dilluns, 31 agost de 2009

Cafè per a tots? No! El molc jo!

En certs cercles intel·lectuals, acadèmics i polítics d’arreu d’Espanya, es comença a estendre la idea que el procés autonòmic ha anat massa enllà. Els arguments són amplis, heterodoxos i, en alguns casos, provocadors: les comunitats generen ineficiència, empitjoren la crisi, regne de taifes, creen un pork barrel a l’espanyola, debiliten la identitat nacional...

En certa manera, no els falta la raó en alguns aspectes. El model territorial espanyol s’ha anat construint a mesura que passaven els anys, sense un model al cap predefinit, i a ressò de la voluntat dels governs i, sobretot, de la manca de majories parlamentàries sobre les quals assentar-se. És, en certa manera, un OPNI (Objecte Polític No Identificat) territorial. Després d’anys d’anàlisis i discussions diverses, sobre el possible caràcter “regional” o “federal” de l’Estat, sembla que s’hagi arribat a un cert consens respecte el caràcter “regional” de l’Estat, amb tints “federals” que només conformarien l’“esperit” del model que es va creant a mesura que passen els anys.

En general, se sosté que qualsevol estat vol descentralitzar-se per dos motius: primer, per donar resposta a sensibilitats culturals. Seria el cas de Catalunya, el País Basc o, en d’altres latituds, el Québec. Segon, per motius d’eficàcia. Seguint l’argument “el govern, com més a prop de la gent, millor”, els estats decideixen crear unitats governamentals més properes a un territori concret. Sota aquest concepte se situaria el famós principi de subsidiarietat de la Unió Europea.

Com no, l’Estat espanyol ha sigut un cas sui generis, aplicant el primer dels criteris i un criteri ad hoc (calmar barons regionals? Motins? Qüestió d’oportunitat?) que ha acabat donant forma al que avui en dia coneixem com Estat de les Autonomies.

Es pot ara desmantellar part del poder de les CCAA i tornar enrere de forma fàcil?

Aquesta pregunta acostuma a camuflar dos debats:

1. Es presenta, sovint, el poder de les CCAA com un joc de tensions entre les elits polítiques. A banda de les nacions històriques, s’acostuma a dir que les CCAA tenen més o menys autonomia en la mesura que són capaços d’influenciar el govern central. Sigui a través del partit (amb els famosos barons regionals) o formant partits regionals que puguin aconseguir recursos per la comunitat. Però el que s’oblida sovint és que els ciutadans també s’acostumen al poder de la comunitat autònoma. El següent gràfic (Cis, 2005) indica el percentatge de persones que ha respost “molt d’acord” o “d’acord” a la pregunta de “totes les decisions importants s’haurien de prendre a la comunitat autònoma”. Com es pot veure, el percentatge no és menyspreable.

La gent s’acostuma a conviure amb el poder del seu govern regional, els polítics envien missatges adreçats només al seu territori i les institucions ajuden a crear un marc polític propici perquè la comunitat sigui molt sovint la referència, en detriment del Govern central.

En resum, voler recentralitzar topa amb un element que sovint s’oblida: l’autonomia crea voluntat autonomista, fins i tot en aquells territoris on no existia voluntat de ser comunitat.

2. Tot Estat descentralitzat s’ha d’analitzar a partir de quatre eixos analítics. L’eix uninacional-plurinacional, l’unitarisme-federalisme, la centralització-descentralització i la simetria-asimetria.

Tot sovint, però, no queda massa clar si els que volen buidar les comunitats autònomes ho volen fer per qüestions de descentralització (tercer debat) o per qüestions nacionals (primer debat).

De fet, no deixen de ser les mateixes discussions que podem anar llegint als manuals d’història (antiga, moderna i contemporània) des que l’Estat espanyol es reconeix com a tal. I ja en van uns quants segles...

Article publicat a Crònica.

dijous, 27 agost de 2009

Un nom per a cada cosa

Al darrer número de la Revista de Debat Polític, editada per la Fundació Campalans, hi ha un seguit d'articles interessants sobre la desafecció, l'abstenció, la insatisfacció i la interacció entre tots tres.


Molt interessants són les reflexions del Catedràtic de Ciència Política, Fernando Vallespín (entrevista):

"Creo que el problema más grave es que la política interesa poco. Sí que hay desafección, pero no creo que sea tan dependiente de algo coyuntural sino que es algo más profundo, que está más vinculado a un cambio casi cultural".

"Hay una cierta crisis de la dimensión ciudadana. Y esa crisis en el interior de cada uno de nosotros tiene como consecuencia la apatía, la desafección, el desapego. Nos consideramos casi autosuficientes, y no nos sentimos dependientes de un cuerpo más alto, salvo en momentos críticos."

En un dels articles, titulat abstenció i desafecció, es diu:

"Existeix aquesta desafecció política? Les dades de que disposem semblen indicar que sí. Des de fa uns anys, tant el CIS com el CEO construeixen indicadors de confiança o satisfacció política. Tant en un cas com en l’altre, s’observa una caiguda."

De què parlem, doncs? D'insatisfacció o de desafecció?

El Pati Descobert en parlava fa uns mesos.

Democràcia incrustada?

El Times ens informa avui que quatre soldats britànics van morir mentre custodiaven la província de Helmand amb l'objectiu que els afganesos anessin a votar.

En total, però, només 150 es van acostar a les urnes.

It's very disappointing, diu el general en càrrec de la seguretat...

dilluns, 24 agost de 2009

El sistema polític català: fossilitzat o en mutació?

El director del CEO, Gabriel Colomé, quan ha d’analitzar les enquestes que regularment treu el centre acostuma a esmentar dues o tres frases recurrents. Una d’elles és la fossilització del sistema de partits català i, sobretot, l’estabilitat en la intenció de vot dels catalans i les catalanes. Apreciacions encertades?

Com si es tractés d’un dinosaure en evolució, el sistema polític català pot canviar en un futur no massa llunyà. Aquesta és la conclusió principal a la qual ha arribat un estudi realitzat per l’historiador i politòleg, Xavier Casals, segons llegíem el diumenge a La Vanguardia. De fet, l’article comença: “el sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Ras i Curt.

És realment factible el que preveu l’estudi? Diversos dubtes planen sobre aquest exercici de futurologia política.

Vot útil. Donar el vot a formacions que no es troben dins del Parlament, les quals tenen una visibilitat inferior, no és fàcil. En la mesura que aquests partits puguin fer visible la seva “utilitat”, tindran opcions d’entrar al Parlament.

Barcelona és bona, si la bossa sona. Aconseguir escons fora de la província de Barcelona és complicat. Tanmateix, han de ser molts els vots per escó a la província principal del país per obtenir un seient.

Fragmentació, per a què? Parlaments més fragmentats poden provocar que la ciutadania reaccioni amb contrarietat. En cas que noves formacions entressin i (situats en un món hipotètic) i el clima s’enrarís, el votant podria tornar a un vot més segur. Però també pot passar el contrari, que el ciutadà s’enroqués i el clima pugés de to.

Abstenció i insatisfacció. Tots dos factors poden ajudar a què nous partits entrin al Parlament. El ciutadà, cansat de les formacions tradicionals, a qui jutja amb més capacitat crítica que a les noves formacions, es trasllada d’unes a les altres.

Nous missatges, portes obertes. L’estudi vincula l’entrada de nous partits al Parlament amb l’eclosió de nous missatges, sigui per nous missatges independentistes o per noves ofenses contra la immigració.

En definitiva, es generarà una estructura d’oportunitats favorables a l’augment de la fragmentació del Parlament? Explosionarà el sistema de partits català? O, ans al contrari, es reduiran el nombre de formacions?



El futur dirà.

(El gràfic indica l'evolució del Nombre Efectiu de Partits (eix esquerra) i dels partits que no van entrar a les eleccions del següent any (eix de la dreta))

diumenge, 23 agost de 2009

La cruïlla escocesa


Times.

dijous, 20 agost de 2009

La bellesa és poder

La bellesa importa. Però si tots els partits decideixen nomenar candidats atractius, aquesta aposta basada en la bellesa no tindrà un gran impacte. Això sí: podem esperar una participació més elevada.

Aquesta és la primera i última frase d’un curiós article que analitza l’impacte de la bellesa (amb b alta) dels candidats sobre el vot. Importa si ets considerat el polític amb més bona planta? Una especialitat molt concreta del Comportament Electoral es dedica a estudiar de quina manera els ciutadans prenen les decisions. És a dir, quins són els determinants del vot. Com us podeu imaginar, no tots els electors disposen d’informació completa i el món polític els resulta massa complex.

Per aquest motiu, s’utilitzen mecanismes, “dreceres”, que permetin interpretar el món. Al contrari dels politòlegs (o alguna part d’ells), la majoria de ciutadans no s’informen de la política. Com prenen, doncs, les seves decisions? Aquí és on entra l’anomenada “heurística”. Dreceres cognitives que ajuden a formar-se opinions, fins i tot sense conèixer l’objecte del qual es parla. Per exemple, els mitjans de comunicació, les elits polítics o, fins i tot, l’escala esquerra-dreta, ajuden a conduir cap a aquest procés.

Segons alguns, la bellesa pot resultar ser una drecera cognitiva. Com que no conec els candidats, voto pel que em sembla més ben plantat (o ben plantada). Aquest és l’argument que utilitzen Rosar, Klein i Beckers. Què troben?

En eleccions competitives, en què els dos candidats es troben molt a prop en termes de vots (o almenys així es percep), la inclusió d’un candidat considerat atractiu pot acabar decantant la balança. Diuen: “L’efecte de la bellesa del candidat és més alt quan el nivell mitjà de bellesa és més baix. Per això hem titulat el nostre paper The Frog pond beauty contest. Els candidats atractius tindran més èxit si competeixen amb ugly toads [gripaus lletjos]".

Espero que no arribi el text a les mans d’alguns responsables de casa nostra. Ja els veig a tots fent enquestes sobre l’operació estètica preferida que faria al seu candidat.

(Per cert, si teniu curiositat i voleu perdre una mica el temps, l’article es diu The frog pond beauty contest: Physical attractiveness and electoral success of the constituency candidates at the North Rhine-Westphalia state election of 2005, publicat el 2008 per la European Journal of Political Research).

dimarts, 18 agost de 2009

França: de dretes o d'esquerres?

L’altre dia, mentre llegia un text i treballava unes dades, em vaig trobar amb una suggerent contradicció.

En una enquesta per les eleccions presidencials franceses de l’abril del 2007, als ciutadans, com és habitual, se’ls demanava que s’ubiquessin en la tradicional escala ideològica, que va de l’1 al 10, sent els primers valors l’extrema esquerra i, els últims, l’extrema dreta. A l’enquesta també se’ls feia la mateixa pregunta en una versió categòrica. És a dir, se’ls demanava si es consideraven molt d’esquerres, d’esquerres, ni d’esquerres ni de dretes, de dretes i molt de dretes. Els resultats són els següents:

Segons l’escala que va de l'1 al 10, la majoria dels francesos són de dretes: el 35% versus el 32%.

En canvi, segons l’escala categòrica, la majoria són d’esquerres! (36% versus 28%).

Només la proporció d’individus que s’ubiquen al centre és força semblant.

Curiós...

diumenge, 16 agost de 2009

El paper de Catalunya a la UE

Sovint s’esgrimeixen arguments culturals i econòmics per defensar la independència de Catalunya. No obstant, hi ha un altre argument molt important –del que no se’n sent tant a parlar: el paper de Catalunya a la Unió Europea.


Els Estats membres li han transferit algunes de les competències més importants a la Unió Europea. Aquesta institució legisla entre un 75-80% de tot el gruix de l’estat espanyol, -ja sigui directament (a través de Tractats) o indirectament (a través de Directives). Un volum gens menyspreable, i el qual condiciona en molts aspectes la nostra llibertat. El primer semestre de 2010 l’Estat espanyol ostentarà la presidència del Consell de Ministres, amb això s’adquireix un paper importantíssim ja que estableix la orientació política de la Comissió. Però nosaltres analitzarem com s’articula Catalunya a la Unió Europea.


El Consell de Ministres té molt poder: 1) Ha disposat en solitari del “poder legislatiu” fins al 1992, d’ençà ho comparteixen amb el Parlament Europeu. 2) Té competències que li són exclusives, com les agrícoles. Els representants dels estats membres d’aquest òrgan han de ser de rang ministerial i amb capacitat de comprometre al govern respectiu. Aquests dos condicionants col·lisionen amb estats que tenen estructura descentralitzada, com l’Estat espanyol. Es produeix un fet insòlit, les competències que l’Estat espanyol va transferir en règim d’exclusivitat a les Comunitats autònomes, quan l’Estat ha de negociar a la UE, les torna a recuperar. Això es deu a què majoritàriament és el ministre qui negocia en aquest òrgan.


Altres països descentralitzats també han patit aquest problema, tot i que la seva naturalesa federal han fet que les cambres territorials solucionin part del problema. A Alemanya, per exemple, es resol amb la participació del representant dels länders davant del consell federal (és a dir, no va el ministre). Però no passa així a Espanya. El dèficit de participació de les diferents comunitats autònomes a la UE es va intentar solucionar al 1992 amb la creació de la Conferència pels afers relacionants amb la UE. Aquest és un òrgan de coordinació entre l’Estat i les diferents Comunitats autònomes. Per poder articular adequadament les sensibilitats d’aquestes últimes es dóna una cooperació, consulta i deliberació entre elles. Però no és fàcil que 17 Comunitats Autònomes de naturaleses i colors polítics diferents puguin arribar a un consens satisfactori. Han de negociar amb altres Comunitats Autònomes i l’Estat central sobre competències que li pertanyen en exclusiva, és a dir, tenen reconegudes unes competències de iure que no són efectives de facto. Tot això fa soscavar la sobirania dels estats descentralitzats; i a més a més resulta una desconsideració de les preferències dels ciutadans.


Últimament el govern espanyol té el compromís de millorar aquesta representació. Semblen avançar gràcies al Comitè de les regions, la infuncional Delegació autonòmica o la Delegació de Catalunya, però no és suficient. Cal una revisió profunda internament.


Publicat a
Crònica.