dilluns, 30 març de 2009

L'esquerda rural/urbà: paradoxes agrícoles

Aquest va ser el títol de la ponència que un membre del Pati, Marc Sanjaume, va oferir el passat 24 de febrer a l'empara de la Institució Catalana d'Estudis Agraris (web), secció que pertany a l'Institut d'Estudis Catalans (web).

En el butlletí electrònic que edita la institució (el qual ha sortit aquest mes de març i és d'accés obert), fan referència a aquest acte i vinculen un text que el mateix Marc va publicar a El Pati Descobert: es titulava Paradoxes agrícoles.

Per què es protesta?

Han estat uns dies molt agitats als carrers de les diferents ciutats de l’estat espanyol. Només aquesta setmana hi ha hagut manifestacions contra Bolonya, la manifestació d’empresaris i autònoms, i la manifestació contra l’avortament que s’ha celebrat diumenge. A l’Estat espanyol tot i tenir una de les taxes més baixes de participació política, destaca el fet que la protesta (assistència a les manifestacions) té un percentatge molt alt comparat amb la resta de països europeus. Ja que aquests últims participen més políticament en altres àmbits com ara les associacions.
La protesta històricament s’ha associat a diferents factors. Com ser estudiant, ser jove i tenir una ideologia d’esquerres. Aquest últim factor ha anat perdent força a mesura que passaven els anys. És a dir, s’ha donat la “normalització” de la protesta. Anteriorment l’esquerra ostentava el monopoli, ja que qüestionava el sistema capitalista i amb la protesta pretenia el canvi social. Però d’uns anys ençà la protesta política, més en concret les manifestacions, són un instrument utilitzat des dels partits polítics -abans s’organitzaven per agents no tan institucionalitzats- i per tots els colors polítics (per exemple veiem manifestacions contra el matrimoni homosexual, contra l’estatut, manifestacions “de les corbates”, manifestacions pro-vida...). D’una altra banda, també es produeix un fet diferencial entre territoris. Així es constata que hi ha diferències de protesta entre Madrid i Catalunya en referència a la freqüència i temàtica de les manifestacions. A Madrid, s’aglutinen més nombre de manifestacions ja que es aquí on es concentren més poders/competències i per tant es pot reclamar més. A més a més, les manifestacions que se celebren a Madrid tenen una temàtica més “de dretes”, ja que en aquesta comunitat autònoma el PP té més capacitat de mobilització. En canvi, a Catalunya la temàtica de les manifestacions no es consideren properes a l’eix ideològic de la dreta. A més, moltes d’aquestes manifestacions sorgeixen amb una temàtica pro-nacionalista.

Però perquè s’han produït tantes manifestacions últimament? Hi ha dos fets que poden explicar que es produeixi aquest canvi de context de mobilització política (sense voler entrar al factor d’anàlisi meso de l’acció col·lectiva, ni al factor del capital social.) 1) Quan més alt sigui el grau de desafecció institucional, la desconfiança a les eleccions i institucions i el sentiment d’identitat nacional, més mobilització es produirà. Si ens fixem al primer gràfic veiem que l’índex de satisfacció política va decaient, fins a arribar a graus d’insatisfacció elevats. A més, al segon gràfic mostra com evoluciona la in/satisfacció segons la des/vinculació dels ciutadans. S'observa que aquells ciutadans integrats han incrementat molt la seva insatisfacció. Són aquests els més implicats a la res pública.


Evolució de l'Índex de satisfacció política

Font: CEO març 2009




Evolució de la in/satisfacció segons la des/vinculació dels ciutadans

Font: CEO març 2009


2) La protesta política també dependrà de les avaluacions que facin els ciutadans de l’eficàcia de la seva participació a la política. És a dir, quant més gran sigui l’eficàcia interna dels ciutadans, creuran que les seves accions seran més eficaces, i per tant protestaran més.


Font: CEO febrer 2009



Encara que no veiem un augment substancial del percentatge de la gent que creu que pot influir en el que fan els polítics. Potser els actors clau -els líders- de les organitzacions que convoquen manifestacions sí que veuen que poden influir, i per tant aquests han mobilitzat a més població.

En conclusió, la protesta s’ha convertit en un instrument utilitzat per tots els partits polítics, i donant-se diferències territorialment en aquesta activitat. La insatisfacció política s’ha convertit en el caldo de cultiu perquè hi hagi un augment de la protesta.

divendres, 27 març de 2009

¿Per què hi ha tanta corrupció a l'Estat espanyol?

Aquesta pregunta d'investigació és la que es planteja avui al diari El Pais el professor Lapuente Giné. I apunta, i discuteix, diverses variables independents que poden explicar els nivells anormalment elevats de corrupció a l'Estat espanyol respecte les democràcies liberals occidentals:

- V1. Cultural: Forma part del caràcter mediterrani (picaresca postfeixista que diria un altre professor) robar diners públics, fer tractes de favor, pagar suborns, etc...Aquesta variable no el convenç: ens porta a un problema d'endogeneïtat: què és primer, la cultura corrupte o un disseny institucional que l'afavoreix? La literatura ha demostrat que determinats dissenys institucionals afavoreixen la corrupció, i pertant generen una cultura de corrupció (no pas a la inversa).

- V2. Disseny institucional: Segons l'autor aquesta explicació és la més plausible. El disseny institucional espanyol és dels que té més càrrecs polítics de les democràcies europees. En una ciutat d'entre 100.000 i 500.000 habitants arreu d'Europa depenen del partit X que guanya les eleccions unes tres persones. A l'Estat espanyol en depèn tota una xarxa de persones.

Nosaltres hem pensat que s'hi pot afegir una tercera variable:

V3. El rendiment de comptes de la ciutadania. Si observem una taula de corrupció percebuda veurem que la posició del nostre Estat està lluny de ser la que li pertoca ( tot i que potser ha pujat el darrer any). Dades de Transparency International.



Considerem que la preocupació de l'electorat per aquesta qüestió és cabdal perquè els partits polítics estiguin obligats a actuar amb transparència i honestedat. I que qualsevol variació del disseny institucional per intentar solucionar el problema de la corrupció només es podrà implementar si compta amb un grup de pressió de la societat civil que hi doni suport ja que, tal com demostra l'article del professor Lapuente Ginés, és molt difícil que les porpostes es facin des dels mateixos partits.

dimecres, 25 març de 2009

Inestabilitat llatina

L'altre dia un company de doctorat va presentar el seu projecte de tesi que, a grosso modo, intenta captar l'impacte que la violència ha tingut en la política a l'Amèrica Llatina i, sobretot, en la percepció que en tenen els ciutadans. La qüestió no és sobrera.

De fet, el tema em va fer pensar en un treball que vam fer a segon de carrera (Política Comparada I) sobre la inestabilitat i els canvis de règim a cinc països de l'Amèrica Llatina. Us deixo un gràfic que va fer un company. Certament, no sembla que hagin tingut períodes plàcids.

diumenge, 22 març de 2009

Un ciutadà, un vot?

De la promoció de politòlegs que fa uns anys vam sortir de la UPF i vam seguir vida acadèmica a la universitat (no en som gaires o, més ben dit, som quatre gats), en Pablo ja ha fet la seva primera aparició pública. Concretament, en un article publicat a la Revista de Estudios Políticos (web), intitulat “La desigualdad y el valor de un voto: el malapportionment de las cámaras bajas en perspectivas comparadas”. És un article difícil per gent no avesada a la ciència política quantitativa (modèstia a part), però intentaré fer-ne un resum amb les paraules que el mateix Pablo utilitza.

Molts sistemes electorals, com el català, tenen un problema de malapportionment. Què és això? Aquest és un fenomen que es produeix quan hi ha una desviació entre el percentatge d’escons que es trien en un districte i el percentatge de població amb dret a sufragi passiu. Perquè m’entenguin, farem servir un exemple del cas català: quan hi ha eleccions, es posa de relleu que Lleida escull un diputat amb menys vots que Barcelona. Per tant, en el sistema català, hi ha malapportionment. Com bé diu en Pablo, aquest efecte té conseqüències normatives: trenca el principi democràtic d’“un home, un vot”. És a dir, que Lleida tria un diputat amb menys vots que la resta.

L’article busca respondre a la següent pregunta: per què tenen més aquest biaix alguns països que altres?

En el text es mostra que la desigualtat d’un país explica l’existència de malapportionment.

Entre moltes idees, la conclusió principal a la qual s’arriba és la següent: “El principal mecanisme causal que argumento és que les elits van dissenyar un sistema electoral esbiaixat amb la intensió d’obtenir avantatge en la competició electoral o, com a mínim, assegurar-se una quota de representació. Per això, van aprofitar la desigualtat existent en el país i van sobrerrepresentar les àrees més despoblades, que són al mateix temps les més rurals i conservadores, confiant en obtenir així més avantatge” [la traducció és meva].

La lògica és clara. Els països del sud d’Europa, Amèrica Llatina i Àfrica són els que tenen més aquest biaix. Així, els notables i cacics rurals van aprofitar els desequilibris territorials per donar més pes als districtes en què la base electoral era més forta. D’aquesta manera, la victòria era més fàcil.

Pels curiosos, us deixo la llista dels països amb més malapportionment:



Nota: Dels que vam fer l'assignatura de Sistemes Electorals del Màster en Ciències Polítiques i Socials de la UPF en som tres els que hem tingut l'oportunitat que algú d'allà fora ens accepti un article a una revista. Al Pati us anirem explicant les diferents investigacions! Per cert, espero que el Kanciller no em mati per haver-me deixat alguna cosa important... :p

divendres, 20 març de 2009

La confiança en el futur del Govern

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. Aquest era un dels molts eslògans que des del PSC es va utilitzar per captar el vot a les passades eleccions generals. Vist el resultat, 25 diputats, l’estratègia va funcionar, tant des del punt de vista de la mobilització electoral, com des de la capacitat per atraure el vot útil (en parlàvem aquí, per exemple).

Des del punt de vista del vot econòmic, aquest resultat era poc comprensible. Key ens diu el següent: “el votant és simplement un avaluador d’esdeveniments, resultats i accions del passat. Jutja retrospectivament; anticipa el futur només en la mesura en què fent expressa la seva aprovació o desaprovació del què ha succeït abans. Els votants poden rebutjar o aprovar el què han conegut. Però no és probable que se sentin molt atrets per promeses sobre quelcom nou i desconegut”.

Cert és que els resultats econòmics de l’executiu durant la primera legislatura van ser positius, però les dades del moment indicaven que la valoració dels ciutadans sobre l’economia es balancejava a l'entorn de l’aprovat. Tampoc els esdeveniments recents (crisi de les infraestructures, crisi política...) donaven molts factors positius als socialistes per rebre aquest suport massiu.

Per tant, contradient a Key, sembla dubtós que la valoració del passat fos l’única que empenyés els socialistes fins a quotes gairebé històriques.

Com s'ho van fer?

L’estratègia socialista es va basar en tres grans puntals:

a) La promesa de la llum al final del túnel. D’acord amb aquest argument, les condicions econòmiques (o les condicions de Catalunya) millorarien com a conseqüència de les polítiques, però només després de creuar un “riu de llàgrimes”. És un argument intertemporal. Com diu Maravall, “en vez de pan para hoy y hambre para manyana, la promesa consiste en hambre para hoy, pan para mañana”.

b) El caràcter inevitable de les polítiques: De fet, l’argument utilitzat habitualment per la ministra va en aquesta línea: “Són necessaris els problemes a rodalies perquè la xarxa de trens es modernitzi”. L’argument és simple: no hi ha alternativa si es vol avançar.

c) Una oposició de la qual es desconfia: Potser el més important. Quan la por a l’oposició és alta (i la credibilitat de l’oposició escassa), augmenta l’autonomia dels governs. És a dir, disminueix el control sobre el seu caràcter representatiu. S’utilitza la imatge del “bon” partit com un poderós instrument simbòlic amb la finalitat de mobilitzar als votants que recelen de l’oposició.

Per què recupero aquest anàlisi?

Fixin-se que de tots tres punts (sobretot del primer i l’últim), se’n dedueix una certa “confiança prospectiva”. És a dir, demanar el vot pel que queda per construir i no tant en base a la valoració del què s’ha fet durant el passat.

I quan es demana la confiança en el futur i els “temes” no avancen, és més fàcil que la gent quedi desenganyada. La intenció electoral que els diaris van mostrant es manté, però la volatilitat creix (dades del CEO). I, com no, el partit que governa n’és el principal perjudicat. Dit d'una altra manera, les orelles del llop s'estan començant a veure. I, si no, mirin el següent gràfic.

dimecres, 18 març de 2009

Les ulleres ideològiques

Xafardejant he trobat aquestes dades que mostren que les "ulleres ideològiques" actuen sempre, fins i tot en temps de crisi. El seu filtre fa que les circumstàncies o situacions s'interpretin de forma subjectiva i, a més, la conjuntura política tingui alguna cosa a dir-hi. El cas més fefaent és el dels votants del PSC, menys crítics que la resta de ciutadans amb la situació de l'economia catalana.


Així doncs, la pregunta més interessant és la que ens hem de fer en termes contrafàctics: sortirien les mateixes dades si qui governés no fos el PSC?

dissabte, 14 març de 2009

Va servir d'alguna cosa els 10Mil a Brussel·les?

Els seus detractors han utlitzat bàsicament dos arguments per defensar la seva posició: que no ha tingut prou repercussió internacional ja que Brussel·les és una mena de manifestòdrom continental; i que no va arribar als 10.000 assistents fixats com a objectiu i per tant va ser un fracàs rotund.

Començant pel segon argument, és important tenir present que en essència parlem d’una acció col·lectiva. Així, vist des d’aquest punt de vista, existeix una norma bàsica que ens pot ajudar: allò que és important no és el nombre d’assitents absoluts sinó els relatius a les espectatives. O sigui: la resta entre el nombre d’assistents reals i els que els participants hi esperaven trobar (és a dir: assitents reals – assitents esperats). Sense tenir dades fiables (3.000 segons la policia belga i 10.000 segons els organitzadors) es pot afirmar que el resultat de l’operació és positiu: n’hi havia més dels que els assitents hi esperaven trobar. El corol·lari d’aquesta norma de l’acció col·lectiva és que si això succeeix, quan es torni a repetir una acció de les mateixes característiques probablement creixerà el nombre d’assitents. Un exemple més simple, però molt il·lustratiu, és el de les festes a casa dels amics. Si un amic fa una festa i no sabem com anirà és probable que el primer cop que la faci hi anem amb certs dubtes sobre si hi haurà molta colla per fer gresca o hi haurà quatre gats. Si aquesta primera vegada hi trobem molta colla segur que a la propera hi intentarem anar avisant a d’altres amics que no hi van anar la primera vegada. Doncs bé, la satisfacció dels manifestants a Brussel·les pel que fa l’assitència era prou generalitzada per afirmar que la repetició de l’acció col·lectiva podria ser un èxit.

Pel que fa l’argument de la poca repercussió internacional és una crítica parcial. És cert que d’aquesta mobilització segurament no se’n ha assabentat ni el president de la Comissió Europea ni la ciutadania de més enllà dels Països Catalans. No obstant, aquest era un objectiu entre d’altres. Probablement la repercussió més interessant de la mobilització és la que hagi pogut tenir a casa nostra. Això és així perquè el context polític i organitzatiu segurament no permetia una manifestació com les del 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007 als carrers de Barcelona. Enmig d’una negociació pel finançament i de la incertesa de la sentència de l’Estatut els partits catalans haguessin evitat moblitzar el seu electorat. D’altra banda, la situació interna de la Plataforma pel Dret de Decidir tampoc semblava ajudar a mobilitzar. En canvi la manifestació més allunyada i per tant menys lligada a la problemàtica del context, feta a Brussel·les, ha estat una demostració de vitalitat del moviment de la societat civil pel dret de decidir salvant els esculls organitzatius gràcies a predisposició dels participants a assumir uns costos elevats.

En resum, doncs, es pot dir que la manifestació ha servit per dues coses que no són pas menors. En primer lloc, fixar un llindar de participació que sembla superable però que els participants no s’esperaven. Això és positiu de cara a futures mobilitzacions d’aquest caire: a molta distància i per tant amb uns costos de participació elevats. En segon lloc, ha permès demostrar la vitalitat de la societat civil catalana en un moment que potser es podia qualificar de crític per una mobilització a casa nostra.

Publicat a Crònica.

dijous, 12 març de 2009

A dreta i esquerra de la corrupció

El filòsof i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques, Reyes Mate, publicava avui a El Periódico un interessant article (“El colom i la serp”) a propòsit dels darrers casos de corrupció que hi ha hagut a diferents punts de l’Estat. Mate sosté que “en l’origen de l'esquerra hi ha l'experiència d'una lluita contra els poders establerts sense cap més arma que la raó, els valors universals i una clara sensibilitat per les injustícies”. L’autor rebla el seu argument dient: “L'opinió pública tolera els escàndols a la dreta (premiant-los, en casos com el de Carlos Fabra, amb més bons resultats electorals) i no a l'esquerra perquè té assumit que, per a la dreta, el valor polític de referència és el poder i, per a l'esquerra, haurien de comptar també els valors morals. De la dreta esperen eficàcia, i de l'esquerra, que sigui solidària i austera, pròxima i sensible als problemes del carrer”.

A banda de les repercussions polítics que generen els casos de corrupció (aquí un exemple) és d’interès observar si hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta respecte la mala gestió dels afers públics. L’abril del 2007 el CIS inclogué la següent pregunta: “Pensa vostè que entre els polítics hi ha més, igual o menys corrupció que a la resta de la societat?”. Si mirem les respostes segons la posició ideològica de l’individu (esquerra-dreta), els resultats són els següents:


A excepció de l’extrema esquerra, no sembla que hi hagi diferències entre les diferents posicions. No podem dir que la dreta, doncs, sigui més desconfiada que l’esquerra (ni viceversa).

Un altre indicador de (des)confiança és el que mostra la següent qüestió. Aquí les diferències apareixen com a més clares:



Vegi’s que la dreta tendeix a considerar com a menys transparentes les decisions que prenen els polítics i que l’esquerra sembla confiar més en el què fan els seus representants.

Estadístiques a banda, Reyes Mate obvia que l’avaluació dels partits acostuma a passar pel filtre ideològic i partidista. Els individus tendeixen a valorar de forma positiva al seu partit de referència i, probablement, en cas de corrupció, tendiran a donar la responsabilitat a factors exògens (teories de la conspiració, per exemple). En canvi, els partidaris del partit a l'oposició tendeixen a tenir una mirada més negativa sobre alguns afers. Podria ser el cas del què s'intueix al segon gràfic.

Amb tot, és la ciutadania “tan severa amb els uns i tan comprensiva amb els altres?”, com diu Mate. Potser sí. Depèn de si són d’esquerres o de dretes? Achen i Barrels conclouen: “La retrospecció [valoració del passat] és cega. Quan els votants pateixen es tornen contra el govern, emparant-se en qualsevol possible elaboració cultural que els doni suport teòric”.

I fixin-se que no distingeix entre electors d’esquerra i de dreta.

diumenge, 8 març de 2009

La Catalunya del 2030

Fa un temps l’empresa em va enviar a un curs de projecció demogràfica organitzat pel Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB (web). En línies generals, el curs pretenia projectar la població d’un determinat municipi a llarg termini. Com que un servidor és un afeccionat sense límits a la política (malalt seria la paraula?) de seguida vaig trobar-hi una aplicació politològica. El que presento seran unes breus línies d’un experiment que he fet per projectar el Parlament de Catalunya de l’any 2030.

Agafo de l’Idescat la projecció de la població de Catalunya de l’any 2030. Recullo la informació per províncies, suposant que aquestes encara són la circumscripció electoral del país (escenari que, tot sigui dit, espero que no es produeixi i que, per fi, podem gaudir de l’esperada llei electoral catalana). Calculo la probabilitat de votar els diferents partits catalans segons l’edat de la persona i la trasllado a la cohort d’edats corresponent. És a dir, la probabilitat de votar al partit X l’any 2006 pel grup d’edat 20-25 serà, l’any 2030, la probabilitat de votar pel grup d’edat 30-35 (perquè hauran passat uns quinze anys). Per la nova generació (és a dir, per la generació que d’aquí trenta anys ja podrà votar), assumeixo que tindrà una probabilitat de vot igual a la mitjana de les diferents cohorts d’edat. D’altra banda, aplico l’abstenció mitjana de les dues darreres eleccions. Un cop fet, repartim els 135 escons aplicant la fórmula d’Hondt (aquesta eina ens hi ajudarà). Els resultats són els següents:


Vegi’s que CiU perd la primera posició en nombre d’escons i el PSC passa a ser la primera força més votada. Això es deu, principalment, a les cohorts de més edat. Entre la gent més gran, la probabilitat de votar a CiU era més alta que al PSC. Desapareguda aquesta cohort, el PSC gaudeix d’un escenari comparatiu més avantatjós.

Tanmateix, l’anàlisi grinyola per força bandes. Aquest cop, calculo la probabilitat de votar un determinat partit en cada una dels districtes. És a dir, assumeixo que no hi ha la mateixa possibilitat de votar a un partit a Barcelona que a Girona, per exemple. Així mateix, no assumeixo desplaçament de les cohorts. És a dir, la probabilitat de votar a un partit avui pels més joves serà la mateixa probabilitat que tindran els joves catalans de l’any 2030. Els nous resultats són els següents:

Ara l’escenari es reverteix i s’assembla més a la Catalunya actual. De nou, CiU obté la primera posició i millora resultats. Fixeu-vos també que en els dos escenaris el PPC té pitjor resultats que en l’actualitat. Probablement aquest fenomen es produeix perquè la probabilitat s’ha calculat a través d’enquesta i, sobretot a Catalunya, el vot declarat cap al PP mostra sempre xifres baixes.

No us prengueu aquest exercici seriosament (només faltaria!). L’objectiu era plasmar els coneixements adquirits en un àmbit allunyat de la demografia. Potser l’any 2030 la llei electoral serà una altra i aquest anàlisi serà absurd. Tan de bo.

dijous, 5 març de 2009

La confiança amb el ciutadà

"L’ideal democràtic concep les polítiques públiques de baix a dalt i, senzillament, no té en compte el fenomen del lideratge. El govern i els representants parlamentaris són escollits sobre la base d’un programa polític, que tracten de portar a terme un cop en el càrrec. El problema és que, d’acord amb els resultats de les recerques empíriques, els ciutadans de les democràcies modernes rarament assoleixen les competències mínimes que preveu la teoria democràtica. Per a la majoria de la gent, la política acostuma a ser una de les seves darreres preocupacions, i el seguiment que en fan, esporàdic i superficial. Així doncs, els electors tampoc no acostumen a conèixer les propostes de les formacions en competició, i fins i tot se’ls fa difícil identificar alguns dels trets més distintius dels seus programes. Aquesta visió pessimista de les capacitats dels ciutadans ha estat fortament contestada durant les darreres dècades pels investigadors electorals, que han tractat de descobrir la manera en què, malgrat les evidents limitacions, els votants aconsegueixen prendre decisions, si no totalment racionals, almenys «raonables», de tal manera que puguin exercir un cert control sobre els seus governants i garantir la representació dels seus interessos".

Guillem Rico. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Revista VIA (Centre d'Estudis Jordi Pujol).