La multiplicació dels pans i els partits

“El sistema polític català podria tenir els dies comptats”. Així començava un article que va aparèixer La Vanguardia durant el mes d’agost, temps en què l’oratge periodístic dedica forces esforços a especular i fer volar la imaginació. L’afirmació no era passatgera, sinó que es basava en un estudi realitzat pel politòleg i historiador, Xavier Casals, les conclusions del qual van ser titllades ràpidament d’apocalíptiques per alguns (tot s’ha de dir: nosaltres ens vam sumar a les crítiques, sempre amb certa recança, perquè encara no sabem per què ni per a qui s’ha fet l’esmentat estudi).

L’argument del què estudiava Casals sembla que en el darrer mes s’ha reforçat: entre casos de corrupció, poca cintura política i mitjans de comunicació que es dediquen a fer de portaveus del que va malament enlloc del que va bé, el sistema polític català ha quedat sacsejat. Predicadors (i venedors d’alfombres) pronostiquen un futur clar: un terrabastall electoral.

Què vol dir això?

L’estudi indica el següent: La gent està insatisfeta amb la política (que no desafecte). L’oferta actual de partits no la satisfà. Els partits estan en crisi. La demanda de nous partits puja. Com el mercat, si hi ha més demanda de partits, hi ha d’haver més oferta. Per tant, apareixeran nous partits, que suplantaran els vells, i les preferències dels ciutadans quedaran satisfetes.

Sí?

Lluny de voler reduir l’impacte dels fenòmens esdevinguts, cal recordar el que Harrop i Miller recomanaven als joves politòlegs l’any 1987: “No us enganyeu. Les eleccions excepcionals marcades per un canvi profund són l’excepció”. Les eleccions crítiques no són habituals.

Si tot va com sembla, diversos partits pretenen intentar entrar al Parlament: el partit de la Nebrera (per cert, per un altre dia: entrarà a un Parlament que no serveix per a res?), Reagrupament, Joan Laporta (per cert, també per un altre dia: per què es desprestigia que tingui un 11% d’intenció de vot si és molt més del que tenen alguns partits?), PxC o d’altres possibles opcions que es puguin sumar en un futur.

El vot acostuma a ser estable i les variacions es cancel·len sovint entre elles. El fet que molta gent deixi de votar, enfadada pels casos de corrupció, no vol dir que d’altra gent nova entri al sistema i deixi en no res la protesta, en forma d’abstenció, dels primers.

Entrar al Parlament de Catalunya no és fàcil. El sistema electoral fa que el preu d’un escó sigui, en alguns casos, especialment elevat.

La clau de volta de tot plegat rau en dos aspectes bàsics: en primer lloc, la mobilització. Les noves plataformes electorals acostumen a tenir un plus de motivació extra, pel que suposa de novetat del nou projecte. Tanmateix, caldrà que no els surti el tret per la culata. Per exemple, Reagrupament. En el cas de no entrar a l’hemicicle pot arribar a restar vots a ERC o CiU i donar una majoria més àmplia al PSC. En segon lloc, l’abstenció. C’s, la formació “no nacionalista” que es preveu que surti del Parlament, va obtenir representació pel primer aspecte que comentàvem, però sobretot pel segon. És indubtable que la baixa participació ajuda a noves formacions més mobilitzades a poder fer el salt definitiu.

Que la gent estigui insatisfeta i que apareguin nous partits, no vol dir que això sigui com una teoria perfecte del mercat, en què oferta i demanda busquen sempre l’equilibri perfecte. A risc de caure en una fal·làcia post hoc, ergo propter hoc, i d’afirmar que el terratrèmol electoral és imminent, convé ser cautelosos i recordar el que maliciosament afirmava Key en la dècada dels seixanta: “El vocabulari de la veu del poble es limita a dir ‘sí’ o ‘no’”. No parlava pas de nous partits. O sí?

Article publicat a Crònica.