dimecres, 30 abril de 2008

El transvasament d'IC-V: una acció de desgast?

El tema de la sequera fa temps que omple pàgines de diaris. El ressò mediàtic sembla no tenir fi i el focus d’atenció continuarà situat a un espai molt concret del territori: les Terres de l’Ebre. Com bé se sap, la conselleria de Medi Ambient està ocupada per Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V), partit que ha fet bandera d’estar en contra dels transvasaments d’aigua (jocs semàntics a banda) en nombroses vegades. L’impacte que pot tenir cap al “petit” dels partits catalans és de moment dubtós, tot i que totes les veus apunten que el pot perjudicar. És realment així?

En tant que partit verd, IC-V no és un partit comú, sobretot comparat amb els seus homòlegs europeus. Els partits verds són dels pocs partits per issue (per tema: l’ecologia) que han aconseguit mantenir un suport estable i constant arreu d’Europa. La majoria d’aquests partits han fet de la defensa del medi ambient un estàndard per créixer electoralment. Com diu el politòleg Müller-Rommel, s’ha format un “espai polític verd” que els partits ecologistes han incentivat i, al seu torn, han aprofitat per recollir els seus vots.

A Catalunya, això és així tot i que amb matisos. Fill de la tradició comunista catalana, les ànimes del partit es debaten entre dos grans eixos. És a dir, què ha de fer el partit? Parlar d’ecologia o d’Estat del Benestar? Quin producte ha de vendre a l’electorat?
Segons el CEO (gener del 2008, abans de l’esclat del “cas Ebre”, tot i que no de la sequera), els votants d’IC-V no semblaven valorar de forma negativa la gestió del medi ambient per part del Govern català.

Valoració de la gestió en matèria de medi ambient dels votants d’ICV

De fet, els votants d’ICV són els segons que millor valoraven la gestió de medi ambient (5,17), només darrera del PSC (5,31). Suposant que els electors d’ICV siguin contraris als transvasaments (suposició que sembla lògica però que sense dades no pot ser categòrica), és probable que els votants del partit no reaccionin molt bé a la gestió del conseller Baltasar.

Si el factor proximitat actua, IC-V hauria de patir més desgast a les zones més properes a l’Ebre, és a dir, a les comarques que conformen la vegueria de la zona. Com es veu en el gràfic (columnes) en aquesta zona el vot del partit ecosocialista ha sigut força estable en les darreres conteses més properes al transvasament.

Evolució del vot d’IC-V a la vegueria de les Terres de l’Ebre (columnes) i diferència respecte la vegueria de Barcelona

En tot cas, és interessant saber el suport que el partit té a les dues zones “en tensió”: Ebre i Barcelona. La línia del gràfic ens indica la diferència entre els vots de la vegueria ebrenca i els de la vegueria barcelonina. Com bé s’aprecia, excepte en dues eleccions, el percentatge de vot d’IC-V sempre és considerablement més elevat a la capital catalana i a la seva conurbació. De fet, la diferència és més elevada que quan comparem l’Ebre amb qualsevol altra vegueria. Cal preguntar-se doncs una pregunta òbvia: es transforma aquest percentatge de vots en diferències significatives en els plens municipals? Segurament si hi ha desgast per culpa del transvasament es manifestarà als ens locals, absorbidors de bona part d’aquests conflictes. Quina és doncs la força d’Iniciativa sobre el territori?

Percentatge de regidors d’Iniciativa a les Vegueries Catalanes (mitjana de les dúes últimes eleccions municipals)


Com s’observa en el gràfic, el suport d’IC-V a les Terres de l’Ebre és irrisori: de fet, és el més baix de tots. Per tot plegat, podem aventurar dues possibles explicacions pel que fa a l’impacte del transvasament i que lliguen amb les “dues ànimes” ecosocialistes:

- L’electorat d’IC-V a les Terres de l’Ebre pot ser el que més castigui al partit pel transvasament planificat. En tot cas, l’estratègia pot sortir bé al partit a escala nacional i local perquè el rèdit electoral a les comarques de l’Ebre és més aviat pobre (tant en percentatge de vot com en nombre de regidors). Per tant, IC-V no hi té molt a perdre, simplement perquè parteix d’un punt de partida més baix.

- Per tant, el partit hauria de centrar més atenció al seu electorat de Barcelona, més preocupat en teoria per temes de benestar que per issues ecològics. La clau és, per tant, que el seu electorat d’aquesta zona intepreti el transvasament com una cosa positiva per ells.

Toni Rodon

diumenge, 27 abril de 2008

Escola pública vs. Escola concertada

Aquests dies he estat immersa al món de l’ensenyament, descobrint que els professors tenen una profunda indignació pel fet que el departament d’ensenyament destina molts recursos als centres concertats, en concepte de professorat i despeses de funcionament, en detriment de les subvencions que haurien de rebre els centres públics. El departament d’ensenyament utilitza aquest recurs per donar solució a les escassetats de places a l’ensenyament públic. Tot i això, veiem que les escoles concertades reben entre 200 i 300 euros cada mes per alumne/a. Però, com es justifica que els centres concertats cobrin aquestes quotes? Aquests centres al·leguen que les hores bàsiques són gratuïtes, però no ho són les hores complementaries. Realitzen així una hora més al dia que les escoles públiques. També es defensen dient que són donacions dels pares (esmenten que són voluntàries quan en realitat són obligatòries). Així, tot i que en teoria les dues escoles es subvencionen amb despesa pública, l’escola concertada te avantatges econòmics. Per això, intentarem observar si haver assistit a un centre o un altre condiciona els estudis futurs, el coneixement sobre política o el interès sobre la mateixa.

En primer lloc, hem cregut convenient analitzar si el nivell d’estudis finalitzats dins dels dos grups és similar. Cal dir que només hem seleccionat els centres d’educació secundària, i ens referim als centres concertats com la suma dels laics i religiosos. Al primer gràfic observem que els que han estat alumnes dels centres públics el percentatge d’assolir només l’ensenyament obligatori és més elevat que els que han anat a centres concertats. En canvi, es dóna la situació inversa en aquells que han finalitzat estudis universitaris, on els que han assistit a escoles concertades tenen un percentatge més elevat d’acabar els estudis universitaris.



En segon lloc, també hem volgut saber si entre aquests dos grups esmentats hi havia diferències sobre el coneixement de política (mesurat en: si coneixen el nom del ministre de defensa i el nom del President de la Comissió Europea). Veiem que les diferències entre aquells que responen incorrectament són mínimes, però destaquen que els que responen correctament provenen de les escoles concertades. Aquells que la seva resposta és que no ho saben, el percentatge és més elevat en el cas d’aquells ciutadans que han assistit a escoles públiques

En tercer lloc, hem volgut analitzar l’interès per la política que posseeixen els individus segon els centre on han estudiat. El gràfic mostra que els que han assistit a centres concertats tenen més interès. Encara que no sigui gaire ortodox, les actituds influeixen a la participació en l’esfera pública. Per tant, els alumnes podrien quedar amb menys representació en aquesta última.


Veiem, per tant, que els poders públics estan destinant una sèrie de recursos per mantenir les desigualtats que ja existeixen. La principal desigualtat parteix de socialització, però l’escola hauria de procurar llimar diferències. L’escola ja no està realitzant una funció d’“ascensor social”, intentant independitzar les condicions familiars de les expectatives individuals. Que es concedeixi que les escoles concertades exigeixin pagaments de matrícula o en concepte de donacions només afavoreix a què les condicions es perpetuïn, sense tenir una millora social.

PD: Aquí hem volgut exemplificar les dades a través de diferents gràfics per tal de visualitzar-ho millor. Però aquests s’extreuen de les taules de contingència que mostren que aquesta diferència és estadísticament significativa. Els gràfics estan realitzats a partir de les dades del CIS 2678 de 2006.

Sílvia Claveria

dilluns, 21 abril de 2008

Català emprenyat (III) El (no) efecte TAV

En l’anterior escrit demostràvem que, al contrari del que analistes i tertulians pronosticaven, sembla que la Renfe hagi afectat al vot dirigit al PSOE. Així, els municipis que tenen una línia de rodalies dins del seu terme municipal, presentaven una xifra de vot socialista inferior als municipis on el tren hi passa. Per tant, amb tots els matisos ja fets en l’anterior escrit, es podria concloure que el tren ha afectat al vot socialista.

L’anàlisi, però, no és generalitzable a tots els “tipus” de trens i, de fet, el que presentem aquí, pot convertir l’empirisme anterior en simples guarismes.

En efecte, el Tren d’Alta Velocitat (TAV) no ha presentat tants problemes “directes” sobre els ciutadans, en el sentit que no s’ha hagut d’interrompre cap servei de TAV perquè encara no es trobava en funcionament. Només les obres han creat efectes col•laterals sobre els serveis de Rodalies.

En tot cas, com ha percebut el ciutadà el pas de l’Alta Velocitat? De nou, hem discernit els municipis en els que hi passa la línia del TAV i hem analitzat què passa amb el vot socialista. Aquests en són els resultats:


Tal com es desprèn de la taula, el pas del TAV no ha suposat cap tipus de rendició de comptes per part dels electors sobre el PSC-PSOE, a diferència del que varem corroborar que succeïa amb el pas dels trens de Rodalies.

Tots els matisos i les possibles explicacions d’aquest fenomen, en un pròxim post!


Marc Guinjoan i Toni Rodon

dijous, 17 abril de 2008

Català emprenyat? (II) L’efecte Renfe

Com hem anat dient, al Pati Descobert ens hem proposat descobrir què ha passat amb els mecanismes de rendició de comptes. Una de les frases més repetides just conèixer els resultats de les eleccions ha estat preguntar-se perquè el caos en les infraestructures catalanes no ha afectat el vot al PSC-PSOE. En l’anàlisi d’aquest dubte ciutadà ja n’hem ofert algunes respostes (el vot no només és retrospectiu, de rendició de comptes, sinó que hi ha moltes “maneres” de triar la papereta). Al post d’avui volem anar més enllà.

Concretament estem interessats en descobrir si els pobles que han patit el caos de rodalies han passat factura al Partit Socialista. A primera vista hom diria que no: el PSC-PSOE ha augmentat el seu suport electoral en 5,86 punts percentuals, i aparentment aquest augment ha estat homogèniament repartit arreu del territori català. Per tant, com que ningú no dubta que el tema de Rodalies ha estat un terrabastall (o almenys és la hipòtesi de la que partim), resumidament podria semblar que a) el tema de les infraestructures no ha estat un element important a l’hora de votar o b) la crisi ha estat ben gestionada i els electors han premiat el partit al govern, és a dir, al PSC.

Així doncs hem agafat tots els municipis de la demarcació de Barcelona i els hem classificat entre aquells pels quals hi passa el tren (i per tant, probables receptors directes del funcionament de Rodalies) enfronts d’aquells on no hi passa, i hem calculat si l’augment del percentatge de vots d’uns i altres municipis era diferent. Sobretot, però, ens interessa veure si aquesta diferència era estadísticament significativa (ist est, conclusió no refutable).

Sorprenentment, els resultats que hem obtingut han estat els següents:

Observem com hi ha una diferència de casi dos punts percentuals en l’augment del vot pel PSC-PSOE en funció de si el tren de Rodalies passa pel municipi o no. Per tant, el gràfic indica que el vot socialista ha estat més alt en aquells municipis on Renfe no hi passa que en els que hi circula (després de mirar a quines poblacions s’han produït els “problemes” de Renfe, només hem inclòs les línies afectades. Cal dir, però, que eren gairebé totes).


La prova estadística que corroborarà el fet que aquesta diferència és significativa i significant és la correlació:


Tal com es desprèn de la Taula, el pas de Rodalies pel municipi ha suposat un augment de vots menor que en els pobles per on no hi ha passat.
Estadísticament aquesta afirmació és molt fiable (el nivell de confiança per fer aquesta afirmació és del 99%).


Així doncs, a la llum de la correlació, podem concloure que, efectivament, la crisi de Rodalies ha passat factura al PSC – PSOE. Malgrat tot, els resultats aclaparants que va obtenir han deixat en segon terme les interpretacions relacionades amb la rendició de comptes en determinats contextos.

En propers posts aprofundirem més en aquesta línia.

Marc Guinjoan i Toni Rodon

Post data per a investigadors/ A manca de dades post-electorals l’anàlisi segueix caient en la fal·làcia ecològica i en una més que probable relació espúria (entre altres problemes). Però, sens dubte, és un bon punt de partida que trenca alguna de les afirmacions dites després dels comicis.

dimarts, 15 abril de 2008

De la "Roma ladrona" a la nació padana

Els gairebé 3 milions de vots obtinguts per la Lliga Nord d'Umberto Bossi a les eleccions legislatives italianes d'aquest cap de setmana han retornat el portagonisme a aquesta formació política caracteritzada pel seu discurs nacionalista i federalista, però també xenòfob i populista.

Des del Pati ens sembla que La Lliga Nord pot ser estudiat com un intressantíssim cas d'articulació d'un discurs nacionalista. Ja des de Renan, i passant per B.Anderson o A.Smith, la teoria política sap que les nacions no són quelcom perenne, sorgit del dret natural, sinó que aquestes solen ser un constructe del mateix discurs nacionalista. Tot i les resistències primordialistes d'alguns autors, aquesta tesi "constructivista" ha guanyat terreny i avui dia és acceptada per l'acadèmia a l'hora d'estudiar aquests fenòmens; el nacionalisme, és doncs, quelcom previ a la nació i no a l'inrevés. R.Maiz té un brillant article "Nacionalismo y movilización política: hacia un análisis pluridimensional de la construcción de las naciones" on estableix quatre precondicions necessaries per articular un discurs capaç de mobilitzar nacionalment una col·lectivitat:

a) Precondicions ètniques: fets diferencials ja siguin culturals, lingüístics, històrics, etc...Evidentment seleccionats i interpretats pel mateix discurs nacionalista que constitueixen la "matèria primera" nacional.

b) Precondicions socials: una matriu d'interessos comuns que pugui ser articulada pel disurs i serveixi d'argumentari per fer veure els "greuges" envers la comunitat nacional.

c) Oportunitats Polítiques: que la confiuguració institucional en que s'inserta el discurs sigui que favorable a permetre certes reivindicacions polítiques i a que aquestes es facin efectives: descentralització, representació de minories, aliances...

d) Mobilització política: recursos per a poder articular un discurs i un moviment polític.


Com deiem, el cas de la Lliga Nord és paradigmàtic. Fins als 90' ningú havia parlat de Padània. I des de la fundació de la Lliga Nord el 1991 a partir de la unió de diverses lligues: Lega Lombarda, Liga Veneta, Piemont Autonomista, Uniun Ligure, Lega Emiliano-Romagnola, Alleanza Toscana resulta espectacular observar l'activitat frenètica del seu lider: Umberto Bossi, per formular una identitat nacional i arribar a obtenir el 1996 el 10,4% de vots a les legislatives italianes. Proclamant, el mateix setembre d'aquell any, una curiosa declaració d'independència.

Tornant a les precondicions de Maiz veiem que en aquest cas l'etnicitat és un factor que jugava en contra de Bossi i els seus seguidors. No obstant, la diversitat de llengües, cultures i, fins i tot, història no ha impedit a la Lliga articular un discurs mitològic sobre la Vall del Po (d'aquí ve el nom de Padània) i la seva història d'unitat al voltant de valors morals poc especificats i d'una llengua única que tampoc ha quedat diferenciada de l'italià (el friolès entraria dins la Padània però no seria la llengua nacional). A més a més, Bossi mai ha acabat d'aclarir les fronteres de la nació. Vista la manca flagrant de condicions ètniques el discurs de Bossi ha girat sempre al voltant del Pla B, les precondicions socials. Aquestes han permès forjar la cèlebre expressió de Roma la ladrona per referir-se a l'espoli fiscal romà envers les regions riques del nord, comptant que la Toscana, Lazio i Umbria podrien arribar aproduir el 60% del PIB italià. A més a més, la crítica permanent a les polítiques d'immigració també ha estat un vector més de confrontació amb els governs d'esquerres italians.

Les oportunitats polítiques també han estat ben aprofitades per la Lliga: el sistema electoral va premiar que es presentés sota el mateix nom i a la vegada sobrerepresenta els partits petits. A més a més, la possibilitat de federalització, adoptada als programes de Berlusconi, han fet creïbles les seves propostes polítiques.

Finalment, el quart factor clau ha estat el discurs de mobilització: sense entrar en discursos ètnics del nosaltres/ells Bossi n'ha fet un de netament populista contraposant els "padanians" a les elits de Roma i per tant fent servir com a substitutiu de la etnicitats la dicotomia poble/elits romanes.

De tot plegat aquestes en són algunes mostres prou il·lustratives, inclòs un discurs fundacional(?¿), en el més pur sentit renanià, de la nació padana:


Marc Sanjaume

dilluns, 14 abril de 2008

A propòsit del 14 d'abril...

Es miri com es miri, quan en un país es valora més la monarquia que qualsevol institució escollida (directa o indirectament) es té un problema...

Taula 1: Valoració d'institucions públiques (mitjana). CIS, febrer 1998.
Pel que diuen les dades, no sembla que hagi de canviar...

Taula 2: Acord o desacod amb les afirmacions sobre la monarquia (en percentatges). CIS, gener 2002.
Toni Rodon

divendres, 11 abril de 2008

Quan amb un eix no n'hi ha prou...

Si mai us han fet una enquesta de ben segur que la pregunta d’“autoubicació ideològica” haurà estat una de les qüestions demanades. A la majoria de països de l’Europa Occidental l’anomenada clivella ideològica (cleavage) estructura la divisió política de l’electorat. De fet, els estudis que s’han realitzat demostren que 8 de cada 10 persones són capaces de situar-se entre el 0 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). El continuum ideològic, doncs, és un dels elements utilitzats per predir el vot. El model racional estableix que el votant escollirà el partit que s’apropi més a la seva autoubicació (per exemple, si un ciutadà francès se situava al 3 de l’escala ideològica, tenia més probabilitat de votar per Sègolene Royal -socialista- que per Sarkozy -conservador-).

Però, com algú pot haver imaginat, això no és ni molt menys una ciència pura. Si ho fos, seguint la teoria general, partits com el PSC i ERC (que els enquestats del CEO ubiquen al 4,3 i al 3,01, respectivament, de l’eix esquerra-dreta) competirien pel mateix electorat.

En el cas del sistema polític català aquesta dimensió no és suficient i convé afegir-hi una altra dimensió, la nacional, per estructurar la ideologia o preferències dels votants. Els indicadors empírics de les enquestes utilitzen majoritàriament l’indicador d’Identificació Nacional Subjectiva (INS) en el que es demana a l’entrevistat una gradació de cinc possibilitats. En posteriors posts s’explorarà l’evolució d’aquest indicador a Catalunya i l’impacte multidimensional en el sistema de partits i en el govern, però abans veiem com s’estructuren els diferents partits en els dos eixos (eix Y nacional: 1, només espanyol; 2, més espanyol que català; 3, tant català com espanyol; 4, més català que espanyol; 5, només català; Eix X esquerra-dreta):

Ubicació segons els enquestats dels partits catalans en l’eix multidimensional(l’eix nacional està mesurat segons l’INS i no segons l’escala de l’1 al 10)

Fent un anàlisi llampec, segons les dades del CEO (2008), la competència més ferotge s’hauria de produir entre el PSC, ICV i ERC. Entre els tres, per tant, es disputen un bon segment de l’electorat. CiU per la seva banda té a priori un espai “natural” més ampli, sobretot a la seva dreta. Finalment, destacar la radicalització cap a la dreta que els individus atribueixen al PP.

No obstant, el que posa de relleu aquest model és els “equilibris” que han de realitzar els diferents partits. Han de calcular en primer lloc on tenen més potencial de creixement i si, aquesta estratègia, els pot fer perdre votants per l’altre segment. El nivell de l’elecció és també important, donat que els electors no sempre voten igual (vot dual i abstenció diferencial, fenòmens que explicarem un altre dia). En tot cas, l’estratègia sembla que passi per fer-se amb el centre (i què és el centre?!) i ser capaç d’amalgamar sensibilitats diverses.

Toni Rodon

PD/ Dues precisions: Aquí s’ha usat l’INS perquè el CEO no utilitza un escala. En tractar-se d’una variable categòrica la mitjana és menys “real”. No obstant, una ràpida comprovació amb dades del CIS ofereix unes pautes semblants, excepte en el cas de C's, que queda situat entre el 2 i el 3 (d'una escala del zero al deu). En segon lloc, la ubicació dels partits aquí presentada està basada en l’opinió del conjunt de l’electorat, el qual distorsiona la posició dels partits minoritaris donada la tendència comprovada dels electors en algunes dimensions a allunyar vers l’altre extrem els partits més distants.

dimarts, 8 abril de 2008

La riquesa de les (petites) nacions

Quan els politòlegs presten atenció al panorama internacional d’estats, la majoria acostuma a recórrer a l’arxiconeguda evolució en la formació o desaparició de nous estats. I la gràfic per excel·lència que apareix als powers points (molt interessant d'altra banda) és la següent:

No obstant, poca gent ha posat atenció en les conseqüències de la fragmentació de l’escenari internacional. Per sort, el professor Enrico Spolaore, catedràtic d’Economia del Departament d’Economia de la Universitat Tufts de Boston, n’ofereix una primera aproximació. Pels que estiguin interessats, Spolaore féu una magnífica conferència el 8 de març del 2007 que recull una de les publicacions del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

El que ve a dir Spolaore és q ue la mida de les nacions pot ser considerada com una variable crucial en el món actual. Com recorda aquest acadèmic venecià, Plató ja avisà que la “mida òptima” d’un sistema de govern era de “5.040 caps de família”. Sigui com sigui, en el fons la qüestió ens remet a una pregunta normativa: Quina és la mida òptima d’una nació o d’un estat? De fet, què considerem òptim? La mida és important per aconseguir l’èxit econòmic?

Tornant a la gràfica anterior, és evident que el món ofereix casos d’estats petits i grans que han tingut èxit i fracàs. De fet, la mitjana de població per país (segons les dades del Banc Mundial) és de menys de sis milions (és a dir, Catalunya es troba per sobre de la mitjana). Com a curiositat: Tuvalu, a la Polinèsia, és el membre de la ONU més petit, amb menys d’onze mil habitants.

Així, tenia raó Aristòtil quan asseverava que “l’experiència ha demostrat que és difícil, gairebé impossible, que un estat populós estigui regit per bones lleis”? Spolaore esmenta que la idea clau és un compromís entre els beneficis d’escala i els costos de l’heterogeneïtat de preferències. Els països grans es beneficien de les economies d’escala (no és el mateix que un estat petit pateixi un terratrèmol que un de gran, en termes de reconstrucció i eficiència); però, com recorda el venecià, només quan les fronteres del país es troben obertes a l’exterior. Per la seva banda, als països petits, la distància mitjana entre les preferències ciutadanes i la política pública és més baixa que en els grans. És a dir, que més gent hagi de compartir un mateix bé (bàsicament col·lectiu), fa que tenir diferents preferències pot ser molt costós. Això no vol dir que tenir preferències diferents o pensar diferent sigui dolent i que la mida del país ho perjudiqui.

Simplement, els costos polítics derivats de compartir el bé públic són més elevats. Spolaore realitza una correlació entre mida d’un país i creixement econòmic. Correlació que hem repetit al Pati Descobert (amb una breu mostra) i que, amb matisos, ens ha donat el mateix:







**Significatiu al 99% *Significatiu al 95%

La matriu de correlacions ens mostra el següent: en primer lloc, la mida del país “importa” pel creixement econòmic (a major dimensió del país, més creixement). A posteriori, com fa Spolaore, es busca observar l’impacte de l’obertura del país (petit o gran) en la riquesa que ha originat (mesurada com la mitjana en PIB per càpita). Si el país és gran i tancat el creixement és negatiu (a nosaltres no ens ha sortit significatiu, tot i que a Spolaore sí). Quant als països petits, sembla que l’impacte que aquests es tanquin al comerç és major que en els grans (donat que el mercat interior també és més magre i l’heterogeneïtat menor) i, quan decideixen obrir-se a l’exterior, recullen uns “beneficis” més sucosos.

En resum, en un món globalitzat com el d’avui en dia els països petits sembla que parteixin d’una situació menys favorable, sobretot aquells, com Catalunya, que no tenen importants recursos naturals. No obstant, poden tenir avantatges comparatius (no només en el mercat de l’I+D) i convé aprofitar-los.

De fet, la preocupació per la mida dels estats és ben vigent. Gar Alperovitz (Universitat de Maryland) deia això fa poc al New York Times:

“Els Estats Units és gairebé amb tota seguretat un país massa gran per ser una democràcia significativa. Tard o d’hora, una profunda descentralització del sistema federal serà del tot menys inevitable”.

Toni Rodon

PD/ Pels amants de l’estadística dir-vos que sí, que he detectat els nombrosos “problemes” amb els que incorre Spolaore (endogeneïtat, multicol·linealitat, i una escandalosa relació espúria, entre d’altres). I també altres tipus de límits en els que cadascú ja pensarà (és inevitable pensar en la immigració quan el professor venecià esmenta que en els països petits l’heterogeneïtat de preferències és menor, entre d’altres factors). No obstant, em semblava un article massa suggerent per “atacar-lo” sense pietat. Us deixo el link del llibre per aquells que no us pugueu aguantar i desitgeu fer crítica intel·lectual.

diumenge, 6 abril de 2008

El que hauria pogut passar...

A finals del mes de gener i principis de febrer del present any irrompien un seguit de notícies en el si dels mitjans de comunicació catalans al voltant de la possibilitat que l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, presentés una candidatura política a les eleccions generals del 9 de març, a través del Partit Demòcrata Català.

Aquesta iniciativa, impulsada pel mateix Maragall i el seu entorn, va remoure durant els primers dies de la precampanya electoral l’opinió pública del Principat. Múltiples van ser les persones que es van postular a favor de la possibilitat que es presentés, alguns regidors de municipis catalans es van mostrar disposats a ser partícips d’aquesta nova iniciativa, Maragall anunciava que tenia el compromís de suficient nombre de persones per elaborar una llista electoral, i fins i tot en diverses enquestes –no representatives, esclar- a la xarxa es reflectien unes quotes de suport al projecte sorprenents.

Així les coses, emperò, Maragall va decidir finalment no presentar-se en les eleccions i es va posicionar a favor del vot en blanc, atès que no hi havia cap alternativa política que es posicionés ensems com a “catalanista i proeuropeista”.

Els resultats de les eleccions del 9-M són àmpliament coneguts: l’electorat català va donar suport a la candidatura del PSC encapçalada per Carme Chacón (que centralitzà el 45,33% dels vots), i que va obtenir un total de 25 diputats. L’opció política que preconitzava (entre d’altres) Pasqual Maragall, el vot en blanc, va obtenir un total de 57.146 vots (1,54%, pràcticament doblant els resultats del 2004, mentre que els vots nuls, una altra forma de vot de protesta, van aconseguir 20.096 vots (0,54%), superant també el percfentatge registrat el 2004.

Està clar tanmateix però que si aquest increment de vot de protesta hagués anat a parar a una hipotètica candidatura del Partit Demòcrata Català haurien estat completament insuficients per aconseguir representació a la Cambra Baixa espanyola: a la circumscripció de Barcelona –on resulta més fàcil, per l’elevada magnitud del districte d’aconseguir representació- es necessitarien al voltant d’uns 80.000 vots i el 3% dels sufragis per aconseguir el primer diputat.

Tanmateix, llegim avui al diari AVUI que el 66,1% dels vots d’ERC que s’han perdut han anat a parar directament a l’abstenció (que, recordem, ha augmentat en 4 punts en relació a les eleccions del 2004). Aquesta situació, juntament amb el fet que en els darrers temps s’havien creat certes complicitats entre electors sobiranistes al voltant d’Esquerra i la figura de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall (probablement els uneix a ambdós un fort vincle de desengany amb el president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero), no sembla agosarat pensar que alguns dels vots perduts en el marasme de l’abstencionisme haguessin pogut beneficiar al Partit Demòcrata Català.

Així doncs , i ja embrancats en el món de la política-ficicó, la pregunta que hom es planteja és saber si realment hauria estat capaç Pasqual Maragall de recollir el vot descontent fins al punt d’aconseguir representació al Congrés dels Diputats, o si per contra la ja arxiconeguda “dinàmica bipartidista” també l’hagués afectat.

Un servidor, dins de la modèstia que representa la seva opinió personal, dubta molt que aquesta opció política, encara molt desconeguda i difusa malgrat tot, hagués pogut tenir èxit electoral. No obstant, s’admeten i s’agraeixen altres apreciacions!

Marc Guinjoan

divendres, 4 abril de 2008

Som lliures?

Avui a La Vanguardia (04/04/08) entrevistaven a Corinne Maier, portaveu del moviment Women Child-Free (dones lliures de fills/es). Aquesta autora, planteja que s’ha d’elegir entre tenir un futur (ja sigui professional o d’altra mena) o tenir fills. De fet va més enllà, reivindica que tothom hauria de fer el que ens donés la gana, sense caure en els paranys dels rols imposats com crear una família, tenir fills...També defensa que les dones poden ser dones sense ser mares, i només així obtindran el plaer de ser lliures. Sense estar en contra que cadascú faci el que cregui convenient i que la família pot arribar a ser una institució repressiva, crec que hi ha un debat molt més profund del que ella planteja. Som les dones realment lliures de fer el que vulguem? La qüestió no es troba en elegir entre la dicotomia anterior, l’assumpte radica en què en la societat en què vivim les dones no podem elegir lliurement entre tenir un futur i alhora ser mares. Mentre que els homes no tenen aquesta disjuntiva.

Si analitzem les dades del CIS (2.450) del 2002 encara podem observar que existeixen notables diferències entre gèneres davant el tipus d’ocupació. El gràfic ens mostra que els homes tenen molt més càrrecs directius que les dones, ja que la majoria són empleades. Al segon gràfic podem observar el temps lliure que els hi queda tan a homes com a dones desprès d’haver realitzat totes les obligacions (laborals, familiar, de la llar i de son), i crida l’atenció que les dones tenen molt menys temps lliure, ja que aquetes encara han de suportar el gran pes de les tasques familiars.

Per tant, crec que no hem de caure en l’error dels primers feminismes en voler una igualtat radical, sinó que s’hauria de lluitar per una igualtat de condicions (entre home i dona) davant el plantejament de tenir fills o no, o de formar una família.

Sílvia Claveria

dijous, 3 abril de 2008

9-M

Com bé exposava Ignacio Lago, la principal novetat de les eleccions del 9-M ha estat l’acumulació de vots per part d’ambdós partits majoritaris: PSOE i PP.

Aquesta situació no s’havia produït gairebé mai, ja que fins ara les eleccions generals sempre havien estat un joc de suma zero. És a dir, si PSOE incrementava % de vot, el PP reduïa el seu percentatge, i a la inversa. Els canvis d’una elecció a l’altre ( dins del joc de suma zero) es realitzen en termes de rendició de comptes. Si no agraden les polítiques del partit que es troba al govern, doncs es vota a l’oposició.

A les eleccions que s’han celebrat al 2008, ja no ens trobem en un joc de suma zero, sinó en un joc de suma positiva, ja que el PSOE guanya % de vot, i el PP també. Però d’on han tret aquest increment de vots els partits majoritaris? Doncs com es mostra al quadre següent, els votants a partits més nacionalistes o regionalistes han canviat el seu vot, bona part d’aquest descens ha anat a parar a un dels partits majoritaris.


Tot i això, les fonts de les quals veuen els dos partits majoritaris són sensiblement diferents. Els nostres anàlisi apunten en la mateixa direcció que Ignacio Lago ja havia pronosticat. Mentre que el PSOE majoritàriament es nodreix, no només a costa del PP, sinó de la resta de partits de la graella electoral que han perdut vots. En canvi, el PP gairebé només recepciona els vots que li treu al seu màxim rival, el PSOE (les gràfiques es troben realitzades a partir de les enquestes preelectorals, per tant haurem d’esperar a les postelectorals per tenir uns resultats i unes regressions més fiables).



Però, per a quin motiu s’ha produït aquest traspàs de vots? La rendició de comptes encara ho podria explicar? Per contestar aquesta pregunta, en aquests moments, d’hem de parlar des de l’especulació. Tot i així, crec que podem formular una triada d’hipòtesi per explicar-ho.

1) Els votants, senzillament, han canviat de preferència de vot (segons la teoria de Downs). Els votants que abans es decidien per partits més nacionalistes o regionalistes, ara prefereixen els partits més estatals.

2) Els partits, i concretament el PSOE, han posat molt d’èmfasi a la gran competitivitat, entre PSOE i PP encara que no fos una realitat,(recordem la campanya : Si tu no hi vas, ells tornen) que fan que els ciutadans optin per la segona preferència, intentant maximitzar les probabilitats que les polítiques preferides siguin executades.

3) A l’anterior legislatura el vot anti-PP el van arreplegar els partits nacionalistes o regionalistes, davant la perspectiva que el PSOE no tenia opcions de guanyar. En aquestes eleccions com que el PSOE tenia més opcions de guanyar, els ciutadans han apostat per aquesta formació.

Sílvia Claveria