dimecres, 30 juliol de 2008

Setmana horribilis

Tot i no haver arribat ni a mitja setmana ja podem qualificar-la de desastrosa pel país. Tres reunions seguides per negociar l'autogovern i el finançament: dilluns Castells-Ocaña, dimarts Comissió Mixta d'Afers econòmics i fiscals, dimecres Bilateral. Resultats? Molt minsos competencialment: Inspecció de Treball, regatejada fins al darrer moment; i contractes de treball per immigrants. Rodalies ha caigut després de l'oferta trampa del Govern central rebutjada pel català. Desacord total en matèria financera. Dilluns mateix vam poder gaudir d'un espectacle inoblidable: José Antonio Griñán (Vicepresident i Conseller d'Economia d'Extremadura) enyorant "una persona del coneixement i la vàlua de Jordi Pujol" (27/07/2008 Avui digital), el mateix Pujol va haver de sortir a treure les castanyes del foc al PSC que ja està acosumat als estirabots dels seus col·legues de la resta de l'Estat. Tal com dèiem, també fiscalment nul. Més d'un any i mig després del pacte del Mas-Zapatero 21 de gener de 2006 res ha mogut una engruna el finançament català. Cal recordar aquí que el mateix pacte Mas- Zapatero suposà una rebaixa de les pretensions catalanes aprovades pel 90% dels diputats: sortir del règim comú, Agència Tributària pròpia, bilateralitat...Simplement, aquesta setmana, es tractava de negociar el "peix al cove" fiscal de Mas: 50% IRPF, 50% IVA i 58% dels impostos especials. Sembla ser que no hi haurà ni el peix.

Enimg de tanta cintura i regateig centralitzant convé citar el magnífic article El nacionalismo separador aparegut avui al diari Público i signat per un il·lustre habitant del Pati (darrerament en terres nordamericanes), en Jordi Muñoz Mendoza. Hi exposa lúcidament, tal com indica el títol, tot allò que els catalans ja fa temps que patim i hem vist més clar aquesta mateixa setmana. Ho fa, però, anant més enllà de la simple etiqueta de moda pels nacionalismes d'Estat: la del nacionalisme banal de Billig. Molts s'aturen aquí, orgullosos de la seva cita teòrica i esperant ser reconeguts per haver desemmascarat el nacionalisme d'estat, sempre tant fugisser. Muñoz, no s'atura, va més enllà i denuncia la nova croada espanyolista que es gestà durant la primera legislatura popular i explotà a la segona fent gairebé impossible un procés de reconeixement de la plurinacionalitat. No s'arronsa a l'hora d'ampliar l'àmbit d'acció del nacionalismo separador i apunta també al "diari de capçalera del progressisme oficial".

En un pla menys teòric avui ha apregut un estudi de l'Institut d'Estudis Autnòmics que enumera les tècniques de laminació competencial i d'autogovern que té a l'abast l'Estat, apuntin que la cosa es vera i va sumada a l'esmentat nacionalisme separador, aquest cop implementat via jurídicoadministrativa:

a) Lleis de Bases: en matèries d'allò més diverses: educació, turisme, etc...

b) Subvencions: sobre temes que no solen ser de competencia del Govern central i que la Generalitat impugna sovint.

c) La transposició de directives europees.

d) Aplicació de competències supracomunitàries.

e) Apel·lació de competències suposadament exclusives per dictat constitucional (art.149.1)

f) La "deslleialtat institucional", que la Llei de dependència exemplifica a la perfecció.

g) Arquitectura institucional, composició del TC, Senat, òrgans de l'Estat.

En fi, que n'hi ha per llançar el barret al foc.


Marc Sanjaume

diumenge, 27 juliol de 2008

Paradoxes agrícoles

La producció d'aliments ha saltat a l'actualitat mediàtica durant aquest any gairebé arreu del món. Molts ja parlen obertament de crisi alimentària mundial atribuïnt-la a causes "antigues": proteccionisme, desigualtats a nivell mundial, monopolis de mercat, males collites; que es barregen amb causes "noves": canvi climàtic (cada cop més present als mitjans i acceptat per tothom), transgènics i alternatives a l'esgotament del petroli com el cultiu de soja. Al nostre país l'agricultura també ha generat debat aquest any; primer va ser la crisi de la sequera que va provocar reaccions a territoris on es necessita l'aigua per regar: les Terres de l'Ebre i el Ter. Però després ha estat l'agument del preu del combustible que ha provocat conflictes no només a Catalunya sinó a tota Europa.

Aquesta setmana s'ha fet pública la darrera enquesta que realitza la Fundació Món Rural juntament amb el Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) sobre la percepció de la ramaderia i l'agricultura al nostre país. A l'enquesta, feta sobre 1.200 individus ponderats segons criteris de residència, edat i sexe (la residència era clau per captar el cleavage rural/urbà) hi hem trobat una paradoxa interessant: mentre existeix una opinió majoritària que l'agricultura no és una activitat de futur o que en té poc al nostre país , un 86% dels enquestats considera important que els aliments que consumim es produeixin a Catalunya.


Observem als gràfics que aquesta opinió negativa sobre el futur de l'agricultura és majoritària per segments d'edat i per cleavage rural/urbà. No obstant, també hi observem que els joves són més optimistes i que a ciutat també.

Aquest és el gràfic més espectacular. Tot i les opinions negatives sobre el futur de l'agricultura (també a ciutat, la mostra de l'enquesta conté 800 individus de ciutat, 200 de rural i 200 de rural profund) el suport a consumir aliments produits aquí és majoritari. Aquesta imatge positiva sobre els productes autòctons també la trobem a les preguntes sobre qualitat i confiança (Més qualitat els productes autòctons: 54,9%; Més confiança: 64,6%). Finalment, també cal dir que la tasca de produir aliments és considerada gairebé igual d'important que la de "cuidar el paisatge" en la tasca dels agricultors (Molt important: Produir aliments 72,4%; Cuidar el paisatge i el territori 76,2%).

El pessimisme instal·lat al sector agrícola i també a la resta de la ciutadania sobre aquest no hauria de fer perdre el nord als responsables polítics ni als mateixos pagesos i ramaders. La risikogesellschaft o societat del risc en que vivim (tal com Ulrich Beck l'ha definida) té com una de les principals amenaces la dependència alimentària i també la desconfiança en els productes que es consumeixen. Deixar perdre el sector i permetre tòpics com "aquests viuen de les subvencions" o que "només es dediquen a tallar carreteres i deixar perdre collites per cobrar" no pot ser una bona política. Des del Pati no som uns experts en polítiques agrícoles però sí que podem apuntar que els riscos d'Ulrich Beck poden ser una oportunitat. Si el terrorisme internacional ho ha està essent per veure quins són els límits de l'Estat-nació i regenerar la defensa de les llibertats ciutadanes, també ho poden ser les pors dels consumidors i productors per explorar nous camins que ofereixin sortides a un sector estratègic pel nostre país.

Marc Sanjaume

divendres, 25 juliol de 2008

Gordon "down"

Han sigut només 365 vots de marge però han fet molt mal. L’SNP ha guanyat per primera vegada a la història a l’Est de Glasgow, ciutat “roja” per excel·lència, obrera, treballadora i fidel als laboristes com ningú altre. El partit de Gordon Brown ha vist com 13.000 vots s'evaporaven com l’escuma. John Mason, l’heroi de la nit, ha guanyat 11.277 vots mentre que Margaret Curran, rival laborista, n’ha tret 10,912. El resultat ha fet que Mason es convertís en el setè diputat de l’SNP.

No cal pensar gaire per veure que els laboristes tenen un problema. De fet, la situació pot arribar al paroxisme: el mateix Brown pot perdre el seu mateix seient a Kirkaldy i Cowdenbeath.

Com podem explicar les derrotes fulminants que els laboristes reben? Com pot ser que el partit de la rosa obtingui majories repetides i, en canvi, a les passades municipals quedi relegat al tercer lloc?

Els laboristes ja no engresquen. Com bona part de la socialdemocràcia o l’esquerra europea ho tenen difícil per defensar polítiques d’“esquerres” sense realment aplicar-les (o no aplicant-les de la manera tradicional). Potser el sentit del què significa l'esquerra ha canviat, però ha canviat més ràpid pels governants que per la gent de carrer. Al final, els electors han optat pel partit que tradicionalment ha representat les idees desenvolupades ara pels laboristes. És a dir, el partit conservador.

Escòcia és un cas a part. Els preus pugen sense parar (sobretot els aliments) i l’SNP n’ha sabut treure rèdit. La popularitat (positiva) d’Àlex Salmon, líder de la SNP va en auge. Ja van guanyar el govern escocès i tot apunta que el marge de creixement és molt més ampli.

Brown no té carisma i Tony Blair li ha deixat una pesada herència. No només Iraq, sinó un estil de governar que Brown no ha sabut sobreposar. Blair tenia l’empatia necessària per fer que fins i tot els moments dolents apareguessin com a bons. Almenys pels seus. Brown no convenç ni als seus.

Tinc la sensació que Cameron va a l’alça. El líder conservador ha pres una postura valenta però perillosa. Es tracta, senzillament, de dir el que es pensa. Digué l’altre dia: “La nostra societat prefereix la neutralitat pública, ens neguem a emetre un judici sobre el que està bé o malament. Són paraules que el nostre sistema polític no s’atreveix a utilitzar. La valoració moral dels actes públics és irrellevant. L'alcohol, la droga i els crims són les plagues modernes”. És una postura difícil. Potser un xic massa crítica però, com sempre, caldrà veure com l'elector ho valora. John Major la va prendre imitant a Tatcher i va perdre les eleccions. Tony Blair la prengué en els primers comicis (education!) i va estar tres legislatures al 10 de Downing Street.


Estarem atents a com evolucionen les parts i si la catàstrofe laborista es confirma, si Cameron se supera a ell mateix i al partit per arribar al poder i si Salmond té el seu earthquake que tant espera.

Toni Rodon

PD/ Espero que els membres del Pati em puguin perdonar pel titular...no ho he pogut evitar...

dimarts, 22 juliol de 2008

Matemàtiques dictatorials...

Encara que ens trobem en període estival, és a dir sense activitat acadèmica aparent, al Pati descobert continuem preocupats per les nostres tesines, vull dir per coses freaks. Com per exemple: per què tothom, fins i tot el més quantitativista de tots els quantis, ha odiat un moment o altre de la seva vida les matemàtiques?Aprofitant les Olimpiades Internacionals d'aquesta disciplina que s'han celebrat a Madrid durant la darrera setmana, hem volgut fer un rigorós estudi per trobar respostes a les nostres preguntes. I què? Doncs: eureka! Hem Descobert evidències empíriques irrefutables que ens han iluminat en la comprensió de les imposicions númeriques i algebràiques viscudes durant la nostra infància (i no tant infància, qui ha oblidat les mítiques classes d'en Satorra?).

Les evidències: existeix una correlació significativa entre obtenir bons resultats en matemàtiques (l'excel·lència a nivell mundial, olímpic) i la manca de drets polítics i llibertats civils a l'Estat on es viu. Si ja ho dèiem nosaltres que això de les mates...Vegin què obtenim a partir de 3 variables: 1) Drets polítics de l'Estat; 2) Llibertats civils de l'Estat (segons Freedom House :) ); 3) Suma de les puntuacions obtingudes pels sis representants de cada Estat.


Lo dit, correlacions significatives al 95%!!! Si fan un cop d'ull als resultats matemàtics i democràtics (segons Freedom House) , hi trobaran veritables perles: Xina guanyadora de les Olimpiades amb 217 punts; un sempre combatiu Vietnam amb 159 punts; la mateixa Rússia amb uns magnífics 199 punts; o Korea del Nord (Pol.Rights = 0/40; Civ.Liberty = 2/60) aconseguint uns gens menyspreables 173 punts. Perquè se'n facin una idea Espanya obtingué 82 punts.

Des del Pati estant preferim els 82 puntets. Encara que aquests siguin a lo Chiki-Chiki i cosetes pitjors que ni a Freedom House ni als nostres polítics no semblen preocupar-los gaire...


Problema 3. Demostrar que existen infinitos números enteros positivos n tales que n2 + 1 tiene
un divisor primo mayor que 2n + p2n.

Marc Sanjaume

dissabte, 19 juliol de 2008

Governs autonòmics

Als últims anys els partits han adoptat d’estratègies de discriminació positiva de gènere. Aquestes suposen la creació d’espais reservats per a dones als llocs de decisió política o en les llistes electorals. Així, els partits tenen l’incentiu racional de presentar les llistes equilibrades, ja que la inclusió de les dones no suposa un perjudici, en canvi, l’absència de les mateixes sí. També han jugat un paper important en l’adopció d’aquestes estratègies els lobbies de militants de dones dins d’aquests partits.

Tot i això, la incorporació de les dones als lloc amb poder de decisió del partit no ha estat independent de la ideologia que professava el mateix. Així, com tots sabem, els partits anomenats “d’esquerres” han presentat la paritat com un punt positiu per millorar la democràcia. En canvi, els considerats més de “dretes” consideren aquetes mesures com a limitadores per accedir als millors qualificats; per tant aquestes mesures provoquen un perjudici a les democràcies.

A antics estudis s’analitzava el percentatge de dones al Congrés dels Diputats a la legislatura del 04/08. Els resultats mostraven que tant el PSOE com IU gairebé arribaven a la paritat amb un 46% i un 40% respectivament, dins del seu grup parlamentari, mentre que el PP només tenia un 28%.

Des d'aquí intentarem analitzar la representació de les dones als governs de les diferents comunitats autònomes. Les dades indiquen que només el 5% de presidents autonòmics és una dona (únic cas Esperanza Aguirre) i un 39,74% conselleres. Aquestes dades mostren que encara estem molt per sota de la representació de la realitat. I malgrat que aquest valor sigui petit volem saber si (com és d’esperar) els diferents colors de govern influeixen a la construcció dels governs a nivell autonòmic.



(vermell=PSOE MA; Rosa=PSOE en coalició; Blau= PP MA;
Groc= C.Can MA; Verd= PNB en coalició)

Els que tenen majoria absoluta del PSOE tenen més dones dins del govern autonòmic. En canvi, els que tenen majoria absoluta del PP incorporen menys dones al govern. No sorprèn que hi hagi una relació, tot i que aquesta no és gaire forta. ( r=0,58 a 95%)

Cal destacar la poca presència de dones al govern català, amb les úniques representats de Tura, Geli, Serna i Capdevila.
Sílvia

diumenge, 13 juliol de 2008

Digueu-n'hi desobediència civil

El passat 28 de juny el Govern basc va aprovar la Llei de convocatòria i regulació de consultes populars que preveu la realització d'una consulta popular el 25 d'octubre d'enguany. L'aprovació a través del Parlament basc de la proposta de consulta era una manera de blindar legalment el full de ruta d'Ibarretxe. Tot i així, amb l'Estatut de Guernika a la mà, el Govern Basc necessita el vist-i-plau de la Moncloa que ja ha recorregut la consulta al TC (espera que sigui publicada al butlletí del País Basc) i ha manifestat publicament que no la permetrà. Davant d'aquesta conjuntura diverses organitzacions del País Basc han demanat directament que es practiqui la desobediència civil per defensar la consulta.

La qüestió no tindria gaire transcendència, contemplant l'enorme complexitat de la política basca, sinó fos perquè és el mateix Conseller de Justícia Joseba Azkarraga (també Secretari General d'Eusko Alkartasuna) qui ha sortit en defensa d'aquesta possiblitat: "La desobediencia civil no es delito. Es una fórmula de actuación en el ámbito de lo político y lo social de defensa de posiciones ante aquello que se considera injusto. Otra cosa diferente es el incumplimiento de las leyes. Nosotros estamos dentro de un marco determinado al que nos debemos. Pero eso no quiere decir que pacíficamente intentemos cambiar el actual marco jurídico y político" manifestava al diari El Correo Español / El Pueblo Vasco el passat 6 de juliol.

Ben pocs ministres, o responsables polítics de justícia, deuen haver fet afirmacions com aquesta. En tot cas, pot ser interessant fer un cop d'ull a les característiques teòriques de la desobediència civil en un context liberaldemocràtic, per veure si la mateixa celebració de la consulta sense l'aprovació del Govern espanyol es podria emmarcar dins d'aquesta categoria. Adoptant la definició rawlsiana, formulada des del liberalisme polític, un acte de desobediència civil consistiria en:


1) Un acte públic, no només perquè no és privat, sinó perquè apel·la a principis públics. La consulta seria pública, i apel·laria al principi democràtic de celebrar un acte electoral.

2) Un acte no violent, que no vulnera els drets individuals dels que no hi participen. Fer-ho restaria qualitat a l'acte segons Rawls. Expressar el vot no pot ser un acte violent i no trepitja les llibertats civils dels que decideixen abstenir-se.

3) La "forma" de l'acte fa que trenqui la llei "des de dins la llei". Seguint l'argument d'Azkarraga: voler canviar l'ordenament legal no implica necessàriament incomplir-lo. La Llei de consultes ha estat aprovada legalment al Parlament basc.

4) Cal admetre'n les conseqüències, el càstig. Essent conseqüent, segons aquesta disposició rawlsiana, el Govern basc hauria d'admetre les sancions. Aquesta, segons Rawls, seria la "penyora" que cal pagar per intentar convèncer a la majoria (Govern espanyol) que estan equivocatsen els seus plantejaments (en aquest cas: no permetre la consulta).

5) No pot ser un acte militant (de resistència organitzada) perquè contradiu la mateixa "desobediència". La interpretació d'aquest precepte seria complicada en aquest cas; valdria, potser, comparar una campanya de desobediència per celebrar el referèndum feta des de la societat civil amb els atemptats etarres: militars, militants, i antitètics a la desobediència civil plantejada per Rawls.

Sabent d'antuvi que la Llei de consultes serà tombada pel Govern espanyol queda una solució si es vol que tiri endavant: dir-n'hi desobediència civil, que Azkarraga no s'enfadarà. De la Vega potser sí.

Marc Sanjaume

divendres, 11 juliol de 2008

El sentiment nacionalista i regionalista

Quines són les comunitats autònomes de l’estat on hi ha el més elevat sentiment nacionalista o regionalista? i les que menys? Probablement la gran majoria dels qui algun cop ens hem fet aquesta pregunta estaríem d’acord en afirmar que al capdamunt de tot ens hi trobaríem al País Basc i a Catalunya, mentre que per sota podríem pensar en Madrid, Cantàbria, etc.

Des del Pati Descobert hem creat un rànquing que analitza diversos issues al voltant del sentiment nacionalista o regionalista de la Comunitat Autònoma on es viu, i que inclou les següents variables:
  • % vot a Partits d’Àmbit No Estatal (PANE): recull el % de vot als PANE en les darreres eleccions autonòmiques per cada comunitat

  • Identificació Nacional Subjectiva (INS): mitjana on (1) em sento només espanyol, (2) em sento més espanyol que de la meva CCAA, (3) em sento tan espanyol que de la meva CCAA, (4) em sento més de la meva CCAA que espanyol, i (5) em sento només de la meva CCAA

  • Factor estatut: factorial (agregació de variables) de les preguntes “necessitat de reforma de l’estatut de la pròpia CCAA” i “necessitat que les decisions importants es prenguin totes a la CCAA”

  • Factor significat Espanya: factorial de les preguntes “què significa Espanya per vostè” (el meu país, una nació de la que em sento membre, un estat del que en sóc ciutadà, un estat format per diverses regions i nacionalitats) i què considera la seva CCAA: una regió o una nació.
La font de les dades és l’estudi 2610 del Centro de Investigaciones Sociológicas, realitzat en motiu de les eleccions autonòmiques del 2005.

Al final estem en condicions de crear un rànquing sobre les CCAA amb més sentiment nacionalista i regionalista. Heus aquí els resultats (entre parèntesi hi ha la posició que ocupa cada comunitat de més a menys sentiment nacionalista o regionalista):


Com podem veure, efectivament, el País Basc i Catalunya estan al capdamunt de tot; la tercera, sorprenentment per nosaltres, és Navarra. Algunes altres situacions que sobten per exemple és la posició 9 de Cantàbria (molt influenciat per la forta implantació del Partit Regionalista de Cantàbria, que ostenta la presidència de la CCAA), o del País Valencià, que no el trobem fins a la posició 10. Pel que fa a la cua ens hi trobem tres CCAA governades pel PP: Madrid, Castella la Manxa i tancant la classificació, Múrcia.


Marc Guinjoan

PD. he intentat fer les mínimes mencions a l’operacionalització de les variables i els càlculs, però evidentment si algú vol aprofundir més en el tema o té alguns dubtes metodològics només cal que es posi en contacte amb nosaltres!

dimecres, 9 juliol de 2008

La Teoria del Desplaçament d'ERC

La hostilitat amb que els partits amb representació parlamentària tracten els que no en tenen, o no en volen tenir, sembla ser una característica molt arrelada de les democracies liberals. Arran d'aquesta cultura de la representativitat els mitjans solen tenir una posició més o menys semblant: si no tens vots no ets ningú. Gairebé només l'Avui publicava el passat 25 de juny una notícia sobre l'Assemblea Nacional de les Candidatures d'Unitat Popular (signada per Xavi Tedó) . Cap referència a la política de moviment, a l'emergència de noves formes de fer política o , simplement, a la tasca municipalista. El titular era prou revelador: "La CUP debat fer el salt del municipalisme al Parlament", de fet a l'assemblea s'hi debatien els Estatuts de l'organització, ni més ni menys, però ja se sap: els partits han de ser màquines d'aconseguir el poder costi el que costi...

Deixant de banda aquestes consideracions, que potser no venen al cas, la notícia esmentava una teoria molt estesa entre la militància. Consistiria en dir que una possible candidatura de les CUP al Parlament podria tenir èxit recollint l'electorat desencantat d'ERC (i això és picar fort perquè afirmen que serien els 300.000 que van perdre a les generals). La crònica s'aturava aquí potser per prudència, però l'argument continua. Sectors d'ERC, i de les mateixes CUP, sostenen que una possible entrada al Parlament del nou "partit" permetria a ERC presentar-se com a més moderada. Cal tenir present, arribats a aquest punt, els postualts ideològics de les CUP que a grans trets són l'independentisme i l'esquerra de tradició marxista (amb variants segons la procedència de la militància: socialistes, comunistes, revolucionaris...); i que aquests arguments que comentem són pro-candidatura. La seva versió extrema, freak si em permeteu, diu que el suposat desplaçament d'ERC permetria que es convertís en el referent d'esquerres català (substituint l'actual PSC i esdevindria el pal de paller d'esquerres o si ho preferiu la biga mestra) i deixaria els postulats més radicals pel grup de les CUP. La hipòtesi, però, presenta diversos problemes:

1) Els actuals 27 regidors i 54 nuclis de la CUP semblen insuficients per fer un assalt al Parlament. Si bé és cert que en el terreny del moviment les organitzacions que hi són més o menys representades són presents arreu del territori del Principat les CUP no. El precedent de les eleccions europees (10.000 vots) i l'absència d'una CUP a Barcelona no són gaire engrescadors.

2) Jugar la carta electoral, tal com comentava més amunt, pot comportar un trade-off respecte les polítiques de moviment. Recursos, militància, tasques, imatge, economia, molts aspectes de l'organització poden veure's afectats per la deriva electoral i marcar l'agenda del moviment allunyant-lo del carrer (on més força té organitzant el repertori d'accions).

3) Encara hi hauria un segon trade-off: l'ideològic. Probablement arribar a l'electorat fent servir terimonologia marxista o els actuals postulats ideològic presentaria problemes. Segur que apareixerien veus a favor de moderar el discurs...El debat estaria servit. El risc de recórrer a discursos antipolítica o populistes seria elevat.

4) Tot i el reforçament de l'estructura nacional a la darrera Assemblea Nacional les CUP segueixen essent una organització en plural (no se'n diu la CUP sinó "les"). En altres paraules: tot i els reforços d'estructura nacional continuarà funcionant poble a poble, a Manresa, Berga, Mataró o Sant Celoni es prendran les decisions que es considerin oportunes sobiranament. Presentar-se al Parlament implicaria una reductio ad unum que empobriria la pluralitat actual i faria difícil mantenir la imatge de "candidatures populars".

5) La hipòtesi en sí: el desplaçament d'ERC, sembla més basada en la física elemental, i el billar del bar, que en la ciència política. Precisament podria succeïr el contrari: ERC podria percebre el moviment de les CUP com una amenaça (com perceben en general els moviments socials) i com una alternativa independentista; per tant faria tot el possible per iniciar una reconquesta del "seu" electorat. D'altra banda, la hipòtesi tampoc explica com és possible que només presentant-se la CUP sectors votants del PSC votarien ERC.

6) Versions refinades de la Teoria del Desplaçament (un altre cop provinent dels sectors més freaks) comparen la conjuntura amb Ciutadans (CUP) i el PPC (ERC). Deixaria aquí la meva reflexió per donar pas als companys del Pati que treballen en matèria d'anàlisi de comportament electoral, però si no vaig errat l'entrada de Ciutadans no provocà un moviment al "centre" del PPC i darrerament (amb la nova presidència d'Alícia Sánchez-Camacho) no sembla que hi hagi intencions de fer-ho. Las comparació, en tot cas, és curiosa.

En resum, la Teoria del desplaçament d'ERC no és un bon argument perquè les CUP es presentin al Parlament. El meu parer és que l'argument ha de venir del fons més que no pas de l'estratègia: fer una candidatura des del moviment, aglutinant sectors que fins ara no han estat dins l'anomenada esquerra independentista, i tenint clar que existeix el risc de convertir-se en un Partit, amb P majúsucla, repetint la història de la Crida, de Colom i Carod. I aleshores, si aquest darrer supòsit fos el vàlid, caldria que es presentessin al Parlament?

Marc Sanjaume

dimarts, 8 juliol de 2008

ERC, on són els vots? (II)

Ens hem preguntat sovint en aquest bloc (Vigileu que ve el llop!, 9-M i ERC, on són els vots?) on van anar a parar els vots d’ERC en les últimes eleccions generals.

Malgrat disposar d’algunes dades postelectorals, la qüestió no queda aclarida...


Percentatge de votants d'ERC el 2004 que han optat per una altra opció el 2008

Qui són aquests "altres"?

Toni Rodon

dilluns, 7 juliol de 2008

Postmoció

Resultats electorals:

dissabte, 5 juliol de 2008

Reflexionem-hi!

Dia de reflexió. Demà seré una de les 118.528 persones (dels quals un 78% són homes i un 22% dones) que tindran dret a votar a la moció de censura presentada per un grup de socis culés contra l’actual president del club, Joan Laporta. La moció quedarà aprovada si s’aconsegueix el vot favorable de dos terços o més dels votants, sempre que voti com a mínim el 10% dels associats. Els socis, doncs, fan de Parlament (per cert, la creació d’un parlament blaugrana ha estat sempre un tema candent: un sector de la massa social el reclama i, de fet, l’antic presidenciable, Lluís Bassat, l’incloïa en les seves propostes).

Al Pati Descobert analitzem les claus del procés. En primer lloc, a manca d’enquesta (com pot ser que no se n’hagi publicat ni una?!) utilitzarem les gens científiques enquestes d’internet:


El sí guanya a gairebé totes elles, probablement perquè els contraris a Laporta tendeixen a ser políticament més actius que la resta. En fi, les claus de les eleccions crec que seran:

Laii Participació: La moció de censura desperta un menor interès que les eleccions. Això juga a favor de l’oposició, doncs els més mobilitzats pertanyen al sector antilaportista. Fa deu anys, en el vot de censura de Laporta contra Núñez, només un 44% del cens va votar. I era un dia de Barça-Madrid. Enguany és diumenge i en plenes vacances. La història demostra que la participació ha sigut més aviat baixa en tots els comicis:

Al club li interessa una participació alta. Fins i tot obrirà el camp perquè els socis hi puguin jugar. És el gran dubte de la jornada.

El timing: Aquest cop la directiva ha tingut la iniciativa. Ha retardat la convocatòria d’eleccions i ha evitat que aquestes coincidissin amb un moment àlgid de crispació. La renovació accelerada de plantilla i junta, a més d’un canvi d’estil, pot fer que el votant mig acabi renovant la confiança.

El lligam Giralt-Rossell: L’elector necessita coses clares per votar. Giralt diu que ha impulsat la moció de censura per l’estil de presidència de Laporta. No obstant això, no ha donat prou rellevància als moments posteriors a la votació. Només presenta la moció perquè és un “culé emprenyat”? Diu no voler-se presentar. I aleshores si prospera què? Molts dubtes han envoltat a Giralt i aquests no han estat solucionats. Això desconcerta l’elector. Parlant de dubtes amagats, és dubtós també el paper que juga Cruyff en tot plegat. Incentiva el vot a favor? En contra?

Desgovern o transició? Entre el soci que considera que el cicle dels futbolistes s’ha acabat i el que veu que el cicle afecta tot el club, també hi ha un punt intermedi que la Junta intenta explotar: el desgovern. Fa molt poc que el club patí un canvi de dalt a baix. El procés fou certament traumàtic. Això el soci ho recorda.

L’efecte Rossell: És dubtós saber quin efecte tindrà la disponibilitat de Sandro Rossell a presentar-se a les eleccions. La seva compareixença pot animar a molts votants a donar el “no” a la Junta. Sense saber encara si és a darrera de Giralt, Rossell conserva un gran carisma i potser atraurà a molts votants que no acabaven de confiar en un Giralt envoltat d’intencions dubtoses.

L’efecte Guardiola: En Pep és un home de la casa, parla clar i sense embuts. Se’l veu decidit i confiat. Pot ser un pol d’atracció indirecte a favor de l’actual Junta.

Toni Rodon

dijous, 3 juliol de 2008

Espanya: un país federal o descentralitzat?

A l’última classe de Klaus-Jürgen Nagel discutíem quines característiques podíem trobar que definissin a l’Estat espanyol com a federal. Hi ha algunes planes web, molt prestigioses, com la Forum of Federations, que l’inclouen en els països federals.

En resum, són les següents:

A favor:

Compta amb un Senat. Consta d’unitats territorials. Hi ha una certa descentralització (les unitats territorials gaudeixen de self-rule). Els mecanismes financers l’apropen a la federació. Hi ha dos nivells de govern.

En contra:

El Senat no és una cambra territorial. L’existència de províncies no és coherent amb un Estat federal. El caràcter obert de la Constitució (ambigüitat constitucional). La Constitució espanyola no és un pacte (inexistència d’un federal pact). Els territoris no tenen res a dir en el procés d’esmenar la constitució. Els territoris no formen part del Tribunal Constitucional. Els poders residuals van a l’Estat. Existència de la llei de bases que pot homogeneïtzar legislació. El poder judicial no es troba descentralitzat i es vincula amb l’Estat.

Dues visions més:

Luis Moreno: “A España, la Constitució democràtica adoptada per referèndum popular el 1978 no conté la paraula fedral. Malgrat tot, convé emfasitzar l’estructura quasi-federal o la filosofia federal que inspira el text constitucional espanyol”.

Montserrat Gibernau: “[El text de 1978] impedeix a Espanya ser una federació ja que la unitat és presentada com un valor suprem. Les ‘nacionalitats i regions’ tenen certa autonomia però no són “estats sobirans”. No van prendre part en la redacció de la Constitució i no tenen el dret de decidir si es mantenen dins o marxen de l’espai polític creat per la Constitució”.

Toni Rodon