dijous, 30 juliol de 2009

Vacances estadístiques

Hi ha gent que passa les vacances a la platja, torrant-se per culpa del sol; a la muntanya, perseguint erminis; o a la plana, intentant planificar els dies per anar al primer o al segon lloc. D’altres, en canvi, anem a fer cursos d’estadística. Tot i que l’any passat ja vam demostrar que fer més dies de vacances comporta un augment del PIB al setembre, nosaltres som durs de mena i decidim no fer-ne. O sí.

Els tres “patidescobertencs” marxem demà cap a Ljubljana, Eslovènia, a participar en un dels cursos que ofereix l’European Consortium of Political Research (web).

Com no, he buscat informació del país:

Eslovènia és una República semipresidencial amb un cap d’Estat escollit cada cinc anys i un poder executiu triat per l’Assemblea Nacional. Té una estructura bicameral, asimètrica en favor de l’Assemblea Nacional (Drzavni zbor). Aquesta té 88 membres, escollits amb representació proporcional. Una part del Parlament està destinat a la minoria hongaresa i italiana que viu al país. Curiós és el paper del Consell Nacional (Drzavni svet), el qual té quaranta membres, escollits per representants i lobbies diversos.

Segons el Polity IV, ha obtingut un deu des que es registren les dades. Altres xifres interessants són:

El número efectiu de partits és 5,11, superior al d’Espanya (2,99), però inferior al de Finlàndia (5,93). [nota: només són exemples, no és cap rànquing]. La magnitud de districte és de 2,4, superior a la d’Espanya (1,91) i similar a la d’Estònia (2,22).

El cleavage d’ètnia és 0,22 (Espanya, 0,41), el de llengua 0,22 (0,41 per Espanya) i el de religió 0,29 (Espanya, 0,45).

Després d’aquestes interessantíssimes dades, anotem els objectius del viatge:

1. Intentar no “desaprendre” res (aprendre alguna cosa potser és massa agosarat).

2. Descobrir per què els que han anat a aquests cursos els defineixen com a “20% acadèmia i 80% d’extres”.

3. Entendre un 10% dels quinze power points i els tres articles que han penjat al web intern.

4. Pujar al Triglav o una muntanya semblant sense deixar-nos un turmell pel camí.

5. No haver d’explicar moltes vegades el “problema català” (bé, en el cas d’en Pablo, el “problema riojano”).

6. Conèixer algun gurú del món de la politologia, caure-li bé i que ens doni feina ad eternum.

7. Visitar el Parlament, l’executiu, les cases regionals i alguna minoria nacional/ètnica/cultural.

8. Intentar donar bona imatge.

Em sembla que no em deixo res. Intentarem fer algun apunt, però no garantim res.

Amics, saludats, però coneguts?

Desmuntar tòpics, imatges que tenim del món, és potser una de les coses més gratificants que et poden passar. Les certeses que anem adquirint al llarg del temps esdevenen immutables i correm el perill de quedar-nos estancats.

La imatge de Josep Pla, col·laboracionista amb els colpistes de la Guerra Civil i conservador fins al moll de l’os, que tant va ser prodigada en un article de la Revista Sàpiens de fa un temps (i que servidor va llegir amb una manca de capacitat crítica gairebé insultant), l’ha intentada trencar Enric Vila en el seu darrer llibre, “El nostre heroi”.

Tot i que algunes parts em generen encara dubtes i més preguntes, la imatge del gran escriptor de la literatura catalana del segle XX m’ha canviat. D’exemples, molts. Entre ells, aquests dos:

"La monarquia trobarà sempre política per fer una política unitària. Per una raó molt senzilla. El problema català és l’únic problema que ha sentit i sent el poble castellà. És un poble aquest que històricament encara ha de néixer. És un poble que no ha sigut mai ell, que no té una història pròpia, ni un moment de personalitat autèntica. És un poble que ha fet la política dels altres, que les vegades que ha sigut alguna cosa fou en tant que instrument dels altres. És un poble ofegat dins de la història d’Alemanya, d’Anglaterra, de França o de l’Eslgésia. I és precisament perquè ha sigut sempre un instrument que ha conservat unes característiques nacionals ferotgement típiques. El problema català, per la part que té de crítica d’Espanya, revolta fins les entranyes la gelosia natural d’un poble, i això sobretot perquè nega una història. Per aquest cantó, doncs, les coses són encara més clares. I davant de la fatalitat ofensiva que té el nostre problema, no hi ha dret, si es vol conservar una posició catalanista honrada, a buscar un punt de sortida. No. No hi ha sortida."

(Fragment de Pla que l’autor diu extreure d’una revista a l’exili. Pàgina 337)

“Quin dia, però, ens adonarem que el material més infecte és el d’aquest tipus d’intel·lectual semianalfabet, espessament provincià, que es passa la vida donant consells de moderació i demanant el “fino y gracioso escepticismo” a totes les persones una mica ben orientades? Quin dia serà, però, que el públic es donarà de baixa de La Vanguardia, per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat? Si sentiu en Calvet, com si sentiu l’Escofet, si haguéssiu sentit ahir l’Oliver, el pobre fracassat, us faríeu creus de viure en un país tan tronat, tan deixat de la mà de Déu, tan insuportable. Si algú té raó, se li estira l’americana, tot recomanant-li calma i serenitat”.

(“El perfecte ridícul”, La Publicitat, Febrer de 1926).

La identitat de l'opi del poble (II)

Perdoneu per l'absència, però les festes majors i la canícula estiuenca passen factura.

Permeteu-me un apunt ràpid.

Arrel del text que vam escriure sobre la identitat i el futbol (llegiu aquí), s'han escrit coses força interessants a la xarxa.

Una d'elles al bloc del valencià i historiador de la UPF, Vicent Baydal. Aquí i aquí.

Tot plegat, però, prové del bloc del sociolingüista Natxo Sorolla, que s'ha dedicat a "jugar" amb les dades. D'elles n'ha tret un gràfic d'allò més interessant, creuant l'interès per la selecció espanyola i l'eix esquerra-dreta. Us l'adjunto. (Aquí teniu l'apunt).

dijous, 23 juliol de 2009

Incomplir l'Estatut, un error estratègic?

La manca de suport mediàtic que tenen les crítiques de CiU al pacte del finançament no està ajudant a tenir en compte la gravetat d’haver incomplert l’Estatut. Aquest fet es manifesta en diversos aspectes però, sense cap mena de dubte, la qüestió de la bilateralitat és cabdal. La mostra de la gravetat d’aquest incompliment és la manca de resposta que ha trobat per part del Govern, que ha rebatut les crítiques de CiU en gairebé tots els aspectes excepte en aquest.

La bilateralitat és un element clau que es contemplava a l’Estatut de manera clara: (Article 210. 1.) La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. (...). Malgrat aquesta claredat l’acord entre el Govern i el PSOE no contempla aquest precepte i considera explícitament que de fet no cal que es reuneixi la Comissió Mixta abans d’arribar a cap acord. Això és el que va succeir dimecres passat amb l’acord del Consell de Política Fiscal ja que la Comissió no s’havia reunit prèviament.

Aquest incompliment planteja dues qüestions preocupants. En primer lloc, és un incompliment d’un text legal que, per tant, queda en paper mullat abans de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional en un títol tan delicat com el finançament. En segon lloc, la bilateralitat té un element de fons que tampoc pot ser menystingut. Aquest principi significa que les negociacions s’han de dur a terme de manera directa entre els dos governs i no pas de manera multilateral. Saltar-se aquesta forma de negociació certifica acceptar la impossibilitat de negociar un sistema propi de finançament.

Per tot això, la vulneració de l’Estatut pot resultar ser un error estratègic que no s’hagi calculat prou bé. Malgrat que el pacte del finançament podia convenir al Govern català i a la Generalitat per la situació límit a que s’havia arribat cal fer-ne un anàlisi realista. Amb un pacte que no se’n han assegurat les xifres concretes i que contempla uns terminis incerts (que també vulneren l’Estatut) no sembla que es pugui albirar un horitzó gaire prometedor. Malgrat l’alça de diners en termes quantitatius que es dedicaran a les Comunitats Autònomes; per Catalunya qualitativament és un mal pacte ja que queda subjecte a futures negociacions i no concreta les xifres.

Ara, d’una banda, caldrà veure si ERC continua defensant la solidesa d’aquest acord de cara a les properes eleccions; de l’altra, determinar si CiU seguirà apostant fort amb la crítica al finançament i farà propostes sobiranistes com ara la defensa del concert econòmic.

Publicat a Crònica.

dilluns, 20 juliol de 2009

La identitat de l'opi del poble

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha decidit realitzar una enquesta (o incloure unes preguntes a una part d’ella) per saber el perfil dels afeccionats als equips de futbol. Els resultats, segons llegim a la premsa, són els següents: la dreta sociològica és majoritàriament del Madrid, mentre que l’esquerra simpatitza amb el Barça. En termes de partit, només el 13,7% dels votants del PP simpatitza amb el Barça, percentatge que puja al 26% entre el PSOE i al 30% entre els d’IU. Només un 25% dels votants d’IU simpatitza amb el club blanc, fet que el converteix en l’únic partit d’àmbit estatal que compta amb més simpatitzants del barça que del Madrid.

L’estudi es prodiga amb més preguntes i alguna que altra fotesa, a més d’alguna interpretació periodística que obvia els (sagrats?) marges d’error. No sé si calia fer un estudi d’aquestes característiques per saber el que tothom sap. Potser, com diu un company del Pati, no cal mirar-se els números per saber que el sol sortirà cada dia (company: Hume et diria que és l’experiència la que et fa creure que el sol surt cada dia, però no tenim cap garantia que sortirà demà! Però diria que això ja és un altre tema...).

L’enquesta del CIS m’ha recordat a un article que vaig llegir recentment de Ramón Llopis, i que em va deixar astorat sobre la quantitat de producció (diguem-ne: acadèmica o amb pretensió de) que s’ha fet sobre la capacitat del futbol d’integrar, alienar i de nacionalitzar. El podeu llegir aquí.

Fa un temps Camacho, Del Bosque o Cruyff van declarar que els mediocres resultats de la selecció espanyola es devien a la falta de sentiment nacional dels espanyols i, més concretament, dels seleccionats, fet que els fa perdre nervi, competició, il·lusió i bravura en la lluita”. L’argument, que s’assentava sobretot en la manca d’èxits de la selecció espanyola a nivell internacional, ha caigut pel seu propi pes. Sovint s’ha negat que existeixi la capacitat d’un equip de nacionalitzar un col·lectiu (fent política o no, això ja és un altre tema). En tot cas, el podríem encabir en el món del nacionalisme banal (aquí en Marc en parla, l'Aubachs o ho fa aquí i en d'altres enllaços que trobareu remenant). I l’èxit d’un Estat, d’una empresa o d’un equip de futbol n’afecten el resultat global.

En el seu estudi, Llopis presenta les següents dades sobre el seguidors del barça:

Per desgràcia, no presenta les mateixes pel Real Madrid (potser perquè no les té), fet que fa inevitable veure si aquesta associació “país-equip” també es produeix i, sobretot, en quina envergadura en el cas del club blanc.

En definitiva, Llopis conclou: “Amb la creació de l’Estat de les autonomies s’ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial” [??]. “Així doncs, la globalització suposa un repte per a la construcció de la identitat de l’Estat-nació, també en el cas del futbol. Els Estats han perdut la seva capacitat de perfilar una identitat comuna i l’esfera cultural esdevé més plural”. “En definitiva, la separació del futbol de l’espai Estat-nació es manifesta en una pluralització identitàries de la qual afloren identificacions múltiples i pertinences diverses”.

Es poden arribar a aquestes conclusions estudiant només el perfil de l’afeccionat del barça i el suport a la selecció espanyola? Tanmateix, si el futbol és el catalitzador d’uns determinats sentiments col·lectius, per què només ho haurien de ser per una part?


Pd/ Per cert, un company em recorda que enguany la nota de tall de CC Polítiques ha sigut d’un 5,82. Els professors del Pati Descobert que es preparin...

diumenge, 19 juliol de 2009

Qui té raó?

Llegint avui el diari em pregunto:

Tenen raó ells?


O potser els altres?

Es troba la resposta aquí?

dimarts, 14 juliol de 2009

Economia i ecologia

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d'Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

El CILMA en el seu informe assegura que l’anàlisi dels costos i els beneficis de soterrar el pas de la línia elèctrica no es pot fer exclusivament en base als costos directes de la realització de l’obra: “si només es consideren costos d'inversió, soterrar la MAT costa sis vegades més que la solució aèria”; tanmateix, si s’assumeix el valor de les propietats (valorades en dos milions d'euros per quilòmetre) i la devaluació patrimonial del territori, la diferència s'equipara. De fet, empren per fer més gràfica l’explicació el següent paral·lelisme: “Si a les comarques gironines se'ls atribuís un valor d'existència que fos tan sols d'un quart del valor que la Unió Europea ha atribuït als Pirineus, la millor opció ja seria el soterrament de la MAT”.

En aquest article no tenim interès en abordar el tema concret de la necessitat de soterrar la MAT sinó que volem emprar aquest cas com a mecanisme exemplificador de la necessitat d’incorporar en l’economia els costos (o beneficis) econòmics que se’n deriven de la seva interacció de l’home amb el medi ambient.

L’economia tradicionalment ha partit de la premissa que els únics costos que s’han d’atribuir al preu d’un producte són els directament i indirectament associats amb l’elaboració del producte o prestació del servei. Així, podem comprar actualment per exemple bitllets d’avió a preus completament irrisoris, que obvien per complet els 12kg de diòxid de carboni per persona i vol que emet cada trajecte. O, igualment, podem trobar al supermercat fruita vinguda de l’altra punta del planeta a preus més baixos que la pròpia fruita local.

El creixement al llarg del segle XX –i principis del XXI– s’ha dut a terme mitjançant l’ús extensiu dels recursos naturals, menant-nos a una situació que ja ben poca gent creu que pugui sostenir-se. L’economia del segle XXI ha d’incorporar en els seus càlculs de racionalitat econòmica les despeses que van associades al desgast dels recursos naturals i l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera, i el que és més important, és que aquesta nova línia d’actuació s’ha de dur a terme independentment del color polític del governs de torn. Malgrat que tradicionalment les esquerres han estat les més sensibilitzades en aquests temes, no sempre això ha estat així com s’ha fet recentment palès amb el cas dels conservadors britànics de David Cameron en front al laborisme de Gordon Brown.

És cert que l’assumpció del desgast dels recursos naturals i de les emissions de pol·lució pot resultar en alguns casos bastant dificultós donada la vaguetat dels conceptes. En tot cas, la millor tasca que es pot dur a terme en benefici del medi ambient i de la sostenibilitat del planeta és la conscienciació de població sobre els beneficis que ens aportarà a tothom el viure en un món més verd.

I probablement, la millor manera de començar a conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica és precisament la comptabilització de les despeses mediambientals sobre la gran majoria dels productes que consumim, tal i com des del CILMA han fet amb l’estudi sobre la necessitat de soterrar la MAT.

Amb tota seguretat aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt arribem a prendre decisions que són totalment irracionals. I és que ja se sap, fins que no ens fan gratar la butxaca hi ha ben pocs incentius per col·laborar...!


Article publicat a Crònica

dilluns, 13 juliol de 2009

Professor Requejo

La setmana passada el setmanari El Temps realitzaven una entrevista al catedràtic de teoria política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo, en el marc d'un anàlisi sobre el present i el futur de Catalunya.

Cal recordar que Ferran Requejo, tan sols 3 o 4 anys ençà era un ferm defensor de l'Espanya federal i plurinacional. Vegem mitjançant amb unes quantes cites extretes de la revista, on ha quedat el seu federalisme:

"Zapatero passarà a la història com a "Zapartero I, El Embustero"

"el camí de l'autonomisme i el federalisme són morts"

"els partits catalanistes han d'avançar en allò que dic l'independentisme en castellà. Cal penetrar a l'àrea metropolitana, a les classes mitjes i baixes, fer entendre que paguen molt més del que reben"

"avui, part del discurs independentista és encara molt primari, poc elaborat i, de vegades, molt sectari"

"cal una estratègia de confrontació. Això vol dir mesures radicals, desobeir agunes lleis. Hem de començar a proposar com a una opció estratègica la desobediència civil"

"estic a favor del consens trasnversal entre partits, i del consens entre forces independentistes, amb lideratges i programes clars -i que es deixin de romanços de grupuscles adolescents- que permetin de crear moviments potents. Les alternatives independentistes, si són sectàries, són condemnades al fracàs"

"jo era federalista, defensava, fins fa poc, una tesi del federalisme plurinacional. Actualment m'he radicalitzat perquè veig que això és inútil. Espanya no té cap interès en federalitzar-se"

dimecres, 8 juliol de 2009

Els polítics a ritme de pop

La recent mort de Michael Jackson m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps sobre la influència dels músics i, sobretot, de les estrelles musicals en la política. La pregunta de fons del text era: realment importa que gent famosa, de la música, l’esport o algun altre món de color de rosa doni suport a un determinat polític?

Sabem prèviament que la influència dels cantants i les estrelles en èpoques de manca de llibertats democràtiques és elevada. Els Setze Jutges, a casa nostra, o els diferents grups de rock durant la revolució taronja ucraïnesa en poden ser només uns exemples. La gent busca referents i, d’alguna manera, els cantants assumeixen aquest rol.

Però, quin és l’efecte en democràcies ja consolidades?

Com en tantes altres qüestions, els americans ja fa temps que ho estan analitzant. John Street distingeix entre dos tipus de celebrity politicians: el primer és aquell polític o candidat elegit que fa servir elements de la seva celebritat per representar un grup o una causa. El segon és la celebritat que usa la seva popularitat per parlar en nom de l’opinió pública. Potser a Street li manca aquell polític que, amb absència de popularitat o amb voluntat de reforçar-la, fa servir estrelles externes com a mitjà de màrqueting. (Per cert, Street acaba concloent que els polítics “cèlebres” són coherents amb els mecanismes de representació política, fet que no significa que tots ells utilitzin mecanismes correctes).

Als Estats Units no és estrany que els famosos donin suport als polítics. De fet, és plenament normal. Aquí, alguns famosos que han fet el pas, com Sala-i-Martín, han estat criticats.

Potser l’exemple més clar d’impacte mediàtic a través dels famosos s’ha donat en la darrera campanya d’Obama. El cas més paradigmàtic va ser quan va rebre el suport d’Oprah Winfrey, una vertadera mite pels nord-americans. Com a exemple: l’any 2007, Winfrey va seleccionar un sorbet de taronja com un dels seus favorits. Una setmana després la companyia va vendre el triple que en setmanes normals.

Però tornem a la política. En un article de Moore i Garthwaite, en el qual analitzen el conegut ja com a “Oprah effect”, troben que, entre els lectors de la revista d’Oprah, el vot a Obama és significativament alt. Fins i tot, els autors arriben afirmar: “Els nostres resultats suggereixen que l’aprovació d’Obama per Winfrey li va donar un milió addicional de vots”. Sorprenent?

En un altre article, Garthwaite i Moore estudien l’impacte del suport dels famosos entre els primers votants (els que tenen entre 18 i 24 anys). En concret, intenten trobar què els influeix a l’hora d’emetre el seu vot. Els resultats són els següents (els nombres són una mitjana entre l’escala d’1, influència baixa, i 7, influència alta):

Una anàlisi estadística més detallada dóna als autors que la principal influència, a banda de la família, és la dels anuncis de famosos.

Sigui com sigui, a casa nostra, aquesta realitat és encara aliena. L’últim que va intentar portar un músic a un acte de campanya, Pasqual Maragall, encara ho recorda. Precisament per les vegades que el seu tall de veu es va repetir a l’APM...

Pd/ Un altre tema és perquè la mort de Jackson em porta al cap tres articles. Però això diria que ja és problema meu.

dimarts, 7 juliol de 2009

Itàlia i el G8

La política italiana viu un sacseig constant. Antecedent dels grans moviments europeus, segons diu Maragall en les seves memòries, o signe de la crisi de la democràcia a Europa, segons Juliana a La Vanguardia, el país es mou entre la caiguda permanent i la resurrecció constant.

Aquests dies vivim un nou episodi. La preparació de la trobada del G8, “caothic”, segons The Guardian, pot afectar de nou la seva reputació. Com llegim a alguns mitjans, ja hi ha qui demana la seva expulsió d’aquest selecte club. Es critica que només hagi destinat el 3% de les ajudes promeses al desenvolupament de les regions més pobres del món i que hagi retallat un 50% l’ajuda exterior.

Segons es comenta, si Itàlia marxa del G8 (possibilitat que un servidor veu altament improbable), Espanya podria ocupar el seu lloc. Tot plegat, mentre l’eurocentrisme de la trobada es veu com a excessiva i ja es fan passes per constituir el G13, amb països com la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o Sud-Àfrica.

Itàlia és, avui, un cas paradigmàtic que trenca amb algunes de les associacions fetes sovint a la lleugera. U. Un país pot funcionar malgrat que el clima polític sigui enrarit (no en va, la regió industrial de la vall del Pö és la que resisteix millor a la crisi global). Dos. La rendició de comptes dels polítics presumptament corruptes no sempre es produeix.

Moltes de les tendències actuals italianes, les ombres i les crisis, es viuen, tot i que a petita escala, al nostre país. Em deia un amic que els italians saben viure en crisi permanent sense que les seves vides s’alterin excessivament.

Itàlia. Un país que ha seduït al món des del Renaixement i que ha marcat tendència a Europa, des del feixisme al món dels negocis. Probablement Indro Montanelli tingui raó i “no és necessari reformar el sistema electoral, ni les regles. Cal reformar els italians”.

Potser sí. Però no només els ciutadans, sinó la vida col·lectiva que tots ens dotem per viure en comunitat.

dijous, 2 juliol de 2009

El nostre petit homenatge

La cultura catalana no és una cultura petita. Per població, és equiparable a moltes cultures mitjanes d’Europa i de fora d’ella; per bagatge cultural, som una història d’èxit; per empenta col·lectiva, un cas digne d’admirar. Com Baltasar Porcel, sóc dels que penso que patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya quan, en realitat, i malgrat tots els malgrats, som una realitat col·lectiva en construcció i amb més actius que balanços pessimistes. Per això, en un dia com avui, el que probablement sigui el més gran dels prosistes en llengua catalana de l’últim terç del segle XX, mereix tots els honors. No us espereu grans homenatges o brots d’estima popular. Potser tampoc cal.

Però, des d’aquí, avui m’ha semblat massa banal mantenir les notes de la selectivitat i he decidit recordar algunes de les seves frases. De literatura i, com no, de política.

Hi ha determinades tertúlies que són una banalització de la societat”.

Anem cap a una societat amb una elit lectora i una massa no lectora. Els diaris són cada vegada més dirigits a les elits”.

Hi ha publicacions subjectes a l’opinió d’un partit polític o d’uns interessos determinats i diaris on jo no voldria escriure”.

Mai no dic que tinc la raó, exposo la meva raó. Allò que no s’ha de fer és enganyar; mai no he escrit res que no cregués [...] Més que l’objectivitat, és que les regles de joc han de ser exigents: pots tenir una teoria diferent però has de sostenir-la. No s’han de dir mentides i els diaris a vegades en diuen, de mentides”.

Tinc una mala opinió del columnista en general; jo no els llegeixo perquè són un perill per a algú que treballa en el tema”.

A Catalunya, a part de la conya ‘progre’, hi ha por a dir el que la gent pensa: el políticament correcte fa estralls. Predomina massa una opinió banal i mancada de qualitat”.

dimecres, 1 juliol de 2009

Les notes dels futurs politòlegs

Aprofitant que d'aquí poc sortiran les notes de tall, he remenat per veure l'evolució de les notes de tall per accedir a les universitats catalanes on s'estudia Ciències Polítiques.


Algú s'atreveix amb la del 2009?