies que aquest fenomen (en l'argot politològic anomenat malapportionment) és comú. Per tant, Comín no l'encerta del tot. La majoria de països del món intenten equilibrar el principi una persona-un vot amb el principi de representació territorial.

En l'Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya, el professor Ignacio Lago (de la UPF) calcula si en les eleccions autonòmiques els diputats es reparteixen de forma "desigual". El gràfic següent ho mostra:
Segons es pot veure, Canàries és on la desviació és més alta. Un 34% dels seus diputats autonòmics no es reparteix proporcionament a la població dels districtes. A Catalunya aquesta xifra és de l'11%.

Així doncs, és difícil donar-li al diputat de CPC tota la raó. Pocs països del món compleixen absolutament el principi d'un home, un vot.

Rebutgem, doncs, les seves paraules?

No del tot. Comín es passa de llarg, perquè complir el principi un ciutadà-un vot és gairebé impossible, però va pel bon camí. En un estudi recent, Samuels i Snyder mostren com el sistema català estaria situat entre els quinze països amb una desviació proporcional més gran (en una mostra de 78 parlaments). En l'estudi s'ubicaria just per sobre d'Espanya i només superat, entre els europeus, per Islàndia. És a dir, per dir-ho clar, és un dels que donaria més pes a les zones rurals (les menys poblades).

Elements de debat necessaris si algun dia algú decideix fer la Llei Electoral Catalana. Aquesta és una qüestió crucial. No es pot aixafar les zones menys poblades ni exigir un gran sobreesforç a les més poblades. Però la situació pot canviar si en un termini mitjà es concedeix el dret de sufragi actiu als immigrants estrangers. Atès que la majoria viuen a Barcelona, el problema s'accentuaria més. I segurament la desigualtat en la influència individual del vot en els districtes arribaria a nivells difícilment justificables.

(Fa un temps vam publicar això, que anava en el mateix sentit).

L'economia i el comportament polític

2009-04-28T09:10:00.007+02:00

Aquest cap de setmana ens deixa dues novetats en el mapa polític europeu que, si bé aparentment poc rellevants, són bastant significatives de què és el que podem esperar de cara al futur tan a nivell europeu com, per extensió, a nivell mundial.

Les eleccions al Parlament islandès han propiciat una majoria d’esquerres a la cambra que permetrà fer fora a la dreta del poder de l’illa després de pràcticament dues dècades de govern. La crisi econòmica que assola el món ha estat especialment severa en aquest indret, fins al punt en què han hagut de recórrer a unes multimilionàries injeccions de diners per part de l’FMI, i bona part de les discussions polítiques durant la campanya electoral han girat entorn de la necessitat de entrar a la Unió Europea –posició de la que en són partidaris els futurs inquilins del govern islandès.

A casa nostra, al Principat d’Andorra, els partits que concorren per formar els 28 escons del parlament andorrà també han centrat el seu discurs al voltant de l’economia, i més concretament, sobre la necessitat –i intensitat– d’abolir el famós secret bancari del país dels Pirineus. Fins i tot el propi candidat de la Coalició Reformista –de la qual en forma part el Partit Liberal del fins ara president Albert Pintat–, Joan Gabriel, s’ha vist obligat a allunyar-se del discurs del seu predecessor per tal de poder obtenir uns resultats dignes. Finalment però la crisi ha passat factura al govern i malgrat tot els socialdemòcrates han assolit per primer cop a la història la victòria al Consell General d’Andorra.

És ben sabut en el món de la Ciència Política que la situació econòmica d’un país en determina enormement la seva evolució política. Mirem sinó en el següent gràfic per exemple l’evolució a l’estat espanyol de la taxa d’atur (en color verd) i de l’avaluació de la situació política i econòmica (dades del CIS; registren el % de persones que afirmen que la situació econòmica/política és bona o molt bona).

Tal i com es desprèn del gràfic, a mesura que augmenta la taxa d’atur la valoració de la situació econòmica va empitjorant, així com també la valoració de la situació política. Com és evident el mal funcionament de l’economia i de la política és atribuït de manera directa per a la gran majoria dels ciutadans al govern. Així, mals resultats econòmics deriven en la gran majoria dels casos en males valoracions dels líders polítics que ostenten el poder i, en menor mesura, lleugeres millors valoracions als líders polítics a l’oposició.

Una de les principals conseqüències dels cicles econòmics negatius és la rendició de comptes amb els partits de govern. Així doncs, i tal i com ha passat en les eleccions d’Islàndia i en les andorranes, els partits de govern tenen greus dificultats per mantenir la seva posició de partit majoritari, mentre que els partits de l’oposició rendibilitzen molt el context econòmic desfavorable.

En aquest sentit doncs és completament comprensible que mentre la situació de crisi continuï assolant el vell continent, els governs intentaran evitar el màxim aventurar-se en eleccions on les possibilitats de perdre són elevadíssimes. Al Regne Unit per exemple, el premier Gordon Brown per exemple és molt probable que intenti esgotar la legislatura fins als finals dels seus dies (d’aquí a un any aproximadament) en vistes d’una hipotètica recuperació econòmica i tenir així unes majors possibilitats de revalidar la més que improbable victòria laboralista a dia d’avui.

Els casos d’eleccions que no són postergables, com ara les europees, representen veritables proves de foc per als partits al govern. En aquest sentit, és d’esperar que aquests partits pateixin una forta davallada com a conseqüència de la situació econòmica, fet que s’afegeix al ja tradicional mal paper dels grans partits –i en especial els de govern– en aquestes eleccions. Estarem a l’aguait del que pugui passar però és ben probable que, tal i com ja enuncien les enquestes, la nit del 7 de juny bastants governs es vegin obligats a replantejar la seva estratègia política. I econòmica!

Article publicat a Crònica