diumenge, 29 juny de 2008

La fal·làcia de la neutralitat de l’Estat

En aquests dies de fervor patriòtic espanyol no he pogut evitar pensar en els temes que semblen dominar aquest país des de temps ancestrals. I entre tots ells m’ha semblat inevitable recordar una de les (crec) fal·làcies que dominen en el pensament modern, sobretot en la teoria liberal. El liberalisme ha defensat sempre que l’Estat, en tant que entitat pública, és neutral. Sota la seva òptica, qualsevol Estat ha de regular normes universals, una certa noció uniforme de ciutadania i establir un fort principi de no-discriminació.

Hi ha una segona escola dins del liberalisme, a la qual m’hi adhereixo, que considera que l’Estat no és nacionalment neutral. L’Estat projecta una nació, un pensament, una idea de jo col·lectiu. Un demos en definitiva.

És un procés molt sovint indirecte, però constant: els mitjans de comunicació, l’administració, la regulació d’elements culturals i, també, les seleccions esportives. És un procés lent, irremeiable i intens. El ciutadà s’acostuma a saber qui mana, qui té poder, qui decideix.

Recordo un estudi molt interessant que comparava la identificació nacional a meitats de segle entre els habitants de la Cerdanya i la Cerdanya francesa. L’autor (disculpeu però no recordo qui) volia saber si ciutadans “iguals” (un mateix entorn, mateixa llengua, religió, referents culturals iguals, etcètera) havien desenvolupat diferents identificacions nacionals. La conclusió fou que sí: mentre a la Cerdanya francesa els habitants se sentien francesos, a la Cerdanya la identificació era catalana. Per què? França havia viscut dues guerres mundials i havia enaltit el seu fervor patriòtic fins a límits inimaginables. En canvi, Espanya era aleshores un estat trencat i endarrerit. Trobo poc realista afirmar que l’Estat pot ser culturalment neutral. La neutralitat es pot aconseguir en aspectes religiosos, però és més difícil en termes culturals.

Què passa, doncs, quan un Estat no reconeix la plurinacionalitat interna? Que el demos que projecta és homogeni i no tots els ciutadans es troben en pla d’igualtat en relació amb l’esfera pública.

Em deia un amic fa uns moments: “L’Estat espanyol és divers, el problema és que el sistema institucional no garanteix aquesta diversitat”. Potser sí. Però, què és important, que la població sigui diversa o que les institucions ho reconeguin? Tot sovint es posa només atenció a la primera, quan la segona és de lluny igualment important. Espanya també és un estat projector d’una identitat nacional concreta. Com gairebé tots els estats del món. Estats fallits, com el Sudan, són potser els únics incapaços de dur a terme aquest procés.

Per aquest motiu, dir que un Estat és neutral en termes culturals (nacionals) em sembla un argument totalment allunyat de qualsevol realitat. Tant com afirmar que aquests debats empobreixen o que “el país avança quan no es parla d’aquests temes”. Almenys fins que els estats desapareguin i ens tornem tots “ciutadans del món”, el debat i, sobretot, la cerca i implementació de solucions, és inevitable.

Toni Rodon

dimecres, 25 juny de 2008

Referèndum 2014

Fa unes setmanes es va publicar a diversos mitjans de comunicació que Catalunya aprovaria la independència en un referèndum. Darrera d’aquests grans titulars hi ha un estudi que va realitzar la UOC, dirigit per Miquel Strubell, en el qual s’afirma que el 36% votaria a favor, el 22% en contra, el 27% s’abstindria de votar i un 12% no ho sabia.



A partir d’aquesta situació, l'estudi de la UOC, analitza diferents possibles escenaris, canviant aquells que han dit que “no ho saben” en diverses possibles situacions. Per exemple, que tots aquests que no sabien què votar al referèndum finalment 1) votessin a favor, 2) que votessin la meitat a favor i l’altre meitat en contra, 3) que s’abstinguessin o 4) que votessin tots en contra.
Al gràfic anterior s'observa l'última de les situacions. On aquells que "no ho sabien" votessin en contra. Tot i així el referèndum s'aprovaria per un 52%.
Des del Pati Descobert volem fer diverses interpretacions sobre el tema.

1) En primer lloc, aquest referèndum és encara una utopia. És a dir, encara no és un acte que hi hagi una certesa que es produeixi. Per tant, els ciutadans encara no han construït una opinió davant d’aquest tema. Així, per construir els diversos escenaris no es pot prescindir de tots aquells que han triat que s’abstindrien, perquè és molt probable que davant d’una expectativa de referèndum real, anirien a votar.

2) Per intentar desxifrar què faria aquest 27% que afirma que s’abstindria hem recorregut al CIS (2007), que també ha realitzat en diverses ocasions preguntes al voltant d'aquest tema. No obstant això, formula la pregunta: “Quina organització per l’Estat prefereix?” Veiem que a Catalunya un 8,7% optaria per l’Estat com a únic Govern sense autonomies, un 29’5% un Estat amb comunitats autònomes com a l’actualitat., un 35% voldria un Estat Federal i un 22’5% voldrien un estat que reconegués a les CCAA la possibilitat de convertir-se en Estats independents. Veiem, per tant, que la majoria no donen suport a una possible independència. Tot i això, no hem de menysprear que una gran majoria no està d’acord amb el sistema actual i voldrien una major descentralització.

3) Segurament un referèndum en què es decidís la independència de Catalunya caldrien majories més qualificades per fer més ampli el consens d’aquesta nova situació; així aquest 52% no aprovaria una possible independència (tot i que hi ha acadèmics que no estan d’acord que sigui necessari una majoria qualificada).

En definitiva, fer càbales sobre la independència de Catalunya és a hores d’ara un joc difícil. Sembla clar que la majoria de ciutadans desitgen més autonomia per la Generalitat i que l'Estat espanyol esdevingui més descentralitzat. L’enquesta de la UOC potser exagera el percentatge d’abstenció: és difícil que en un procés com aquest (que genera tensions indubtables) hi hagi un 27% que s’abstingui. Tot i això, el model d’Estat no sembla pas una cosa tancada.

Sílvia Claveria

dimecres, 18 juny de 2008

El silenci dels votants

A manca de futurs anàlisis, encara queda el dubte de perquè el PSC va obtenir 25 diputats a les passades eleccions generals i va destrossar els seus rivals. Per què és considerat el que millor ho fa? Pot ser. Per les dinàmiques bipolaritzadores? També pot ser. Però al Pati Descobert volem anar més enllà i introduir un concepte que és l’element més cobejat de qualsevol cap de campanya: l’espiral del silenci.

La sociòlega alemanya Elisabeth Noelle-Neuman va introduir el concepte. Va dir: “La hipòtesis que calia comprovar era si els diferents grups d’opinió diferien en la seva disposició a defensar públicament el seu punt de vista i conviccions. La facció més disposada a proclamar la seva disposició tindrà un major impacte i influirà més en els demés, que podran acabar incorporant-se al seu grup de seguidors aparentment major o creixent”. Per dir-ho d’una altra manera, les persones capten el clima d’opinió que es converteix en opinió pública. Un tema domina i no hi ha ningú que s'escapi d'opinar.

Anant a la passada campanya podem extrapolar aquesta teoria. Si el PSOE la seguí (no coneixem el cap de campanya per preguntar-li-ho), es tractava d’imposar una idea per sobre les altres. Calia que ningú s’aïllés de l'opinió. Que tothom hi intervingués. Ningú podia parlar de res més. Una idea (favorable als socialistes, és clar) havia de formar l’“espiral” que estructurés les opinions de la gent.

Va funcionar? El CEO del maig d’enguany diu això:
Per què va votar el partit que va votar?

Ja ho vam analitzar al seu dia (clicar aquí), però a manca de més dades ens podem aventurar a dir que l’espiral del silenci es produí. Fixeu-vos que gairebé un 25% dels enquestats pel CEO va votar "en contra del PP" o "per vot útil". Just el què buscava la campanya del PSOE (i no ens enganyem, també dels populars). Ningú restava indiferent a la disjuntiva de “o jo, o tu”, “o hi vas, o ells tornen”, “o el cel, o l’infern”. Evidentment no és tan fàcil de detectar i una manera és analitzant com desapareix un electorat concret entre els que contesten Ns/Nc. Això ho deixem per un altre dia. Abans, convé preguntar-se: la campanya girà només entorn d’un sol tema (“o jo o el llop”) o recordeu un altre gran debat? Espiral del silenci?

Toni Rodon

dimecres, 11 juny de 2008

El caucus d'ERC (III): Militants i Votants

Una de les conclusions extretes de les primàries d'ERC per la majoria de comentaristes ha estat que si bé ha guanyat la posició oficialista (Puigcercós/Ridao); aquesta no ha obtingut un gran resultat i el corrent crític Reagrupament.cat, representat per Joan Carretero, ha demostrat ser més potent del que semblava. Carretero ha apostat durant tota la campanya pel trencament del pacte de govern amb PSC i ICV i per fer una priorització de l'eix nacional, és a dir, un acostament a CiU per a formar govern. Aquest argument també va ser el més utilitzat per explicar la pèruda de 350.000 vots a les darreres eleccions: l'electorat hauria castigat ERC per haver reeditat el Tripartit abstenint-se tal com va demostrar Elisenda Paluzié en un magnífic article a l'Avui. Així doncs, Carretero volia capitalitzar aquest descontentament de l'electorat i aconseguir la presidència d'ERC.

Fent uns primers anàlisi amb les dades que disposem podem veure que si comparem els resultats de Joan Carretero per comarques amb la diferència de vot d'ERC (la davallada de les darreres eleccions generals del març d'aquest any) veiem que no es corresponen els suports perduts a les comarques amb els vots aconseguits per Carretero. Dit en altres paraules: allà on més va baixar ERC no és on més suport ha obtingut Carretero.

El següent gràfic mostra el suport obtingut per Carretero en percentatge i la diferència entre les generals del 2008 i les eleccions al Parlament del 2006 (negativa a tot arreu):
Fent una regressió linial hem observat que l'associació entre les dues variables no és significativa. Des del Pati podem apuntar diverses hipòtesis per explicar aquests resultats:

1) Suposant que l'abstenció a les darreres generals fos un càstig a ERC pel segon pacte tripartit es podria concloure que el vot a Carretero s'ha fet buscant un canvi de lideratge i no per castigar realment el pacte tripartit.

2) Una hipòtesi alternativa pot ser que votants i militants tenen preferències diferents i que, per tant, allà on molts votants d'ERC es van abstenir, la militància no necessàriament estava en contra dels dirigents partit.

Si aquesta darrera hipòtesi fos certa caldria que la militància la tingués en compte de cara al congrés del proper cap de setmana on es votarà la ponència estratègica del partit. Una cosa són els votants i l'altra als militants, i planificar estratègies en funció de les preferències dels militants pot resultar nefast pel futur del partit.

Marc Sanjaume

dissabte, 7 juny de 2008

L'Amèrica optimista

Vuit mesos i 57 batalles dialèctiques. Apassionant. He de reconèixer que sovint penso que els americans, en qüestió d’escollir líders, van per davant nostre. Juguen a la primera divisió. El país té enormes problemes. Sí. Però més que els nostres?

Qualsevol comparació entre els Estats Units i les democràcies europees és fora de lloc. Els partits nord-americans, republicà i demòcrata, són màquines per fer arribar el candidat al poder. La lleialtat partidista es remet a una simple qüestió operativa. Només així es pot entendre que tantes persones del mateix partit opinin diferent i votin diferent. Al nostre país els partits són un fi en si mateix. Sintèticament, el que és important és que el partit X o Y sigui al poder. Als Estats Units no. De fet, una de les preguntes més usades per predir al vot és amb quin candidat aniria a fer una barbacoa. Amb això es diu tot.

I és un avantatge, però també un inconvenient. Tot sembla indicar que Clinton tirarà la tovallola avui a la nit. Obama tindrà via lliure. S’acaben vuit mesos fantàstics, però comença l’hora de la veritat pel partit demòcrata. Els líders esperen que el seu discurs uneixi a tots els votants. Ho tindrà difícil, com reflecteix l’última enquesta elaborada per la CNN:

Què votaran els votants de la senadora Clinton:

Obama ja ha començat a fer campanya en els Estats que li són negatius, en els quals Hillary és on millor resultats treia. El missatge del canvi, del Yes, we can, pot començar a gastar-se i el partit haurà de buscar noves vies per atraure electors. De moment, semblen tenir-la: “Our strategy on John McCain is to boil it down to a single theme of change versus more of the same, a turning point versus McCain-Bush”, ha manifestat Robert Gibbs, director de comunicació d’Obama. En tindran prou però per vèncer Mc Cain? Obama explicita clarament al seu llibre “The audacity of hope”:

[…] Having the audacity to believe despite all the evidence to the contrary that we could restore a sense of community to a nation torn by conflict; the gall to believe that despite personal setbacks, the loss of a job or an illness, in the family or a childhood mired in poverty we have some control over our own fate (pàg. 356)

Serà capaç Obama de canalitzar (si se’m permet la llicència) el vot de l’“Amèrica optimista”? És curiós, però. Si fem un comentari de bar, podríem dir que allà també es demana el vot optimista i, al seu torn, es prega el vot de la por "Bush-Mc Cain". Us sona?

En definitiva. Fer càbales és avui difícil. Al Pati Descobert les farem. El camí és llarg.

Toni Rodon

dijous, 5 juny de 2008

El Pati Descobert mediàtic

El Pati Descobert va néixer el 19 de març d’enguany. Tres mesos després ha tingut el plaer d’aparèixer en primer plana mediàtica. El passat dia 2 de juny La Vanguardia Digital destacava aquest bloc en el seu apartat “Tengo un blog”. Clica aquí per veure-ho.

Aquest dia el bloc va batre el rècord de visites. Concretament, 137. L’endemà en va seguir rebent 100. En total, des de la creació del bloc, ja hi ha hagut 1.000 visites i més de 2.500 pàgines vistes. Fins el dia d’avui, els articles més llegits han sigut:

Escola pública vs. Escola concertada

A qui es refereix Ibarretxe?

Català emprenyat? (II) L’efecte Renfe

Vigileu! Que ve el llop!

dimarts, 3 juny de 2008

Les ministres...aprovades

Estudis previs -com podem veure a La Moqueta Verde-, mostren que tradicionalment les ministres han estat pitjor valorades que els ministres a les enquestes. Aquesta situació es va plasmar tant al Govern de l’Aznar com a l’última legislatura del Zapatero. Això sempre suscitava la pregunta: aquestes qualificacions inferiors provenien de valoracions sexistes o aquestes valoracions eren el resultat de les seves accions? Els estudis realitzats eren confusos per respondre a la pregunta anterior, però la majoria exposaven que no hi havia una clara evidència sexista (sobretot als últims anys). Però si ens fixem en l’últim Baròmetre d’Abril del 2008, els resultats mostren que la tendència s'inverteix. Si realitzem la mitja de la valoració de les ministres supera la nota de la valoració dels ministres. Així les primeres aconsegueixen un aprovat 5,07, mentre que els segons no arriben a superar el suficient, amb un 4,9. Val a dir que aquesta diferència no és gens significativa, però mostra un canvi de tendència.


Les ministres millor valorades són Carme Chacón i María Teresa Fdz. De la Vega, la primera aglutina bones puntuacions per part de votants de molts partits com PSOE, ICV, i CiU. La segona, obté bones puntuacions també per part de PSOE , ICV i CiU. Hi ha ministres que agrupen bones valoracions per part de molts partits, com Rubalcaba, si bé ha rebut males valoracions per part dels votants del PP. Aquesta situació sembla constant, així els votants del PP valoren als minitres més negativament que a les ministres, i això influencia la mitja.

Cal dir que aquestes valoracions les realitza tan sols la gent que coneix el Ministre en concret, de manera que un major nombre de persones avaluen els Ministres més coneguts. Observem que en general les Ministres són menys conegudes que els ministres (i en particular Bibiana Aído i Beatriz Corredor). Tanmateix, al tractar-se d'un govern constituït recentment encara s'ha d’esperar a que realitzin actuacions. De totes maneres, seria interessant veure quins ministeris tenen més rellevància i en mans de qui es troben.

S’havia especulat amb què les valoracions positives a les dones es donaven a aquelles que destacaven més els trets o característiques masculines. Així ho podríem creure si observàvem alguns exemples com Fdz. De la Vega, Hillary o fins i tot la Tatcher. Però ara Carme Chacón també ostenta grans valoracions, això voldrà dir que donem prioritat a un altre tipus de valors?

Sílvia Claveria

dilluns, 2 juny de 2008

Vigileu! Que ve el llop!

Andreu Orte comentava en el penúltim post d’aquest bloc que la por havia sigut un element essencial per a explicar la victòria socialista a Catalunya. A banda de ser una encertada apreciació, al Pati Descobert volem veure si les dades ens indiquen que aquesta por és certa. De moment, només tenim dades agregades: les que proporciona el Centre d’Estudis d’Opinió. Vegem què diuen. El següent gràfic mostra dos arguments que van portar a decidir el vot (“votar en contra del PP” i “per vot útil”) tabulat segons el record de vot a les autonòmiques.

Així, el gràfic mostra el següent: els electors que argumenten que van votar al “seu” partit (a manca de dades individuals no podem saber quin) amb l’objectiu de votar en contra del PP havien votat sobretot ICV a les autonòmiques catalanes. El partit ecosocialista sembla ser també el més afectat pel vot útil. D’altra banda, els votants d’ERC a les autonòmiques argumenten que van votar a les generals “en contra del PP” i, en menor mesura, “per vot útil”. Podem deduir a partir d’aquestes dades que la por al PP i el vot útil va afectar sobretot ICV i ERC? Clarament no. No sabem si els votants de les autonòmiques s'han mantingut estables ni podem afirmar que el vot útil o el vot contra PP es canalitzi a través del PSOE. Però tot plegat mostra un patró més o menys clar: el vot en contra del PP sembla ser present arreu dels electors de tots els partits excepte, òbviament, el mateix PP (us imagineu un votant del PP votant perquè té por del PP? Difícil...). En segon lloc, el vot útil sembla polaritzar-se entre el mateix PP i ICV, fruit de possibles nombroses raons (m’atreveixo a apuntar que el vot útil dels votants del PP va romandre a aquest partit mentre que el vot útil d’ICV canvià al PSC. Tot i aquesta suposada lògica, caldrà comprovar-ho). Per intentar fer més prediccions, mirem un altre gràfic que mostra els votants que canvien de vot a les eleccions autonòmiques, segons record de vot. El canvi de vot segons el tipus d’eleccions (fenomen conegut com a vot dual i estudiat àmpliament per una professora de la UPF, Clara Riba) sembla afectar CiU, ERC i, en menor mesura, ICV. El vot dual es produeix quan l'elector vota a un partit a les autonòmiques i un altre partit diferent a les generals.
Què podem dir doncs? Les dades semblen apuntar a un efecte por que provocà un transvasament de vots d’unes formacions a unes altres, provocat majoritàriament per la por o pel vot útil, entre d'altres. Aquest efecte és molt diferent al d’afirmar, com s'ha fet reiteradament, que la campanya va ser molt bipolar i això va ofegar els partits petits.

En aquest procés, però, no només és d’interès analitzar com la por va mobilitzar l’electorat, sinó com la resta de partits van ser incapaços d’oferir un missatge que tranqués aquest possible espiral del silenci (això ho deixem per propers posts). El llop podia venir, sí, però la reiteració del conte del llop i la incapacitat per canviar de conte potser ha fet que tots els electors es convertissin en caputxetes i decidissin optar per aquell que, com els contes, els garantia un final feliç, fos o no el millor.


Toni Rodon